EL TITÀNIC DELS CIUDADANOS, reflexió sobre les eleccions núm. 6 (i última, o no)

Dedico aquesta darrera reflexió postelectoral al que podem anomenar el Titànic dels Ciudadanos/Ciutadans. És públic i notori que s'han fotut una pinya immensa i que no s'han menjat un quico. Però la veritat és que no se n'ha dit ni ase ni bèstia. Al conjunt de l'estat van treure uns 45.000 vots, dels quals 30,000 van ser a Catalunya (27.408 al Principat, 2.139 al País Valencià i 726 a les Illes).

Jo sempre he pensat que això dels C's era un autèntic bluff, inflat sobretot per la Brunete mediàtica tant carca (La Razon, El Mundo) com la soi-dissant, progre (El Pais, El Periodico) i naturalment per La Vanguardia. En les eleccions al Parlament del 2006 van treure 89.840 vots, és a dir, el 3.3%. Doncs bé, des de llavors, pràcticament gaudeixen d'una quota mediàtica del 16.6%, atès que són 6 les formacions presents a la cambra. De manera que la seva sobredimensió mediàtica és del 505%, un autèntic escàndol. A més a més es dóna la circumstància que no té grup parlamentari propi, per la qual cosa resulta més indignant aquesta sobredimensió. Algú s'imagina els partits presents en el grup mixt del Congrés de Diputats tenint una quota mediàtica idèntica a la de la resta de grups parlamentaris? Si pràcticament ni surten a la foto! Són ignorats i quan intervenen, ningú no els escolta i se n'enfoten a la seva cara, fins al punt que l'aragonès Labordeta els engegava dia si i dia també a la merda així que podia.

En canvi aquí, als tres pimpollos de C's se'ls tracta com si fossin de porcellana. Ai que cauen! Ai que es trenquen! Quan estornuden, els mèdia pateixen per si estan piocs! Hauran pres mal? Crideu una ambulància, ràpid! Tothom es mobilitza quan es tiren un pet, que naturalment fa olor de rosa...

No podria entendre aquesta actitud reverencial envers aquests 3 energúmens, si no fos que... que conec la història, naturalment.

L'ecspanyolisme a Catalunya té una data d'inici, si voleu, tòpica, que és el 26 de gener del 1939. Quan els exèrcits franquistes van entrar per la Diagonal. Aquella dia es funda la Cataluna nacional. Naturalment ja feia temps que havia començat la repressió contra els catalans. A l'illa de Mallorca, d'ençà el triomf feixista, les matances van ser immediates. Després, cal esperar al 1938, quan els exèrcits franquistes entren a Lleida i divideixen en dos el país quan arriben a Vinaròs.

Però la data emblemàtica, sempre ha estat el 26 de gener. A partir d'aquell dia, va iniciar-se el projecte d'ecspanyolització forçada, un procés reflexionat i madurat de genocidi cultural i lingüístic, paral.lel a l'extermini físic de milers de catalans, les arrels ideològiques del qual ja les trobem en la Dictadura de Primo de Rivera, quan els primers pensadors falangistes, inspirats per l'exemple feixista italià, parlen de la necessària andalusització de Catalunya, mitjançant el foment de l'arribada de milers d'immigrants andalusos al país.

És cert que fins el 1944, el règim franquista va viure en una situació de provisionalitat, perquè els desembarcaments aliats, primer al Nord d'Àfrica, després a Normandia i finalment a Provença, podien comportar en qualsevol moment una invasió aliada contra un règim que havia arribat al poder gràcies a l'ajuda militar dels estats que llavors estaven sent derrotats.

Malauradament, per Catalunya, els aliats no optaren per esbandir el règim franquista i aquest s'acabà consolidant, sobretot a partir del 1951, amb els primers acords amb els Estats Units. Començava llavors l'etapa daurada del franquisme a Catalunya, una etapa clau, en la qual, entre d'altres aspectes igualment rellevants, la llengua ecspanyola s'imposa a punta de baioneta, i es construeix un discurs sobre l'espanyolitat de Catalunya elaborat per les elits franquistes que res tenia a veure amb la realitat històrica. L'arribada de la televisió a les darreries dels anys cinquanta i sobretot en les dues dècades posteriors, encara farà més intens el procés d'assimilació lingüístico-cultural, perquè la seva fortalesa era que entrava en totes i cadascuna de les llars que es podien permetre comprar un aparell. A més de TVE, RNE, i altres emissores de ràdio, també tingueren un protagonisme fonamental en aquesta ecspanyolització La Vanguardia i la indústria editorial, fonamentalment, l'editorial Planeta, fundada per un capità de la Legió, que va entrar a Barcelona el mateix 26 de gener, per cert.

