El cas, com un cabàs, d'ERC: reflexió electoral núm. 5

Ja fa uns quants dies que van tenir lloc les eleccions ecspanyoles, i sense cap mena de dubte, la força política que s'ha situat a l'ull de l'huracà des de llavors, ha estat Esquerra Republicana de Catalunya. Dimissió del conseller Puigcercós, avançament del Congrés al mes de juny, establiment de primàries per a l'elecció del president i del secretari general, i, avui, anunci de la renúncia de Carod Rovira a la reelecció a la presidència. Déu n'hi do. Suposo és que això passa quan es perden uns 300.000 vots i es passa de 8 a 3 escons, llançant per la borda unes perspectives excel.lents, quan fins i tot s'havia barallat la possibilitat d'arribar al milió de vots.

Naturalment, aquest daltabaix, ha de tenir alguns responsables. O és que ha passat per una casualitat? No, ni de conya. D'aquí al mes de juny serà el moment de depurar responsabilitats i passar comptes. Serà el moment de tornar a encarrilar aquest partit al qual li reconec dos actius fonamentals.

L'haver-se reconvertit en la primera força política parlamentària que, interpretant correctament, els canvis sociològics profunds de la societat catalana, adopta sense cap mena de manies i complexos, l'opció independentista, com a projecte polític per Catalunya.

I, la de ser el primer partit polític parlamentari que sap quin és el mapa de la nació i es presenta sense manies i malgrat tenir-ho tot en contra, arreu del país, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. I que, per més inri, obté representació al Parlament de les Illes Balears, entra al govern regional i comença a comptar amb una presència local no negligible, encara que sí, millorable, a la Catalunya Nord, al País Valencià i a les Illes.

En tots dos, val a dir-ho, hi tenen un protagonisme fonamental, persones i organitzacions provinents de l'independentisme extraparlamentari que en els anys setanta i vuitanta es van enfrontar a cara de gos amb l'Estat ecspanyol, una part de les quals, va optar, en un moment determinat, per apostar pel joc institucional i van escollir, en un procés del qual encara hi ha molts elements per conèixer, per entrar en un partit que llavors, es trobava al caire de la desaparició.

Tanmateix es tractava d'un partit que comptava amb dos actius igualment claus. El primer era un patrimoni històric format, no tant per uns lideratges nacionals anteriors sovint polèmics, sinó pels milers de membres molt sovint anònims o coneguts a nivell local o comarcal, que havien sacrificat llurs vides per una "Catalunya políticament lliure, socialment justa i espiritualment plena", tant als camps de batalla, com a la resistència sobretot a l'estat francès, en els camps de concentració i d'extermini nazis, davant dels escamots d'execució franquistes a Mallorca, a Paterna, al Camp de la Bota o al Fossat de Montjuïc, entre molts altres llocs. No hi havia cap dubte, en aquest sentit, que ERC continuava sent un partit del poble, vertebrat a través dels Casals i els Ateneus, que malgrat la ferotge dictadura continuava ben present, sovint més de pensament que de fet, en la consciència de centenars de milers de catalans, i això el diferenciava d'altres partits creats més recentment, desprovistos per complert d'aquesta èpica tràgica i centrats sobretot en el lideratge dels seus fundadors, que mai van voler passar comptes amb la història -malgrat que van tenir 23 anys per fer-ho. Només això explica el gran suport electoral que obtingué l'any 1980... malgrat la seva precarietat orgànica. Un resultat, per cert, que no va ser superat fins 23 anys després.

I això lliga amb l'altre actiu. El d'haver mantingut una actitud digna i crítica envers tot el procés de reforma política post-franquista. Va optar pel No a la constitució ecspanyola. Quant a l'estatut el va acceptar com un primer pas per recuperar l'autogovern i sempre tenint clar que l'objectiu era l'autodeterminació. Precisament va ser aquesta porta no tancada a la via independentista, a diferència d'altres partits, dits d'esquerra, que la rebutjaven de ple, la que va permetre, a partir dels anys noranta, regenerar-se i transformar-se en una potent força política, la tercera a escala nacional, per bé que en moltes comarques, és la segona.

