D'ALCOI I ALACANT. Primer apunt.

Fa tot just dues hores que he tornat de la meva estada, breu però densa i satisfactòria, a Alcoi i Alacant. Estic bastant cansat -he agafat un talgo i m'he tirat prop de 5 hores de viatge- i em sembla que m'he refredat. Per això, deixo, per més endavant, fer-ne una valoració-record, més detinguda. I amb fotos!

Deixeu-me ara només dir que aquest migdia, concretament a quarts de tres, he estat a la mítica platja del Postiguet d'Alacant. Una ciutat que he constatat que, per molts patriotes que viuen a les comarques adjacents, la prenen com a territori apatxe. Parlant-ne amb alguns d'ells, em diuen que renuncien a anar-hi perquè no es volen emprenyar perquè si t'adreces en català, el més probable és que no t'entenguin o que suposadament no t'entenen. És cert, he fet tres proves i en les tres he hagut de repetir a poc a poc la meva comanda. De fet, durant les poc més de tres hores que he estat passejant pels seus carrers, pràcticament no he sentit parlar català enlloc.

Paradoxalment, allò que em feia adonar que em trobava en territori català eren dues coses: les retolacions oficials dels edificis pertanyents a la.... Generalitat Valenciana... i les pintades i enganxines dels Maulets, ben visibles pels principals carrers...

De totes maneres, no comparteixo el pessimisme de molts dels meus interlocutors de l'Alcoià o d'altres comarques limítrofs amb els qui he xerrat en els darrers tres dies. Potser és perquè, conec prou bé un cas molt més dramàtic que el d'Alacant. En els anys cinquanta del segle XX, la ciutat de Montréal era considerada, tret de determinats barris, com una ciutat anglòfona més de l'Amèrica del Nord. Trenta anys després, tot havia canviat, i, el 1980, Montréal s'havia convertit en la primera metròpoli francòfona fora de l'estat francès. Vull dir que les tendències socials no són immutables, es poden capgirar, si hi ha voluntat política.

I no descarto, ni que sigui als meus hipotètics 75 anys, passejar-me per una Alacant lliure i ostentosament catalana. I què cony, banyar-me de nou a la platja del Postiguet (i no només remullar-me els peus com he fet avui... per sort no hi ha document gràfic al respecte... ep! que jo sàpiga... vés a saber!).