dilluns, 31 de març de 2008

EL TITÀNIC DELS CIUDADANOS, reflexió sobre les eleccions núm. 6 (i última, o no)

Dedico aquesta darrera reflexió postelectoral al que podem anomenar el Titànic dels Ciudadanos/Ciutadans. És públic i notori que s'han fotut una pinya immensa i que no s'han menjat un quico. Però la veritat és que no se n'ha dit ni ase ni bèstia. Al conjunt de l'estat van treure uns 45.000 vots, dels quals 30,000 van ser a Catalunya (27.408 al Principat, 2.139 al País Valencià i 726 a les Illes).

Jo sempre he pensat que això dels C's era un autèntic bluff, inflat sobretot per la Brunete mediàtica tant carca (La Razon, El Mundo) com la soi-dissant, progre (El Pais, El Periodico) i naturalment per La Vanguardia. En les eleccions al Parlament del 2006 van treure 89.840 vots, és a dir, el 3.3%. Doncs bé, des de llavors, pràcticament gaudeixen d'una quota mediàtica del 16.6%, atès que són 6 les formacions presents a la cambra. De manera que la seva sobredimensió mediàtica és del 505%, un autèntic escàndol. A més a més es dóna la circumstància que no té grup parlamentari propi, per la qual cosa resulta més indignant aquesta sobredimensió. Algú s'imagina els partits presents en el grup mixt del Congrés de Diputats tenint una quota mediàtica idèntica a la de la resta de grups parlamentaris? Si pràcticament ni surten a la foto! Són ignorats i quan intervenen, ningú no els escolta i se n'enfoten a la seva cara, fins al punt que l'aragonès Labordeta els engegava dia si i dia també a la merda així que podia.

En canvi aquí, als tres pimpollos de C's se'ls tracta com si fossin de porcellana. Ai que cauen! Ai que es trenquen! Quan estornuden, els mèdia pateixen per si estan piocs! Hauran pres mal? Crideu una ambulància, ràpid! Tothom es mobilitza quan es tiren un pet, que naturalment fa olor de rosa...

No podria entendre aquesta actitud reverencial envers aquests 3 energúmens, si no fos que... que conec la història, naturalment.

L'ecspanyolisme a Catalunya té una data d'inici, si voleu, tòpica, que és el 26 de gener del 1939. Quan els exèrcits franquistes van entrar per la Diagonal. Aquella dia es funda la Cataluna nacional. Naturalment ja feia temps que havia començat la repressió contra els catalans. A l'illa de Mallorca, d'ençà el triomf feixista, les matances van ser immediates. Després, cal esperar al 1938, quan els exèrcits franquistes entren a Lleida i divideixen en dos el país quan arriben a Vinaròs.

Però la data emblemàtica, sempre ha estat el 26 de gener. A partir d'aquell dia, va iniciar-se el projecte d'ecspanyolització forçada, un procés reflexionat i madurat de genocidi cultural i lingüístic, paral.lel a l'extermini físic de milers de catalans, les arrels ideològiques del qual ja les trobem en la Dictadura de Primo de Rivera, quan els primers pensadors falangistes, inspirats per l'exemple feixista italià, parlen de la necessària andalusització de Catalunya, mitjançant el foment de l'arribada de milers d'immigrants andalusos al país.

És cert que fins el 1944, el règim franquista va viure en una situació de provisionalitat, perquè els desembarcaments aliats, primer al Nord d'Àfrica, després a Normandia i finalment a Provença, podien comportar en qualsevol moment una invasió aliada contra un règim que havia arribat al poder gràcies a l'ajuda militar dels estats que llavors estaven sent derrotats.

Malauradament, per Catalunya, els aliats no optaren per esbandir el règim franquista i aquest s'acabà consolidant, sobretot a partir del 1951, amb els primers acords amb els Estats Units. Començava llavors l'etapa daurada del franquisme a Catalunya, una etapa clau, en la qual, entre d'altres aspectes igualment rellevants, la llengua ecspanyola s'imposa a punta de baioneta, i es construeix un discurs sobre l'espanyolitat de Catalunya elaborat per les elits franquistes que res tenia a veure amb la realitat històrica. L'arribada de la televisió a les darreries dels anys cinquanta i sobretot en les dues dècades posteriors, encara farà més intens el procés d'assimilació lingüístico-cultural, perquè la seva fortalesa era que entrava en totes i cadascuna de les llars que es podien permetre comprar un aparell. A més de TVE, RNE, i altres emissores de ràdio, també tingueren un protagonisme fonamental en aquesta ecspanyolització La Vanguardia i la indústria editorial, fonamentalment, l'editorial Planeta, fundada per un capità de la Legió, que va entrar a Barcelona el mateix 26 de gener, per cert.

