D'ALCOI I ALACANT, tercer apunt. Dia 2

El matí de dissabte ens llevem d'hora per anar a la Jornada de Sociolingüística d'Alcoi, que enguany té com a punt d'atenció fer una valoració-balanç dels 25 anys de l'aprovació de la Llei d'ús i ensenyament del valencià.

Assisteixo a la primera sessió, atès que parla el sociòleg Rafael L. Ninyoles, sense cap mena de dubte un dels sociòlegs de referència de tota Catalunya, autor, entre d'altres de Madre Espanya, un llibre fonamental per comprendre el nacionalisme ecspanyol. Al marge, la seva anàlisi sobre l'estructura social valenciana, sobre el conflicte lingüístic i, més darrerament, sobre el País Valencià a l'eix mediterrani, el converteix en un dels pensadors clau de finals del segle XX. No cal dir que, al Principat, la seva obra està pràcticament prohibida, suposadament perquè és poc multi-culti, i ja se sap, que si ets poc multi-culti i massa de la ceba, no et menges un kiko.

La seva intervenció és summament interessant, però es ressent del fet que l'home està bastant atrotinat i això afecta les seves capacitats comunicatives, malgrat que no és excessivament gran (1943). De totes maneres sembla suggerir, que seguint una mica les tesis de Putnam, la crisi del teixit social tradicional per l'auge de l'individualisme i la privadesa, ha donat lloc a una fragmentació en la defensa de la llengua. Els intel.lectuals, diu, Ninyoles, també han renunciat a abandonar-la, i en la societat s'ha implantat l'individualisme hedonista, la cultura del malbaratament i el consumisme privat. Tot plegat, segueix, fa que una llengua pública, com es pretenia que fos el valencià/català, difícilment prosperés quan els valors públics desapareixen. I contràriament, quan allò que triomfa són els valors individuals, la llengua passa de l'àmbit públic a l'àmbit privat, i es converteix en un afer d'elecció individual. El ciutadà en aquest sentit és pressumptament lliure de triar la llengua que vol, com si estigués en un mercat i comprés un producte o un altre.

Naturalment, afegeixo jo, aquesta metàfora mercantilista és totalment falsa i producte de la utopia liberal que si mai va ser certa, una total lliure competència entre productes, ho va ser fa molts anys. Actualment la majoria dels mercats, i en el cas de les llengües a la nostra pàtria encara més, no es caracteritza per una competència en igualtat de condicions, sinó clarament per una desigualtat enorme entre la situació de l'ecspanyol (i el francès i l'italià) i la del català, tret de, i encara amb matisos, a Andorra.

Seguint amb la reflexió de Ninyoles, la llengua catalana al País Valencià va incrementar el seu ús entre el 1983 i mitjans dels anys 90, per després entrar en una davallada considerable. Tot i així, es registra un augment del coneixement de la llengua en les comarques castellanoparlants del País Valencià -tret no gaire difícil, donat que el seu nivell anterior era pràcticament nul- i es constata que el seu ús està correlacionat amb el nivell d'estudis.

Per acabar dues altres reflexions. Ninyoles considera un encert la vigència del principi de la territorialitat, per damunt de la individualitat. I la segona és l'advertència que la destrucció de les xarxes urbanes que al País Valencià havien canalitzat una cultura popular en valencià, és altament perillosa. En aquest sentit, les transformacions que suposen l'increment del turisme de masses i el boom immobiliari que ha afectat el País Valencià els darrers vint anys han anat en contra de la identitat nacional.

Després d'escoltar en Ninyoles, opto per passejar durant una estona pels carrers d'Alcoi. Vaig a la plaça de l'Ajuntament on veig el cartell oficial de la Festa de Moros i Cristians d'enguany, que m'agrada força, per cert. Passejo pel mercat de Sant Mateu i pels jardins de La Glorieta. Alcoi està ple d'edificis modernistes: la Casa del Pavo, el Cercle Industrial i el Mont de Pietat d'Alcoi, ara en mans de la CAM, en són exemples.

Estic temptat de comprar unes figures de Moros i Cristians de porcellana o uns relleus, però finalment hi renuncio per temor que se'm trenquin tot tornant cap a casa. Tot i això, demano a la noia de la botiga un catàleg i em confirma que puc comprar per internet i que ells gestionen la comanda i te la fan arribar per missatger, així que no descarto comprar alguna cosa al llarg dels propers dies.

Torno al recinte universitari on tenen lloc les jornades a temps per dinar. Per cert, l'esmentat recinte, l'Escola Politècnica Superior d'Alcoi (EPSA), està ubicat en una antiga fàbrica que, aquesta sí, ha estat totalment rehabilitada. Es tracta de l'antiga fàbrica Ferrandis i Carbonell (foto).

Dino amb en Marco, en Vicent i altres companys que assiteixen a les Jornades. Un d'ells és membre de la filà del Alcodians, que té la seu ben a prop de la universitat. Parlem del que significa pels alcoians la Festa de Moros i Cristians i de la rellevància social de formar part d'un filà que és enorme i que passa de generació a generació. Per saber-ne més, podeu veure aquest vídeo.

Per la tarda assisteixo a la intervenció d'en Miquel Strubell a les Jornades, on parla de multilingüisme. A l'Strubell el vaig conèixer quan em va convidar a participar en unes trobades de reflexió impulsades per l'Associació Catalunya 2003, encapçalades per en Pere Esteve. I després hem coincidit en altres ocasions, la darrera a Londra, el mes de juliol passat.

Cap al tard tornem a trobar-nos amb en Kaiko i anem a prendre unes cerveses al centre de la ciutat. La fem petar amb en Vicent i després anem a sopar a un bar de tapes on veiem per la televisió el partit del Mallorca contra el Madriz. Més tard tornem al centre de la ciutat on, com la nit anterior, desfilen diverses filaes, aquest cop tant cristianes com mores, i fins i tot, també hi ha genets a cavall. Segons em diu en Kaiko, els moros desfilen molt més lents, la qual cosa fa que l'espectacle quasi s'eternitzi. També em parla del plis-plas, que és una barreja d'alcohol amb cafè, i, opcionalment, coca-cola, que segons sembla, és el complement ideal per aguantar els tres dies de festa continuada, però que també té efectes addictius que fa que molts xavals ja de ben menuts s'hi enganxin, i també els estudiants.

Finalment, en Kaiko, amb la seva furgoneta, ens acompanya. Posa la música i escoltem una cançó que m'agrada força, del grup Senior+El cor brutal, i es titula València, eres una puta, que és una crítica del boom immobiliari que pateix la ciutat del Túria. Si voleu escoltar-los, entreu a la seva pàgina a MySpace.