D'ALCOI I ALACANT, segon apunt. Dia 1

Prendre el tren a Barcelona, baixar fins a València, després amb rodalies fins a Silla (L'Horta Sud), dinar a casa d'en Marco, que ens coneguérem a través d'aquest bloc i després, in person, en una anterior estada a Sueca, ara fa dos anys. Després del dinar, un cafè en el bar del centre del poble, on els avis parlen i juguen al truc. Un cop enllestits, agafem el cotxe i anem cap a Alcoi, la nostra destinació, on he de presentar el llibre Elogi de la transgressió. Identitat nacional i desraó d'estat (La Busca edicions), del qual sóc co-autor. Malauradament l'Àngel, que també havia de presentar-lo, com a co-editor, no pot baixar per problemes familiars. Una llàstima, l'Àngel és tot un actiu, una persona perseverant i militant, i a l'hora afable i propera, molt propera.

El viatge per carretera transcorre enmig de les explicacions i consideracions que en Marco fa de les comarques i poblacions que travessem. De família espanyola, no va començar a parlar el català fins als 22 anys, llavors va ser quan, segons les seves pròpies paraules, va caure del cavall i començà a aprendre'l (el valencià, vaja), amb una enorme força de voluntat que el feia consultar el diccionari quan sentia una paraula que no entenia, fins i tot quan es trobava enmig de la feina, treballant amb una màquina tallant la fusta. Més endavant va fer un programa a una de les ràdios alternatives de referència a la ciutat de València, si més no durant un temps, Ràdio Klara, "Lliure i llibertària", però segons sembla, ara ja no ho és tant. Les coses canvien. Incialment, Marco feia el programa en espanyol, però d'un dia per l'altre, li va dir al col.lega amb qui el feia, i que segons sembla no havia caigut del cavall, que a partir del dia següent, el programa ell el faria en valencià. I punt. Tant l'Àngel com el Marco són dos exemples paradigmàtics de la resistència ferma i tossuda, a les comarques del sud, al País Valencià, si així ho preferiu.

De l'Horta Sud, doncs, travessem la Ribera Alta, la Costera, la Vall d'Albaida, el Comtat fins arribar a l'Alcoià. El trajecte deixa l'horta i s'enfila muntanya amunt, fins que entrem als dominis de la Serra de la Mariola.

Poc abans d'arribar a la nostra destinació, m'impressiona el Castell de Cocentaina, en forma de cub que domina tot l'entorn. I ja, immediatament, la ciutat d'Alcoi. Realment impressiona entrar-hi. Es tracta d'una ciutat envoltada literalment de muntanyes algunes de les quals superen de llarg els mil metres d'alçada. Ella mateixa es troba a prop dels 600. Però això no és tot. Coneguda com la ciutat dels ponts, està envoltada de barrancs, per on baixen tot un seguit de riuets que finalment formen el Serpis, que desemboca a Gandia. La seva ubicació geogràfica era excel.lent quan va ser creada per Jaume I, no només controlava el camins cap a Xàtiva i Biar, si no que la feia pràcticament inexpugnable, un autèntic prodigi d'estratègia militar.

Un cop arribats, ens adrecem al Centre Cultural Ovidi Montllor (CCOM), que és on tindrà lloc la presentació. Allà ens rep la Sandra, responsable i dinamitzadora del Centre, i que resulta que també és sociòloga, que imparteix classes a la Universitat de València. També coneixem allà en Vicent, professor d'institut i historiador que serà qui presenti l'acte. El Centre es troba situat en una zona plena d'antigues fàbriques tèxtils, algunes de les quals es troben llastimosament abandonades i d'altres han estat reconvertides en gimnasos i altres establiments lúdics o comercials. En Vicent ens explica els esforços que es fan per aconseguir preservar alguns d'aquests edificis com patrimoni arqueològic industrial i lamenta els molts que ja s'han perdut per sempre més.

Fem l'acte, amb una assistència discreta, tot s'ha de dir, però que escolta atentament i després l'obligat debat, on sempre tinc la impressió que xerro massa i faig unes respostes llarguíssimes.

Entre el públic assistent hi ha en Kaiko, col.lega d'en Marco, fotògraf, DJ, expert en el panorama musical alternatiu de València i que s'enorgulleix de no haver pagat una puta entrada en cap concert de música des del 1993. En Kaiko també és com una mena d'activista ecologista en defensa dels boscos. Malgrat ser alcoià de pro, ara viu en un poble a una vintena de kilòmetres, en plena muntanya.

Un cop acabat l'acte, tots tres, Marco, Kaiko i una servidora ens anem a sopar. La discussió sobre el lloc on anar s'allarga una mica, però finalment anem a petar a L'Hivernacle, on acabàrem parlant amb la mestressa i el seu fill, d'Ovidi Montllor, de música i de no sé quantes coses més. I també ens férem unes fotos.