Els anys seixanta i setanta, tota la pijeria barcelonina, es castellanitza i és aquí on trobem la llavor històrica dels Ciudadanos, que en la seva dimensió més gauchiste, tindrà la barra de dir que el català era la llengua de la burgesia, mentre que el castellà era la del proletariat. La veritat és que en aquest discurset no hi havia gens d'ignorància i molt de mala llet, perquè obviaven el fet que el proletariat català de soca-rel portava més de 100 anys de lluita, i la immensa major part dels seus líders, des de Josep Barceló, passant pel Noi del Sucre fins a Joan Peiró (foto), havien estat exterminats pels aparells repressius ecspanyols.

El fet cert és que la llengua ecspanyola a Catalunya, fins llavors, sempre havia estat una llengua minoritària, i no és fins als cinquanta i seixanta que comença expansionar-se, de la mà de la dictadura, i del procés immigratori que ella va induir que no té res de casual o arbitrari. Es tractava d'ofegar els catalans autòctons en una marea de població hispanoparlant. De fet, no era quelcom massa original, perquè al llarg dels anys quaranta i cinquanta, com a conseqüència del resultat de la guerra mundial, molts estats europeus es dedicaren a provocar desplaçaments de població que afectaren milions de persones, tant a l'interior de les seves fronteres, com també en detriment dels estats vençuts. Algunes foren expulsades, d'altres demogràficament minoritzades.

Entre els setanta i els vuitanta assistim a la revitalització de la tradició lerrouxista, d'un ecspanyolisme d'esquerres, que portarà a tot l'episodi del Manifiesto dels 2300... Molts dels seus impulsors han passat als C's... El lerrouxisme va ser una ideologia ecspanyolista que havia existit prèviament a la falangista, però que a partir dels anys trenta, havia deixat de tenir un pes significatiu. Ara, però, s'intentava recuperar, i és així com en els anys vuitanta i noranta assistim a la convergència de sectors procedents del falangisme (per la via familiar) i, de capes burocràtiques ecspanyoles destinades a Catalunya (mestres, món de la justícia, etc.), sense oblidar una part significativa que han fet de l'ecspanyol, la seva llengua de menjadora (escriptors, periodistes, actors, etc.), en definitiva, tot un mundillo que viuen de la promoció de la indústria cultural i audiovisual en ecspanyol.

Darrerament, i sobretot per influència dels governs Aznar (1996-2004), encara que sembli mentida, l'ecspanyolisme més tronat sembla canviar de pell, i s'adhereix a tesis suposadament liberals, que parteixen de l'existència únicament de llibertats individuals i neguen l'existència de drets col.lectius. D'aquí comença a sorgir el discurs ciutadanista, que emfasitza la reivindicació de la Constitució del 78 com a garant dels drets, i s'elabora unes tesis que en boca dels líders d'aquesta formació, com la del propi Albert Rivera, se semblen més al típic discurs d'un delegat d'estudiants del primer curs de ciència política o de dret constitucional, ple de tòpics.

El suposat èxit del 2006, però no els ha durat gaire. Des de llavors, un seguit de lluites internes, escission, expulsions i renúncies han col.lapsat la formació i a hores d'ara no sembla gaire clar el seu futur. Fins i tot, els mèdia que els havien encimbellat, començant pel propi El Pais, els han abandonat en favor de la paradeta de la Rosa Díez. Pel que fa als mèdia de la dreta ecspanyola, han fet pinya amb el PP, de manera que s'han quedat sense veu.

O no tant, paradoxalment, alguns dels mitjans que els han donat més ressò han estat Televisió de Catalunya, sobretot a través del programa Àgora, dirigit i presentat pel nefast Ramon Rovira, o bé la pròpia Catalunya Ràdio, en ple procés d'abdicació del seu paper de ser la ràdio nacional de Catalunya.

La veritat sigui dita, els merders interns dels C's, deixen en una baralla de pati de col.legi les bronques d'ERC. De totes maneres, caldrà esperar les properes eleccions al Parlament del parc per veure si realment aquesta deixalla política encara s'arrossega o queda definitivament tocada i enfonsada, en el seu titànic particular.

Etiquetes de comentaris: , , , , ,

4 Comments:

Blogger L'accent diacrític said...

Hola,

no estic gens d'acord amb tu amb això que dius que se'ls dóna massa cobertura. No serà almenys a TV3, de qui se li suposa que és la televisió de tots els catalans, no només els "bons catalans".

Tractar d'energúmens a uns parlamentaris,siguin del color que siguin és bastant propi de les ideologies més feixistes, ja que agradi o no, han estat escollits pels catalans, segurament no els "bons catalans", però tan catalans com tu.

Dir que des de TV3 se'ls ha donat veu és com dir a Estats Units es fomenta el comunisme, és a dir, bastan fals. Precisament trobo a faltar un Televisió de Catalunya més plural, on es doni veu com a més gent millor, sí, a Ciutadans també, i qui faci falta, sigui de dretes, d'esquerres, nacionalisa espanyol, nacionalista català, liberal, comunista... la pluralitat és la base de la democràcia.

