LA MERCÈ NO ÉS CATALANA



Durant les dues darreres setmanes, aproximadament, he escoltat a la ràdio la falca de l'Ajuntament de Barcelona sobre les Festes de la Mercè. Amb una entonació perfecta i una veu seductora i divertida, se'ns parla de les moltes identitats que té la Mercè. Per exemple, la Mercè és mediterrània, oberta i diversa. També té moltes aficions. I finalment sabem que és de Barcelona. Molt bé. Però la Mercè, malgrat tenir mil i una identitats, sembla ser que no considera important dir que és catalana. Vés per on! Si no vaig errat, un dels principals paràmetres de la identitat en el nostre món, és el nacional. Vull dir que si tu preguntes a qualsevol persona què és, en un nombre molt important, la resposta que obtindràs serà referent a la identitat nacional. Doncs bé, avançats com són aquests de l'Ajuntament de Barcelona, consideren superflu o prescindible aquesta dimensió identitària, malgrat ser consubstancial al model històricocultural occidental.

Possiblement escriure aquest post és caure en la trampa dels spin doctors de l'Ajuntament. No és cap casualitat que no s'esmenti la catalanitat de la Mercè. És una estratègia que s'utilitza des de fa molt de temps, podríem dir que és un tret d'identitat del maragallisme que entronca encara amb el porciolisme de l'època franquista: la dissociació entre Barcelona i Catalunya. Barcelona sí, Catalunya no.

Però més enllà dels projectes polítics en clau de destrucció de Catalunya com a nació, hi ha un altre element que sempre he detectat en l'antinacionalisme del maragallisme. Hi ha una reacció psicològica de germà petit enfront el germà gran. De rebel.lia infantil i d'intentar tocar allò que no sona i fer pam i pipa. De ser un enfant terrible, això sí amb mas a l'Empordà, pis a Cadaqués i a la Cerdanya.