LECTURES D'ESTIU (1a part)

Un cop ja consumit el primer tram de l'estiu, passo comptes d'algunes de les lectures que he fet i que considero rellevants. A diferències d'estius anteriors, enguany encara no he caigut en la temptació de llegir novel.la, la qual cosa no vol dir que no ho faci, però de moment no he detectat cap títol que em susciti interès. No, en els darrers dies o setmanes he llegit dos llibres prou interessants.

El primer és un petit divertimento, però no tant. És l'assaig de política ficció -però no tant- Informe Diagonal o com aturar l'independentisme, escrit pel periodista Josep Gimeno i publicat per Acontravent. Es tracta de la reproducció completa d'un suposat informe que els espanyolistes encarreguen a determinats acadèmics i intel.lectuals pro-espanyols de Catalunya sobre quines mesures cal prendre per aturar l'independentisme. Naturalment tot és ficció però no tant.

Després d'analitzar sociopolíticament l'independentisme català i constatar-ne el seu creixement continuat, els suposats autors de l'informe proposen un seguit de mesures en l'àmbit político-legal, social, lingüístic, religiós, econòmic, o en el món de la justícia, per "redreçar" aquesta dinàmica.

També posen molt èmfasi en l'elaboració d'un discurs contra el secessionisme molt semblant dels argumentaris que fan servir els partits polítics tant per reforçar les seves tesis com per enfonsar les dels seus adversaris.

Probablement el capítol que més m´ha interessat és el dedicat als mitjans de comunicació i al món 2.0, és a dir, a la xarxa. Es nota que aquí l'autor es troba més còmode. Per començar, té l'encert d'incloure la cita de Ramon Barnils, que hauria de ser objecte d'ensenyança no a la universitat, sinó al batxillerat o fins i tot a secundària:

"La persuassió, la discussió, que fins ara duien a terme els exèrcits,

ara la duen a terme els mitjans de comunicació"

Genial. Una cita que enllaça amb l'expressió encara més succinta de la Brunete Mediàtica, proposada en el seu moment per Xabier Arzallus. D'aquest capítol, cal parar compte sobretot a l'apartat del seguiment del secessionisme cibernètic.

En definitiva es tracta d'un llibre d'una gran actualitat política, però que des del meu punt de vista és bastant benèvol amb les estratègies que l'autor suposa que els ecspanyols empraran per intentar aturar l'independentisme.

Malauradament penso que faran molt més que el que el llibre suggereix. De fet ja ho estan fent. La guerra psicològica, la intoxicació, la pressió diplomàtica, va a tot drap a hores d'ara.

Un dels temes que no toca l'autor, és precisament, l'actitud dels interlocutors socials, i més concretament els sindicats. Penso que, malgrat la crisi del sindicalisme, és un element clau. A hores d'ara, el sindicalisme (mal)representat per UGT i CCOO, és un autèntic tap a l'independentisme, com no podia ser altrament, a causa de la seva dependència total i absoluta del Ministerio de Trabajo, en termes de subvencions. Els sindicats han estat la ventafocs de la transició, durant la qual van ser simples corretges de transmissió dels partits polítics. Van actuar de força de xoc i d'ase dels cops de la policia. Després es van convertir en addictes a la subvenció, i d'aquesta manera se'ls va desconnectar la seva independència política i autogestió interna. I es van omplir de corruptes i de dirigents que traeixen els seus companys a canvi de càrrecs, més subvencions o altres beneficis.

Dit això, el llibre d'en Josep Gimeno, em sembla prou interessant per recomanar-lo. És una demostració fefaent que l'independentisme s'estén com una taca d'oli i toca un punt que això considero cabdal: el dessassossec que això provoca en els ecspanyols, que fins i tot els porta a caure en actituds histèriques i fins i tot apocalíptiques, que, dit sigui de passada, beneficien d'allò més la causa independentista.

El segon llibre que he llegit, és un totxo de 634 pàgines escrites, com no podia ser altrament, per un alemany, Markus Wolff (1923-2006), antic cap del servei secret exterior de l'Alemanya Oriental. Són les seves memòries escrites pocs anys abans de la seva mort. El llibre es titula L'home sense cara i va ser editat ja fa un temps per Quaderns Crema. El motiu que m´ha portat a llegir-lo és doble. En primer lloc per preparar les classes del setembre sobre la Guerra Freda, de la qual, Wolff en va ser un dels protagonistes principals, per descomptat. I de l'altre, un cert retorn a la meva adolescència i fins i tot infantesa, atès que quan col.leccionava cromos de jugadors de futbol, recordo que els meus preferits eren els de la selecció de l'Alemanya de l'Est, la qual va obtenir els seus èxits més sonats en els Jocs Olímpics de Munich 1972 (Bronze), de Montreal 1976 (Or) i Moscou 1980 (Argent). També recordo el Mundial d'Alemanya 1974, en el qual van derrotar a la prepotent Alemanya Occidental per 1-0, en la primera ronda. Ara que repasso els noms dels jugadors, em venen a la memòria els Vogel, Sparwasser, i naturalment, el porter Croy...