A diferència del que va succeir sota el lideratge d'Heribert Barrera, però, en els darrers anys, l'eix nacional ha estat bescantat per l'actual direcció, en benefici d'un suposat eix social. Un eix social del tot inexistent, perquè és més clar que mai que la política social del PSOE, no té res de justa, i tot de clientelar, com s'ha demostrat en la darrera campanya electoral (proposta dels 40o euros...), quan no directament de corrupta. Una ERC que tingués clar la rellevància de l'eix nacional i que no combregués amb les rodes de molí que s'inventa la progressia sociata (llegeixi's El País), mai, repeteixo, MAI, hauria votat una llei clarament centralista com és la Llei de la Dependència del ministre Caldera.

Es pot argumentar que prioritzar l'eix nacional pot portar a la desaparició d'ERC a mans de CiU, tal i com va passar entre 1984 i 1993, aproximadament. Dues observacions. La primera és que l'opció de donar suport a CiU en la primera legislatura, va evitar l'assalt a la Generalitat d'un PSOE rampant que, sobretot després del cop d'estat del 81 i de l'aprovació de la Llei Orgànica d'Harmonització del Procés Autonòmic (LOHPA), i paral.lelament a la posada en marxa dels GAL, i l'intent d'empresonament de Jordi Pujol per l'Afer Banca Catalana, pretenia arrassar-ho tot. Per contra, el sacrifiqui d'ERC en aquella primera legislatura, va permetre, per exemple, i entre d'altres, però de forma molt destacada, l'aprovació de la Llei de Normalització Lingüística, impulsada pel conseller Cahner, que, malgrat les seves evidents, i més que denunciades mancances, va establir un primer marc normatiu per la llengua catalana, si bé, en les legislatures posteriors, la pròpia CiU va fer una escandalosa abdicació de les seves responsabilitats executives i legislatives i va permetre que els grups d'interessos ecspanyolistes se la passessin per l'entrecuix en àmbits com la justícia, l'oci i l'entreteniment (el cinema), etc.

La segona, mentre que en l'etapa Barrera, una ERC molt feble orgànicament, se les va haver d'heure amb una CiU en plena ascendència, amb un líder, com en Pujol que encara havia d'assolir les seves fites més destacades, les majories absolutes del 1984 i el 1988, ara la situació és la contrària: una ERC orgànicament forta i consolidada (o si més no això sembla) es troba davant per davant d'un projecte autonomista crepuscular, impulsat pel successor de Pujol, que no dóna la talla, i amb el torracollons d'en Duran i Ecspanya, adoptant actituds pròpies de la dreta xenòfoba, de l'ultracatolicisme més tronat, i llançant odes d'amor a Ecspanya que provoquen realment vergonya aliena, quan no un fàstic immens.

S'imposa, doncs, un cop de timó. Cal que la nova ERC que sorgeixi del procés congressual que ara s'acosta, recuperi el seny, i talli amb les tendències que la volen portar a convertir-se en una mena d'Euskadiko Ezkerra à la catalana, avant-sala de la seva fagotització pels sociates. Eliminar el càncer liquidacionista és prioritari, sense que això impliqui renunciar al projecte de transformació social, per aconseguir una Catalunya socialment més cohesionada i justa. No escoltar els cants de sirena dels suposats portaveus de la progressia sociata que sempre estan qüestionant la qualitat social del missatge republicà i independentista. Naturalment, sense cap mena de legitimitat, però amb un morro que no se l'acaben.

Tampoc es pot renunciar, i molt menys fer marxa enrere, en l'arrelament d'ERC per tot el territori nacional. Cal dedicar molts més esforços en aquest sentit, tenint present que ens trobem en una conjuntura, com és la crisi total i absoluta de la suposada esquerra ecspanyolista al País Valencià i a les Illes, molt favorable per tal de bastir una esquerra catalanista que planti cara a la dreta ecspanyolista pura i dura que actua sense complexos en aquests dos territoris històrics, de manera que s'aconseguiria matar dos pardals d'un sol tret.

En el moment actual, l'únic sector que ofereix garanties de renovació i regeneració en la línia que acabo d'apuntar és, i no em reca el dir-ho públicament, el que encapçala Joan Carretero, és a dir, el Reagrupament, del qual no només en sóc simpatitzant, sinó que penso fer tot el que estigui al meu abast, per tal que guanyi aquest pols contra els tumors que han portat un cos que gaudia d'una envejable salut, fa tan sols quatre anys, a convertir-se en una deixalla agònica que es troba més a les portes de l'UCI, que qualsevol malalt del Doctor House, de Grey's Anatomy o d'ER. Per molts Nip/Tuck que se li vulguin fer. Si se'm permet el símil mèdic, del tot adient, en el cas que ens ocupa.