Sincerament no comprenc com es pot demanar el pluralisme a Espanya i respecte pels nacionalisme, si a Catalunya pretenem aplicar el nacionalisme més ranci i discriminatori. Critiquem el nacionalisme espanyol i aplaudim el nacionalisme català. Només puc arribar a la conclusió que els nacionalismes no són positius, i en qualsevol cas, conservadors per definició.

No sóc militant de Ciutadans, però m'agrada la democràci, on tothom es igual i la pluralitat és una virtud.

Una abraçada.

1 d’abril de 2008 a les 21:53:00 CEST  
Blogger Josep said...

T'ho diré acadèmicament perquè m'entenguis: I UNA MERDA!

Primer, tu saps sumar o no saps sumar? Si un partit treu el 3,3% dels vots, és just que molts mitjans de comunicació li proporcionin el 16.6% de cobertura mediàtica? Això no passa enlloc del món. I a més, si s'haguessin presentat a les eleccions autonòmiques al País Valencià, ni tan sols haurien obtingut representació!

Dos. A veure si ho entenem. Ser escoliit en unes eleccions no et fa més demòcrata. Vull dir que Hitler i els nazis també van ser escollits en unes eleccions. La qualitat democràtica es demostra en l'exercici del poder, no exclusivament en com hi arribes.

Tres. Que els tres diputats de Ciutadans són tan catalans com jo... això és PURA I SIMPLE MENTIDA! Aquesta gentussa són ecspanyols perquè el seu projecte polític nacional és Ecspanya i només Ecspanya. Per això són ecspanyols. Passa que en aquest projecte polític ecspanyol inclouen l'ocupació militar, l'espoliació econòmica i el genocidi cultural de Catalunya!

Jo sóc CATALÀ, perquè el meu projecte polític nacional és CATALUNYA i només CATALUNYA, i perquè vull que el nostre poble, la nostra cultura, la nostra llengua, siguin lliures per desenvolupar-se e el conjunt dels pobles del món, sense cap mena d'opressió.

A veure si et queda clar: els dos projectes polítics esmentats no només són adversaris, sinó que són antagònics. Quan creix l'un, disminueix l'altre, quan augmenta l'altre, perilla l'un. I això serà així fins que aconseguim la Independència, que l'aconseguirem sense cap mena de dubte, el 2014 o quan sigui!

Cal exterminar el catanyolisme, siguem normals o CATALANS o ECSPANYOLS...A no ser, és clar que s'inventi un projecte política nacional ecspanyol i estrictament ecspanyol, que deixi d'oprimir els pobles que l'envolten. Llavors jo seré el primer en saludar els meus veïns espanyols (sense c) i sortir de marxa amb ells a fer "unos vinitos y un jamoncito pata negra".

Entesos? Però fins que això no passi... NI AIGUA!

1 d’abril de 2008 a les 23:37:00 CEST  
Blogger L'accent diacrític said...

Tranquil home, no cal que ens posem així. Suposo que per discutir punts de vista diferents no cal alterar-se i perdre els nervis.

Em sembla molt bé que tinguis el projecte polític que creguis més oportú, però respecte que altres persones tinguin el seu. Segur que tu tindràs raons per defensar el teu, i altres per defensar el seu. Cadascú creurà que el seu és el millor, però per conviure en societat el més interessant per tots és que es busqui un consens. I per aquest consens el millor és el diàleg, que tothom es pugui expressar lliurement, que a Espanya es puguin exposar les propostes dels partits nacionalistes com a realitat que són a la societat, suposo que a això et refereixes a l'últim paràgraf, i en el qual estarem d'acord.

Jo el que dic, és que per coherència, perquè no podem demanar una cosa allà i fer-ne una altra aquí.

Jo no t'he faltat el respecte i n'he adoptat la teva actitut violenta. No sé si això forma part del teu projecte polític, però del meu segur que no. Si vols intercanviar idees i arguments, allà em trobaràs. Sinó, doncs que et vagi bé, i sort!

2 d’abril de 2008 a les 0:48:00 CEST  
Blogger Manel Bosch i Pagans said...

Els espanyolistes veieu violència on no n'hi ha i, en canvi, gireu la mirada quan es produeix. Els silencis mediàtics dels atacs espanyols (a activistes, seus de partits, casals populars, simbologia...) contrasten amb l'amplificació exagerada a tot allò "mal fet" per part de l'independetisme català.

L'objectiu és clar: fer entendre que els catalans som uns sectaris que responem amb violència als sectors "democràtics" que no combreguen amb ells.

Cal dir que l'èxit és raonablament considerable. Tu mateix et declares en contra de la fe nacionalista (o quelcom per l'estil) però després dius "que a Espanya es puguin exposar les propostes dels partits nacionalistes". Al dir això associes nacionalisme amb partit polític català i no espanyol, justament el que ells volen.

I, per cert, afirmar que els nacionalismes són conservadors és un insult als obrers, artesans i pagesos catalans que al llarg dels 3 darrers segles s'han sublevat contra l'insult que per ells suposava l'ocupació militar, econòmica i cultural de la seva nació.

2 d’abril de 2008 a les 14:21:00 CEST  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home