BARCELONA I ALACANT, AIXÒ NO HO ATURA NI DÉU!

En els darrers dies, dues manifestacions han demostrat que la lluita del Poble Català per la seva independència, no l'atura ni déu... ni la Renfe! Malauradament a cap de les dues no hi he pogut assistir. Una per raons laborals i l'altra per raons familiars. On sí que no penso fallar és a la manifa de l'1 de maig, que té lloc en una conjuntura clarament crítica pels treballadors catalans, amb una taxa d'atur que sembla cada cop més descontrolada... cap amunt, naturalment!

Però tornem a les dues manis. La primera va tenir lloc a Barcelona, el 23 d'abril i naturalment va comptar amb tot el silenci mediàtic de rigor. Però tot i així, i malgrat les intidimacions dels Mossos d'Esquadra, va tirar endavant. És necessari que la gent es mobilitzi sempre i a tothora en la defensa de la nostra llengua. I el 23 d'abril és el dia més assenyalat per fer-ho. I més encara enguany, perquè em fa molta il.lusió que el llibre en català que més s'ha venut és, segons sembla, L'últim patriarca de Najat El Hachmi, una autora que personifica clarament la nova Catalunya, com també ho fa en Bojan Krkic. Aquest estiu, com sempre faig amb les novel.les, me'l llegiré i si s'escau en faré el comentari corresponent en aquest bloc.

L'altra mani, va tenir lloc ahir mateix, a Alacant. Jo no sé si la gent se n'adona d'això, però que 20.000 persones (VINT MIL!) es manifestin per aquesta ciutat reivindicant-ne la seva catalanitat és tan important i a l'hora tan inaudit que és un signe claríssim que no ens aturaran. Els catalans i les catalanes estem predestinats a la ... victòria, naturalment!

Que en un entorn, sobretot mediàtic, tan poc propici per defensar la Pàtria en tots i cadascuns dels seus racons, hi hagi milers de persones que es mobilitzin d'una punta a l'altra del país em sembla a l'hora tan immensament emocionant i tan sublim que no puc més que concloure que tenim el deure moral d'aconseguir la independència sense renunciar ni a un centímetre quadrat de la nostra Pàtria. I fer-ho el més aviat possible. I això mal que els pesi als blaveros de torn tant del sud, com sobretot del nord (i molt especialment, al senyor Bacus!). Adjunto algunes fotos de Vilaweb i d'altres portals sobre ambdós esdeveniments.

D'ALCOI I ALACANT. Primer apunt.

Fa tot just dues hores que he tornat de la meva estada, breu però densa i satisfactòria, a Alcoi i Alacant. Estic bastant cansat -he agafat un talgo i m'he tirat prop de 5 hores de viatge- i em sembla que m'he refredat. Per això, deixo, per més endavant, fer-ne una valoració-record, més detinguda. I amb fotos!

Deixeu-me ara només dir que aquest migdia, concretament a quarts de tres, he estat a la mítica platja del Postiguet d'Alacant. Una ciutat que he constatat que, per molts patriotes que viuen a les comarques adjacents, la prenen com a territori apatxe. Parlant-ne amb alguns d'ells, em diuen que renuncien a anar-hi perquè no es volen emprenyar perquè si t'adreces en català, el més probable és que no t'entenguin o que suposadament no t'entenen. És cert, he fet tres proves i en les tres he hagut de repetir a poc a poc la meva comanda. De fet, durant les poc més de tres hores que he estat passejant pels seus carrers, pràcticament no he sentit parlar català enlloc.

Paradoxalment, allò que em feia adonar que em trobava en territori català eren dues coses: les retolacions oficials dels edificis pertanyents a la.... Generalitat Valenciana... i les pintades i enganxines dels Maulets, ben visibles pels principals carrers...

De totes maneres, no comparteixo el pessimisme de molts dels meus interlocutors de l'Alcoià o d'altres comarques limítrofs amb els qui he xerrat en els darrers tres dies. Potser és perquè, conec prou bé un cas molt més dramàtic que el d'Alacant. En els anys cinquanta del segle XX, la ciutat de Montréal era considerada, tret de determinats barris, com una ciutat anglòfona més de l'Amèrica del Nord. Trenta anys després, tot havia canviat, i, el 1980, Montréal s'havia convertit en la primera metròpoli francòfona fora de l'estat francès. Vull dir que les tendències socials no són immutables, es poden capgirar, si hi ha voluntat política.

I no descarto, ni que sigui als meus hipotètics 75 anys, passejar-me per una Alacant lliure i ostentosament catalana. I què cony, banyar-me de nou a la platja del Postiguet (i no només remullar-me els peus com he fet avui... per sort no hi ha document gràfic al respecte... ep! que jo sàpiga... vés a saber!).