Els anys seixanta i setanta, tota la pijeria barcelonina, es castellanitza i és aquí on trobem la llavor històrica dels Ciudadanos, que en la seva dimensió més gauchiste, tindrà la barra de dir que el català era la llengua de la burgesia, mentre que el castellà era la del proletariat. La veritat és que en aquest discurset no hi havia gens d'ignorància i molt de mala llet, perquè obviaven el fet que el proletariat català de soca-rel portava més de 100 anys de lluita, i la immensa major part dels seus líders, des de Josep Barceló, passant pel Noi del Sucre fins a Joan Peiró (foto), havien estat exterminats pels aparells repressius ecspanyols.

El fet cert és que la llengua ecspanyola a Catalunya, fins llavors, sempre havia estat una llengua minoritària, i no és fins als cinquanta i seixanta que comença expansionar-se, de la mà de la dictadura, i del procés immigratori que ella va induir que no té res de casual o arbitrari. Es tractava d'ofegar els catalans autòctons en una marea de població hispanoparlant. De fet, no era quelcom massa original, perquè al llarg dels anys quaranta i cinquanta, com a conseqüència del resultat de la guerra mundial, molts estats europeus es dedicaren a provocar desplaçaments de població que afectaren milions de persones, tant a l'interior de les seves fronteres, com també en detriment dels estats vençuts. Algunes foren expulsades, d'altres demogràficament minoritzades.

Entre els setanta i els vuitanta assistim a la revitalització de la tradició lerrouxista, d'un ecspanyolisme d'esquerres, que portarà a tot l'episodi del Manifiesto dels 2300... Molts dels seus impulsors han passat als C's... El lerrouxisme va ser una ideologia ecspanyolista que havia existit prèviament a la falangista, però que a partir dels anys trenta, havia deixat de tenir un pes significatiu. Ara, però, s'intentava recuperar, i és així com en els anys vuitanta i noranta assistim a la convergència de sectors procedents del falangisme (per la via familiar) i, de capes burocràtiques ecspanyoles destinades a Catalunya (mestres, món de la justícia, etc.), sense oblidar una part significativa que han fet de l'ecspanyol, la seva llengua de menjadora (escriptors, periodistes, actors, etc.), en definitiva, tot un mundillo que viuen de la promoció de la indústria cultural i audiovisual en ecspanyol.

Darrerament, i sobretot per influència dels governs Aznar (1996-2004), encara que sembli mentida, l'ecspanyolisme més tronat sembla canviar de pell, i s'adhereix a tesis suposadament liberals, que parteixen de l'existència únicament de llibertats individuals i neguen l'existència de drets col.lectius. D'aquí comença a sorgir el discurs ciutadanista, que emfasitza la reivindicació de la Constitució del 78 com a garant dels drets, i s'elabora unes tesis que en boca dels líders d'aquesta formació, com la del propi Albert Rivera, se semblen més al típic discurs d'un delegat d'estudiants del primer curs de ciència política o de dret constitucional, ple de tòpics.

El suposat èxit del 2006, però no els ha durat gaire. Des de llavors, un seguit de lluites internes, escission, expulsions i renúncies han col.lapsat la formació i a hores d'ara no sembla gaire clar el seu futur. Fins i tot, els mèdia que els havien encimbellat, començant pel propi El Pais, els han abandonat en favor de la paradeta de la Rosa Díez. Pel que fa als mèdia de la dreta ecspanyola, han fet pinya amb el PP, de manera que s'han quedat sense veu.

O no tant, paradoxalment, alguns dels mitjans que els han donat més ressò han estat Televisió de Catalunya, sobretot a través del programa Àgora, dirigit i presentat pel nefast Ramon Rovira, o bé la pròpia Catalunya Ràdio, en ple procés d'abdicació del seu paper de ser la ràdio nacional de Catalunya.

La veritat sigui dita, els merders interns dels C's, deixen en una baralla de pati de col.legi les bronques d'ERC. De totes maneres, caldrà esperar les properes eleccions al Parlament del parc per veure si realment aquesta deixalla política encara s'arrossega o queda definitivament tocada i enfonsada, en el seu titànic particular.