L'ESTIU ÉS PERILLÓS

Mai m´ha agradat l'estiu. I menys encara el mes d'agost. Digueu-me freaky, però jo sempre he associat l'estiu, i particularment, el mes d'agost, amb el franquisme. Com la sardana, que per a mi, és franquisme en estat pur. Això que una societat s'aturi 30 dies, em sembla al.lucinant i tercermundista. Enguany, he de reconèixer, però, que aquests dies d'agost hi ha molta més gent pel carrer. La gent, és clar, no està per romanços d'anar-se a l'altra punta de món. Bé, només els polítics ho poden fer, i els seus sequaços.

L'estiu és perillós. La gent salta a la primera, per què la calor fa que l'excitació sigui molt immediata.

Jo la veritat, aquests dies estava seguint amb molta atenció, entre d'altres, tant el conflicte a l'Afganistan, com els merders cada cop més preocupants entre la Xina i els seus veïns regionals.

A l'Afganistan, una morterada del SEALS, i per més inri, del Team 6, el que suposadament es va carregar en Bin-Laden, van morir en ser destruït l´helicopter (foto) en què viatjaven per una granada disparada per un Taliban. Washington es va posar histèric, i dos o tres dies després anunciaven que els responsables havien estat eliminats per un atac aeri de precisió, protagonitzat per un F-16. Però ja poden dir missa, que la veritat és que en gran part del món islàmic, la mort dels SEALS ha estat considerada una revenja a la mort del cap jihaddista. Fet aquest que posa dels nervis els mitjans americans, tant que Intereconomia sembla un acudit al costat dels llamps i trons que escupen en els darrers dies.

Per la seva banda, la Xina, tota cofoia amb el seu nou porta-aeronaus que ha aixecat totes les alarmes del món mundial. A banda dels Estats Units, i Taiwan naturalment, els seus més radicals detractors són el Japó i els països que competeixen per controlar l'estratègic Mar de la Xina Meridional, on es troben les illes Spratly. És a dir, Filipines, Vietnam, Indonèsia, Malàisia i Brunei, a banda de Taiwan. Els xinesos diuen que l'empraran per ensinistrament i per recerca, i que calculen que necessitaran un mínim de 10 anys per a que estigui plenament operatiu. Però, naturalment, això no cola. Cal parar compte a aquest pols asiàtic, perquè no tenim cap dubte que en sentirem a parlar, i molt en els propers mesos i anys.

Però aquesta actualitat mundial que cada cop m'atrau més, s´ha vist interrompuda per la rutinària tocada de collons de la política catalana. Redéu quines ganes que tinc que siguem independents d'una punyetera vegada, per dedicar-me a les coses que m'exciten. I de passada perdre de vista determinada gent....

Però la realitat és tossuda. I els bufons nostrats, no paren, com els nans, de créixer.

L'altre dia ja parlava del bufó del Regne per excel.lència, en Duran i Ecspanya. Però ara es veu que per completar la comedieta, apareix el bufó junior, el fill de l'amo del carxofar, que vol, diuen, marcar-li el terreny. Per acabar-ho d'adobar, el fins ara número 2 de la cosa, diu, amb aquell posat d'alegria de la huerta que el caracteritza -més aviat estaquirot- que ell vol continuar de number two. Si se n´ha de ser de cutre, per barallar-se per ser número 2...

Però si a CiU les aigües baixen turbulentes, a ERC, la cosa pot tenyir-se de vermell, de roig de sang.

Primer, és de calaix, que si en Jonqueres (eheheheh) vol tenir credibilitat, el frankenstein de l'Entesa Catalana de Progrés, no s´ha de repetir mai dels mais. Vaja, conditio sine qua non, respecte de qualsevol negociació.

Segon. El patetisme d'en Ridao està ja arribant a límits irritants. Però encara és més irritant que o bé 11 membres de l'executiva o 55 del consell nacional o 700 i escaig militants l´hagin avalat per tal que munti el numeret i tingui entretingut el personal. No volen tornar-se-la a jugar i perdre el tren de vida que porten d'ençà fa, pel cap baix, 7 o 8 anys... i al país, que el bombin, és clar.

Tenim una nova oportunitat de fer les coses ben fetes, però ens hi hem de posar. Tothom sap quina és la fórmula màgica, ningú no té cap dubte al respecte.

Però això també ho saben els nostres enemics, els dependentistes... i posen tot els pals a les rodes per impedir-ho. Caldrà anar fent, estem molt a prop d'aconseguir una fita, però encara no hi hem arribat, la qual cosa equival a no tenir res...

Quantes ganes que tinc de fer moltes altres coses... però encara hi ha combat.