Després de prendre una copa en un altre bar proper, a quarts d'una de la matinada, tornem al centre de la ciutat, travessant de nou un dels ponts principals, i encara som a temps, abans d'anar a dormir, de veure una filà que a aquelles hores desfilava per un dels carrers majors. Naturalment, es tractava d'un assaig de cara a la celebració de la Festa de Moros i Cristians en honor a Sant Jordi, que enguany tindrà lloc els propers dies 22, 23 i 24 d'abril. Els festers, vestits de carrer, desfilaven, alguns amb evidents signes de trobar-se en un estat, diguem-ne que d'alegria mal dissimulada.

(continuarà)

D'ALCOI I ALACANT. Primer apunt.

Fa tot just dues hores que he tornat de la meva estada, breu però densa i satisfactòria, a Alcoi i Alacant. Estic bastant cansat -he agafat un talgo i m'he tirat prop de 5 hores de viatge- i em sembla que m'he refredat. Per això, deixo, per més endavant, fer-ne una valoració-record, més detinguda. I amb fotos!

Deixeu-me ara només dir que aquest migdia, concretament a quarts de tres, he estat a la mítica platja del Postiguet d'Alacant. Una ciutat que he constatat que, per molts patriotes que viuen a les comarques adjacents, la prenen com a territori apatxe. Parlant-ne amb alguns d'ells, em diuen que renuncien a anar-hi perquè no es volen emprenyar perquè si t'adreces en català, el més probable és que no t'entenguin o que suposadament no t'entenen. És cert, he fet tres proves i en les tres he hagut de repetir a poc a poc la meva comanda. De fet, durant les poc més de tres hores que he estat passejant pels seus carrers, pràcticament no he sentit parlar català enlloc.

Paradoxalment, allò que em feia adonar que em trobava en territori català eren dues coses: les retolacions oficials dels edificis pertanyents a la.... Generalitat Valenciana... i les pintades i enganxines dels Maulets, ben visibles pels principals carrers...

De totes maneres, no comparteixo el pessimisme de molts dels meus interlocutors de l'Alcoià o d'altres comarques limítrofs amb els qui he xerrat en els darrers tres dies. Potser és perquè, conec prou bé un cas molt més dramàtic que el d'Alacant. En els anys cinquanta del segle XX, la ciutat de Montréal era considerada, tret de determinats barris, com una ciutat anglòfona més de l'Amèrica del Nord. Trenta anys després, tot havia canviat, i, el 1980, Montréal s'havia convertit en la primera metròpoli francòfona fora de l'estat francès. Vull dir que les tendències socials no són immutables, es poden capgirar, si hi ha voluntat política.

I no descarto, ni que sigui als meus hipotètics 75 anys, passejar-me per una Alacant lliure i ostentosament catalana. I què cony, banyar-me de nou a la platja del Postiguet (i no només remullar-me els peus com he fet avui... per sort no hi ha document gràfic al respecte... ep! que jo sàpiga... vés a saber!).

HI ESTEU CONVIDATS

Em fa una enorme il.lusió convidar-vos a l'acte que tindrà lloc el proper DIVENDRES, 4 D'ABRIL, al Centre Cultural Ovidi Montllor d'Alcoi, en el qual una servidora, conjuntament amb altres companys presentarem el llibre Elogi de la transgressió. Identitat nacional i desraó d'estat.

I em fa una especial il.lusió perquè serà la primera vegada, que visiti aquesta ciutat emblemàtica de la història de la industrialització i del moviment obrer de la nostra Pàtria, a més a més de ser el bressol de referents tan importants com el propi Ovidi o la Isabel Clara Simó. Gràcies a la novel.la Júlia, escrita per la Simó, la ciutat d'Alcoi ha entrat a formar part de l'imaginari literari de milers d'estudiants catalans, i gràcies a les cançons de l'Ovidi ens hem familiaritzat amb la dura vida dels llauradors d'aquesta contrada.

Alcoi també em suggereix una de les imatges més èpiques de la història, la dels darrers instants de la vida del milicià Frederic Borrell, Taino, al cerro Muriano, a la província de Còrdova. Donat que aprofitaré la presentació per passar-hi el cap de setmana, per poc que pugui, i com sempre faig quan viatjo, intentaré escriure algun post des d'allà estant, o bé des d'alguna població veïna. Fins i tot, no descarto baixar fins Alacant, ciutat que, per vergonya meva, tampoc he visitat mai.

La cita per a la presentació del llibre, que, per cert, es farà com a acte previ a l'inici, el dia següent, de la Jornada Sociolingüística d'Alcoi, és aquesta:

DIVENDRES, 4 D'ABRIL, A LES 20.00 HORES
PRESENTACIÓ DEL LLIBRE
Elogi de la transgressió. Identitat nacional i desraó d'estat
a càrrec de
JOSEP SORT, co-autor
ÀNGEL VELASCO, co-editor
VICENT LUNA, mestre i membre del CCOM
Lloc: Centre Cultural Ovidi Montllor (CCOM)
c. Vistabella, núm. 8
Alcoi (L'Alcoià)

Naturalment, tots els lectors d'aquest modest i humil bloc esteu convidats a assistir-hi.