Però tornant al llibre de Wolff, penso que és un llibre interessant per posar-se en la pell d'un home que va viure la Guerra Feda en primera persona. Són molt informadors els primers dos capítols. Nascut en el sí d'una família comunista i jueva en plena Alemanya nazi, tenia tots els números per ser exterminada. Per sort, es van refugiar a l'URSS stalinista i allà ell i el seu germà es van formar com a bons agents del comunisme soviètic, i quan es va acabar la Guerra, van formar part del contingent d'alemanys anti-nazis i comunistes que prengueren el control de la part oriental i acabaren sent membres de l'apparatxik durant els següents quaranta anys.

Després es perd una mica amb les batalletes de l'espionatge, que si agents Romeus que sedueixen a secretàries de l'OTAN o de l'altra Alemanya, que si traïdors i tal. També la part que m'interessava més, la de la relació amb les organitzacions armades dels anys 70 i 80 em decepciona una mica. En general, tot el llibre té un caràcter disculpatori. Ningú no s'empassa que un general del servei d'espionatge alemany oriental, de la totpoderosa Stasi, no sabés que els seus col.legues no eren precisament uns angelets. Amb l'excusa que el seu negociat era l'espionatge exterior, s'espolsa tota responsabilitat de la situació que patien els seus compatriotes a l'interior.

Les darreres pàgines estan carregades de retrets pels judicis a què van ser sotmesos ell i els seus agents a l'Alemanya reunificada, acusats de trair a la seva pàtria. Una acusació al.lucinant, atès que la majoria d'ells havien servit lleialement a l'Alemanya Oriental que llavors era la seva pàtria i no pas a l'Occidental.

Un dels punts forts del llibre és la crítica ferotge que fa al fet que antics nazis van ser ràpidament rehabilitats a l'Alemanya Occidental i pels Estats Units i passaren a ocupar llocs claus en la política, l'empresariat, l'exèrcit i, naturalment, els serveis secrets occidentals. Precisament, segons Wolff, la feble desnazificació de l'Alemanya Occidental, era un dels principals arguments que els seus agents utilitzaven per captar col.laboradors entre els alemanys occidentals, que ho trobaven indignant. Això, i el recurs a l'antiamericanisme, especialment efectiu en persones de passat aristocràtic que no podien suportar la presència de milers de soldats estrangers en territori alemany anys després d'acabada la guerra.

Un dels exemples paradigmàtics de la reconversió de nazis en demòcrates de tota la vida la tenim en Reinhard Gehlen, un general alemany encarregat del Departament de la Unió Soviètica, i que després de ser fet presoner, passaria a col.laborar amb la CIA, i el 1956, ajudaria a la formació del Servei d'Intel.ligència Federal (BND) de l'Alemanya Occidental, sota les ordres del Canceller Konrad Adenauer. Per cert, que Wolff no s'està d'enfotre-se'n del BND de tants gols com li marcà al llarg de la seva carrera professional.

Un altre dels aspectes destacats de l'obra és el cas Guillaume. Sense dubte, l'èxit més rellevant de Wolff, atès que va provocar la dimissió del canceller Willy Brandt (foto), el 1974. Wolff es defensa aferrissadament de les crítiques que assenyalen que provocant-ne la seva caiguda, va alentir el procés d'aproximació de les dues alemanyes (Ostpolitk), impulsada pel canceller.

Abans de concloure, dues reflexions més. Wolff té una opinió molt positiva de Iuri Andròpov, successor de Breznev al capdavant de la Unió Soviètica. El pinta quasi bé com una germaneta de la caritat, tret de la seva obsessió per reprimir les minories nacionals a les quals considerava agents al servei dels qui volien desestabilitzar el país. Però de germaneta de la caritat, res de res, atès que Andròpov, durant la segona guerra mundial, va ser el cap dels guerrillers soviètics que van cometre matances indiscriminades entre la població civil finesa, al front més septentrional del conflicte.

L'altra reflexió, es refereix a l'OSS (l'Oficina de Serveis Estratègics), el precedent immediat de la CIA. Segons Wolff, molts dels seus agents, entre els quals val a dir que es trobaven catalans exiliats després del 1939, van ser objecte de persecució política per la histèria anti-comunista del macarthisme als Estats Units. Una crua paradoxa, per a gent que alguns d'ells havien perdut companys de lluita contra el nazisme.

Em deixo moltes coses, ja ho sé. Es tracta d'un llibre que sense ser excepcional, et situa de nou en un escenari que tenint poc a veure amb el present, en certa mesura t'ajuda a comprendre´l. El propi Wolff considera que els serveis d'espionatge, tant occidentals com orientals, van tenir un rol clau... en el manteniment de la pau. I en el fet que no es passés de la Guerra Freda a una Guerra calenta. La raó és que van mantenir informats als seus caps respectius i aquests no van gosar prendre decisions dràstiques per por a la contrarèplica de l'adversari. I és que en política, no hi ha res més perillós que saber-te impune, perquè llavors comets tots els abusos que et deixen. A l'igual que les armes nuclears, doncs, els espies van jugar un paper dissuassori en l'esclat d'un conflicte que hauria pogut ser l'últim de la Història de la Humanitat.

Acabo amb un dels darrers fragments del llibre:

"No gaire lluny del meu apartament a Berlin hi ha un monument a Marx

i Engels. La tardor de 1989, quan Alemanya Oriental s'acostava a la fi,

uns joves van escriure INNOCENTS al damunt del monument. Tenien

raó"