SALMOND A LA XINA, I A CAN MAS, COMENÇA EL CORRALITO... O EL CORRAL DE LA PACHECA

Aquests dies es pot constatar la sideral diferència que hi ha entre INDEPENDÈNCIA i AUTONOMIA.

Un exemple: El Primer Ministre d'Escòcia, Alex Salmond, es troba de viatge a la Xina. És el seu TERCER viatge a aquest país des de que ocupa el càrrec esmentat. El tercer. L'agenda del viatge és la següent:

1. Visita a la província de Shandong per negociar contractes sobre energies renovables i altres energies netes, i altres col.laboracions bilaterals.

2. Visita a la Zona Econòmica Especial de Shenzen, una de les més exitoses, i reunió amb responsables del Banc de Desenvolupament de la Xina. Parlament en un seminari sobre comerç i inversió organitzat per l'Scottish Development International (SDI). Hi assistiran una setantena d'empresaris escocesos.

3. Visita a Hong Kong per negociar amb inversors actuals i futurs a Escòcia.

En el viatge se signaran tres MoU, que no té res a veure amb el futbol, sinó que són Memorandum of Understanding, és a dir, acords de col.laboració en àmbits com l'art, el patrimoni i les col.leccions nacionals.

Per acabar-ho de reblar, al mateix moment que Salmond aterrava a la Xina, dos pandes gegants aterraven a Edinburgh, i passaran a formar part del Zoo de la ciutat. Es tracta de Tian Tian i de Yang Guang (foto). Pot semblar folclòric això últim, però en veritat és un signe de l'alta valoració que les autoritats xineses donen als acords amb Escòcia, atès que els Pandes, és la mascota nacional de la Xina.

Per contra, el senyor Artur Mas, a Catalunya, veu com comença a donar-se episodis de corralito.

Els primers a tastar el xarop ecspanyol han estat 3.000 persones del poble de l'Aldea, que d'un dia per l'altre han vist com els seus comptes corrents quedaven bloquejats, i doncs no tenen, com aquell que diu, ni un duro a la butxaca.

Un corralito o si es vol, per fer-ho més genuí, un corral de la Pacheca...

És la diferència, entre apostar per la INDEPENDÈNCIA o fer-ho per l'AUTONOMIA.

Suposo que podem esperar fins al 2014, però llavors, ja no valdrà badar.

100 ANYS DE LA REVOLUCIÓ DE 1911

Gran sèrie documental (12 episodis) sobre la Revolució Xinesa de 1911, que va acabar amb els emperadors i va proclamar la República de la Xina (no confondre amb la República Popular de la Xina, proclamada el 1949).

L'ESTIU ÉS PERILLÓS

Mai m´ha agradat l'estiu. I menys encara el mes d'agost. Digueu-me freaky, però jo sempre he associat l'estiu, i particularment, el mes d'agost, amb el franquisme. Com la sardana, que per a mi, és franquisme en estat pur. Això que una societat s'aturi 30 dies, em sembla al.lucinant i tercermundista. Enguany, he de reconèixer, però, que aquests dies d'agost hi ha molta més gent pel carrer. La gent, és clar, no està per romanços d'anar-se a l'altra punta de món. Bé, només els polítics ho poden fer, i els seus sequaços.

L'estiu és perillós. La gent salta a la primera, per què la calor fa que l'excitació sigui molt immediata.

Jo la veritat, aquests dies estava seguint amb molta atenció, entre d'altres, tant el conflicte a l'Afganistan, com els merders cada cop més preocupants entre la Xina i els seus veïns regionals.

A l'Afganistan, una morterada del SEALS, i per més inri, del Team 6, el que suposadament es va carregar en Bin-Laden, van morir en ser destruït l´helicopter (foto) en què viatjaven per una granada disparada per un Taliban. Washington es va posar histèric, i dos o tres dies després anunciaven que els responsables havien estat eliminats per un atac aeri de precisió, protagonitzat per un F-16. Però ja poden dir missa, que la veritat és que en gran part del món islàmic, la mort dels SEALS ha estat considerada una revenja a la mort del cap jihaddista. Fet aquest que posa dels nervis els mitjans americans, tant que Intereconomia sembla un acudit al costat dels llamps i trons que escupen en els darrers dies.

Per la seva banda, la Xina, tota cofoia amb el seu nou porta-aeronaus que ha aixecat totes les alarmes del món mundial. A banda dels Estats Units, i Taiwan naturalment, els seus més radicals detractors són el Japó i els països que competeixen per controlar l'estratègic Mar de la Xina Meridional, on es troben les illes Spratly. És a dir, Filipines, Vietnam, Indonèsia, Malàisia i Brunei, a banda de Taiwan. Els xinesos diuen que l'empraran per ensinistrament i per recerca, i que calculen que necessitaran un mínim de 10 anys per a que estigui plenament operatiu. Però, naturalment, això no cola. Cal parar compte a aquest pols asiàtic, perquè no tenim cap dubte que en sentirem a parlar, i molt en els propers mesos i anys.

