dilluns, 5 de maig de 2008

MARXO A HÈLSINKI

Demà marxo a Hèlsinki per temes de feina. A veure si des de la distància, la reflexió es fa més clara, que ens és necessari, ara que les cartes ja estan llancades. Ja és la segona vegada que viatjo a aquesta ciutat, capital d'un país que és un referent per a l'adaptació a la Societat de la Informació, així com del model educatiu. Sovint des de Catalunya s'elogia el model irlandès, per la seva obertura a la inversió del capital exterior (sobretot dels Estats Units). Però ara sembla que es tracta d'un model en crisi. En canvi, el cas finès, sembla a hores d'ara més sòlid i amb més projecció de futur. 



De totes maneres, tant Irlanda com Finlàndia són dues petites repúbliques (a diferència dels seus veins històrics), que tot just fa 25 o 30 anys, eren estats ben pobres i perifèrics. Ara tot això ha canviat. Ambdós estats tenen un nivell de desenvolupament i de capital humà a anys llum de l'estat ecspanyol. No és casualitat, per exemple, que la dona hagi ocupat llocs de preeminència tant en la política irlandesa (Mary Robinson, presidenta de la República entre 1990 i 1997), com a Finlàndia (Tarja Kaarina Halonen, presidenta des del 2000). En definitiva són exemples a seguir sense cap mena de dubte, i demostren que estats petits amb una independència relativament curta (1920 Finlàndia i 1922 Irlanda) malgrat les enormes pressions de les seves antigues potències invasores (Rússia i el Regne Unit), se'n poden sortir. 

Jo la veritat és que no em cap al cap, si comparativament, Catalunya és una nació més potent que tant Irlanda com Finlàndia, i el nostre enemic, Ecspanya, està a anys llum dels antics enemics d'aquestes dues repúbliques, com és que encara no ens hem desempallegat d'aquesta càrrega?

Hi reflexionaré tot mirant el Bàltic. 

Etiquetes de comentaris: , , ,

5 Comments:

Blogger Jaume said...

I si vas a Helsinki que collons ens importa. Que et vagi molt bé. T'imagines que tothom hagués d'escriure on anirà demà, que farà, que menjarà o que caram pensarà?. Això solament poden fer-ho gent paranòica que té la necessitat de fer saber a tothom que és lo que fa o lo que pensa (síndrome del fracàs) i que ara, amb aquesta collonada dels blocs, encara fa agreujar més la dependència dels pobres setciències no reconeguts.

6 de maig de 2008 a les 0:33:00 CEST  
Anonymous Cesc. said...

Benvolgut Josep,
No sé si en Jaume i en Bacus comparteixen psiquiatre...però potser que et plantegéssis de passar-hi minuta.
Finlàndia, país de fusta, la conec bé...fa anys vaig encarregar-me de portar-ne l' expansió internacional d' una empresa des dels Pirineus fins al Pacífic...quins temps de parlar ecspanyol i portugués!
Tenen una manera de fer molt bona, silenciosa i efectiva...soferta, pencaire.
Fer d' una fàbrica de botes d' aigua una empresa de telefonia com NOKIA no ho fa cap capsigrany...i les reconversions intermitges que van caldre són d' antologia. Se' n van sortir com uns campions. De fet és la Nació número ú amb prou ratios com per envejar-los fins esmolar-te les dents.
Els catalans n' hauriem d' aprendre força d' ells, són un bon espill on enmirallar-se.
Salut i independència,
Cesc.

6 de maig de 2008 a les 19:14:00 CEST  
Anonymous Anònim said...

Senyor Jaume: als meus collons si li importa. I al meu cervell. I parlo en nom meu, nomès. No veig que Vós us representeu més que a les vostres orelles i parts de l'entrecuixa, i, per tant, no està gens bé emprar el plural maiestàtic. Sou un i prou. Només em faltaria que tinguessiu clonats.

Per cert, Josep, te'ns tota la raó.Per què ells ho han aconseguit i nosaltres estem gairebé igual que fa 90 anys. La diferència dels darrers 30 anys es prou clara. Però Finlàndia i Irlanda han estat estats lliures, independents, amb bones relacions amb els veïns i amb tothom, i oberts al món.

Mentre, nosaltres, no sóm independents, i això, amb l'expoli fiscal descomunal dels espanyols, i creixent, ens impedeix assolir els seus nivells de transformació, desenvolupament i benestar social.

Tanmateix, sí tinc la convicció de que si Catalunya hagues pogut sortir independent després de la mort del darrer dictador espanyol, a hores d'ara, sens dubte, estariem molt més propers a Holanda, per dir un tercer pais, que a Espanya, en tots els nivells.

L'expoli econòmic premeditat, i a travès de les finances de l'Estat que ens té colonitzats, és la gran muralla, com més va més alta, que ens empobreix i ens allunya del Nord enllà somiat.

Però ja tindrem alguna nova oportunitat. I si ens agafa amb una majoria social determinada a no deixar-la passar, ho podrem corregir, poc a poc. D'ací la trascendència d'anar augmentant i aconseguint una majoria social per la independència.

Moltes gràcies, Josep, per la teva inmensa i magnífica feina patriòtica.

Amb admiració,

Andreu

6 de maig de 2008 a les 21:11:00 CEST  
Anonymous bacus said...

tenir televisió no és obligatori i molt menys mirar-la.

bacus

http://catapings.cat/

8 de maig de 2008 a les 14:31:00 CEST  
Blogger Fantassin said...

Suposo que una de les diferències importants deu raure en el poblament. A Irlanda i a Finlàndia els colons debien estar concentrats en zones més acotades i no debien ser pas majoria a les grans metròpolis de les zones centrals, al contrari del que ha passat a Catalunya.
De fet la majoria dels independentistes que conec són, com jo, fills d'espanyols (d'espanyols de mentalitat espanyolista) la qual cosa implica una mena de procés de criollisme que haurà requerit la necessitat del transcurs d'una o dues generacions. En canvi això no deu haver estat necessari a Irlanda o a Finlàndia degut a una major cohesió cultural.

9 de maig de 2008 a les 15:25:00 CEST  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home