dilluns, 28 d’abril de 2008

DANIEL E. JONES I GARY WEBB

Acaba de sortir el número Extra 2008 de la revista Trípodos, publicada per la Facultat de Comunicació Blanquerna, de la Universitat Ramon Llull, que és un dels centres on imparteixo docència. Es tracta, d'un número que porta per títol In Memoriam Daniel E. Jones, perquè està íntegrament dedicat a la memòria del Professor, Investigador i col.lega Daniel E. Jones (1950-2007), mort sobtadament el primer d'abril, tal i com ja em vaig fer ressò en aquest mateix bloc. Va ser una desgràcia en tots els sentits. Sobre la seva vàlua acadèmica no cal insistir gaire, atès que era per tothom reconeguda. Personalment, el fet que segués en el despatx de Recerca al costat meu, va fer que establissim una relació acadèmica i personal prou important. Sempre era al peu del canó. Incomformista, no perdia l'ocasió per fer preguntes i plantejar hipòtesis de treball. Nascut a l'Argentina i d'ascendència probablement gal.lesa, com el seu cognom indica, se sentia català per voluntat pròpia, i de fet gran part de la seva producció acadèmica és un estudi aprofundit de l'estructura comunicativa del nostre país, sempre des d'una perspectiva crítica, podríem dir que propera a les interpretacions de l'economia política.

El contingut de la revista, per cert, una de les més ben valorades pel que fa als estudis de comunicació, es divideix en dues parts. La primera recull tots els articles i ressenyes de Jones publicats a Trípodos. Algunes dels més significatius són "Catalunya davant la prepotència de Hollywood. Mercats globals i cultures minoritàries" (1999), "Democràcia, comunicació i negoci. El creixement desmesurat de la concentració econòmica" (2001), "La globalització comunicativa a Catalunya. Processos i tendències" (2003).

La segona part del número és una miscel.lània d'articles escrits per alguns dels seus col.legues i deixebles. Entre d'altres, hi col.laboren Héctor Borrat, Jordi Busquet, Ángel Castellanos, Lluís Pastor i Klaus Zilles. I una servidora també hi col.laboro. De seguida vaig tenir molt clar que volia fer-ho. Em va semblar que s'ho devia, a en Daniel. M'havia ajudat i il.lustrat molt al llarg dels 2 o 3 anys anteriors, i hi tenia contreta com una obligació moral. Però també era que volia fer-ho, no volia deixar de passar l'ocasió de retre-li el meu particular homenatge i comiat.

La meva contribució consisteix en l'article "Gary Webb i la sèrie Dark Alliance. Onze anys després", recull la recerca que de forma puntual i encara no definitiva he anat fent de la vida d'aquest periodista, Gary Webb (1955-2004), Premi Pulitzer, que després d'assolir el cim professional amb la seva recerca periodística sobre els lligams entre determinats narcotraficants centramericans, agències federals nordamericanes i les xarxes de venda de droga a les principals ciutats nordamericanes (1996), va patir un procés de desprestigi i assetjament professional (de bullying) que va acabar amb el seu, aparentment, suicidi amb dos trets. Paradoxalment, recerques posteriors confirmen a grans trets el seu treball, però encara a hores d'ara, els mainstream media, i principalment els Big Three, això és, el New York Times, el Washington Post i Los Angeles Times, no han reconegut que van enfonsar un home que fins llavors havia format part del sistema, fill de militar com era, però que es negà a emmotllar-se a les exigències, i servituds, de la realpolitik.

Un altre element a tenir en compte és que el treball periodístic de Webb va ser dels primers que a banda de la versió en paper, es penjà a la xarxa, recordo que ens referim a l'any 1996, fet que va contribuir poderosament a la seva difusió i impacte social. De fet, els seus articles, publicats al San José Mercury News, van ser dels primers que jo vaig llegir a la xarxa i vaig imprimir-los i, encara els conservo. En aquest sentit, també formen part, en certa mesura, de la meva pròpia iniciació al món d'Internet.

Bé, res més. Bona lectura. I un record, emocionat, per en Daniel. I per en Gary, per la seva honestedat.

Etiquetes de comentaris: , ,

1 Comments:

Blogger Manel Bosch i Pagans said...

Tenia un domini increïble de la premsa catalana que contrastava amb la ignorància que a Barcelona es té de tot el que passa a comarques. Les seves classes eren, a més, un fart de riure. El seu sentit de l'humor era sensacional.

29 d’abril de 2008 a les 14:37:00 CEST  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home