Però aquesta actualitat mundial que cada cop m'atrau més, s´ha vist interrompuda per la rutinària tocada de collons de la política catalana. Redéu quines ganes que tinc que siguem independents d'una punyetera vegada, per dedicar-me a les coses que m'exciten. I de passada perdre de vista determinada gent....

Però la realitat és tossuda. I els bufons nostrats, no paren, com els nans, de créixer.

L'altre dia ja parlava del bufó del Regne per excel.lència, en Duran i Ecspanya. Però ara es veu que per completar la comedieta, apareix el bufó junior, el fill de l'amo del carxofar, que vol, diuen, marcar-li el terreny. Per acabar-ho d'adobar, el fins ara número 2 de la cosa, diu, amb aquell posat d'alegria de la huerta que el caracteritza -més aviat estaquirot- que ell vol continuar de number two. Si se n´ha de ser de cutre, per barallar-se per ser número 2...

Però si a CiU les aigües baixen turbulentes, a ERC, la cosa pot tenyir-se de vermell, de roig de sang.

Primer, és de calaix, que si en Jonqueres (eheheheh) vol tenir credibilitat, el frankenstein de l'Entesa Catalana de Progrés, no s´ha de repetir mai dels mais. Vaja, conditio sine qua non, respecte de qualsevol negociació.

Segon. El patetisme d'en Ridao està ja arribant a límits irritants. Però encara és més irritant que o bé 11 membres de l'executiva o 55 del consell nacional o 700 i escaig militants l´hagin avalat per tal que munti el numeret i tingui entretingut el personal. No volen tornar-se-la a jugar i perdre el tren de vida que porten d'ençà fa, pel cap baix, 7 o 8 anys... i al país, que el bombin, és clar.

Tenim una nova oportunitat de fer les coses ben fetes, però ens hi hem de posar. Tothom sap quina és la fórmula màgica, ningú no té cap dubte al respecte.

Però això també ho saben els nostres enemics, els dependentistes... i posen tot els pals a les rodes per impedir-ho. Caldrà anar fent, estem molt a prop d'aconseguir una fita, però encara no hi hem arribat, la qual cosa equival a no tenir res...

Quantes ganes que tinc de fer moltes altres coses... però encara hi ha combat.

CATALUNYA, ESCÒCIA I LA XINA

El primer Vice Primer Ministre de la Xina, el senyor Li Keqiang, està de gira per Europa. Després de visitar Espanya i Alemanya, ara es troba al Regne Unit. Es tracta d'un tour fonamentalment econòmic. L'acompanyen diverses dotzenes d'empresaris del seu país.

El senyor Keqiang, sembla ser, està cridat a ser, en el futur immediat, el número 1 del règim del seu país. Poca conya, doncs, es tracta d'un peix gros, o més aviat d'una balena immensa.

Del seu viatge a l'estat espanyol m´ha cridat l'atenció el fet que el govern de la Generalitat dels senyors Mas-Duran i Ecspanya, el govern business friendly, n´ha estat totalment absent. Totes les fotos han estat pel govern de ZP. És curiós perquè segons un report que vaig llegir fa uns dies, el gruix de les inversions xineses a l'estat espanyol es concentren, si més no fins al moment present, a Catalunya, i més concretament, a la CAC.

La pregunta és, com pot ser que el govern business friendly, passi olímpicament i no faci una rebuda digna de Benvingut Mr. Keqiang, ni que fos en record del recentment traspassat Berlanga? No l'interessen al govern business friendly els dòlars xinesos?

Igual el govern de la CAC està més interessat en què els madrilenys, els extremenys o els aragonesos, abans o després d'insultar-nos, ens comprin. Tenint els extremenys, els aragonesos o els riojans... qui es preocupa pels xinesos? Si de fet, els xinesos viuen molt lluny, i a més, ja se sap que l'AVE, no arriba a la Xina...

Passa, però, que el sr. Keqiang, després de parlar amb el ZP i la Merkel, agafa un avió i en comptes d'aterrar en qualsevol dels aeroports que envolten Londres, ho fa al d'Edinburg i comença a negociar amb el govern i les empreses d'Escòcia... (a la foto, el sr. Keqiang amb el Primer Ministre d'Escòcia, l'independentista Alex Salmond). Que si petroli, que si energies renovables...

Jo no sé com s´ho haurà pres el govern de Londres, que el sr. Keqiang aterri a Edinburg i no a Londres. Suposo, intueixo, que haurà arrufat el nas.

Però sí sé una cosa, els escocesos saben jugar les cartes per la Independència. En canvi, uns altres que es vanten de ser business friendly, semblen només sospirar pel darrer pet de la Princesa del Pueblo, o perden el cul per l'ex-pringat que acaba de guanyar la rifa del Ninyo en no sé quin cony de barri perdut de Madrid, o teoritzen llargues hores sobre l'impacte del futur polític del senyor Álvarez Cascos, que com tothom sap, és clau, per a Catalunya....

I així anem fent, oi Marqueta i companyia?