MARXO A HÈLSINKI

Demà marxo a Hèlsinki per temes de feina. A veure si des de la distància, la reflexió es fa més clara, que ens és necessari, ara que les cartes ja estan llancades. Ja és la segona vegada que viatjo a aquesta ciutat, capital d'un país que és un referent per a l'adaptació a la Societat de la Informació, així com del model educatiu. Sovint des de Catalunya s'elogia el model irlandès, per la seva obertura a la inversió del capital exterior (sobretot dels Estats Units). Però ara sembla que es tracta d'un model en crisi. En canvi, el cas finès, sembla a hores d'ara més sòlid i amb més projecció de futur. 

De totes maneres, tant Irlanda com Finlàndia són dues petites repúbliques (a diferència dels seus veins històrics), que tot just fa 25 o 30 anys, eren estats ben pobres i perifèrics. Ara tot això ha canviat. Ambdós estats tenen un nivell de desenvolupament i de capital humà a anys llum de l'estat ecspanyol. No és casualitat, per exemple, que la dona hagi ocupat llocs de preeminència tant en la política irlandesa (Mary Robinson, presidenta de la República entre 1990 i 1997), com a Finlàndia (Tarja Kaarina Halonen, presidenta des del 2000). En definitiva són exemples a seguir sense cap mena de dubte, i demostren que estats petits amb una independència relativament curta (1920 Finlàndia i 1922 Irlanda) malgrat les enormes pressions de les seves antigues potències invasores (Rússia i el Regne Unit), se'n poden sortir. 

Jo la veritat és que no em cap al cap, si comparativament, Catalunya és una nació més potent que tant Irlanda com Finlàndia, i el nostre enemic, Ecspanya, està a anys llum dels antics enemics d'aquestes dues repúbliques, com és que encara no ens hem desempallegat d'aquesta càrrega?

Hi reflexionaré tot mirant el Bàltic.