diumenge, 31 de juliol de 2011

I ELS ESTATS UNITS?

Digueu-me freaky, però fa uns dies vaig baixar-me i visionar (2 cops) la compareixença del Secretari d'Afers Exteriors de la Generalitat davant de la Comissió de Seguiment d'Afers Exteriors i la Unió Europea del Parlament del Parc. I ara m'agradaria fer-ne uns comentaris.

Primer de tot dir que, a aquestes alçades, no disposar d'una Conselleria d'Afers Exteriors -o un Ministeri, que és el que toca- és d'una ceguesa al.lucinant. Oimés si tenim en compte que el propi Artur Mas ja va prometre, en la campanya del 2006, que en crearia una. Després, és clar, les paraules se les emporta el vent. No només no s´ha creat una Conselleria d'Afers Exteriors, sinó que s´han fet tres coses molt pitors.

  • Degradar administrativament el responsable directe dels Afers Exteriors. En l'anterior govern tenia el rang de Vice-conselleria. En l'actual torna al de Secretaria. Enrere, doncs, com els crancs. I això que és el govern dels millors!
  • És evident que hi ha un pols entre CDC i UDC per controlar Afers Exteriors, on les navalles a la mínima s'ensenyen. I de moment, aquí sembla que qui guanya, per golejada, són els unionistes -en el doble sentit de la paraula. Tant el secretari general, com un dels directors generals, com el nou delegat a Brussel.les, són línia Duran i Ecspanya. Per contra, els convergents, s´han hagut de conformar amb una direcció general, i els recentment nomenats delegats de Londres i Paris. Amb l'afegit que a l'estimat Carles Llorens li ha tocat ballar amb la més lletja, atès que la seva àrea de Cooperació té tots els números per convertir-se en un camp de batalla, sota bombardeig permanent (eheheheh) de les ONG i de tots els diferents multicultis que es fan i es desfan. Aquesta victòria per golejada, naturalment, no és pas una casualitat. Aquí qui pinta molt, qui talla el bacallà és l´home invisible, aquell que sense formar part del Consell Executiu, no només assisteix a les seves reunions, sinó que també acompanya el president quan viatja a Brussel.les a parlar amb Durao Barroso o amb Van Rompuy. Sembla estrany que en Duran i Ecspanya hi participi, atès que ell presideix 4 comissions bilaterals... amb el govern ecspanyol, no pas amb Brussel.les, no? O és que potser hi assisteix en la seva qualitat de President de la Comissió d'Afers Exteriors del Congreso de los Diputados? És a dir, doncs, en tant que diputat ecspanyol? Algun mal pensat diria que si això fos així, probablement assumiria la funció fiscalitzadora que sempre han assumit els ambaixadors ecspanyols quan els presidents de la Generalitat successius han estat rebuts per polítics de primer nivell (tret és clar del Montilla, que aquest no el rebia pràcticament ningú). L'objectiu de la fiscalització, és clar, és que no es toquessin temes sensibles (tu ja m'entens).

  • Però si tot el que s´ha dit fins ara ja és terrible, encara ho és més el fet que l'àmbit dels Afers Exteriors, per la seva importància estratègica, s´ha convertit en la torna de la negociació pressupostària entre CiU i el partit catalanòfob PP. De manera que per assegurar el seu suport o la seva no oposició, el senyor Mas ha acceptat les condicions imposades pels catalanòfobs de coordinar -és a dir, subordinar- l'acció exterior de la Generalitat, amb la diplomàcia ecspanyola, i retallar al màxim les partides pressupostàries de les delegacions, que passaran a convertir-se en una mena de lobbies de les empreses catalanes a l'exterior, prioritzant l'anomenada diplomàcia econòmica, i deixant de banda, tant els aspectes culturals, lingüístics, com naturalment, els més directament polítics (reconeixement de Catalunya com a nació, eventual suport a una Catalunya independent, etc.). Aquesta baixada de pantalons, aquest retorn a la cleda autonòmica, és un error polític que es pot pagar molt car i que, paradoxalment, dóna rellevància, encara que sembli mentida, als anteriors responsables d'Afers Exteriors, que com a mínim s´havien proposat convertir Catalunya en un actor global i no en un actor subordinat com es pretén ara.

2. Fetes aquestes consideracions prèvies, i en referència a la intervenció del Secretari d'Afers Exteriors, el senyor Florensa, he de d
ir que allò que em va sorprendre més és que dels 31 minuts que va durar la seva intervenció, es va referir per primer cop als Estats Units en el minut 15! i quan ho va fer, s´hi referí no en tant que potència global, sinó com a part de l'Àrea d'Amèrica, és a dir, com a actor regional.

Al.lucinant, oi? Com pot un responsable d'Afers Exteriors ignorar a hores d'ara els Estats Units d'aquesta manera tan escandalosa? L'explicació em sembla evident. Els Estats Units no han de ser una prioritat per la política exterior catalana. Vull dir amb això, que els ecspanyols, i doncs, també, els dependentistes, no volen que les relacions Catalunya-Estats Units vagin més enllà de l'aspecte econòmic, perquè saben del cert que, a diferència d'altres estats, sobretot europeus, els Estats Units sempre han desenvolupat una estratègia molt pragmàtica i gens dogmàtica pel que fa al Dret a l'Autodeterminació. Dit en d'altres paraules, si Catalunya votés per la Independència, bé en un referèndum, bé com a conseqüència d'una Declaració Unilateral d'Independència feta des del Parlament, els americans, un cop consumat, no s´hi oposarien pas. És per això tan necessari, des d'una perspectiva independentista prioritzar l'entesa amb els Estats Units, tant amb la Casa Blanca, com amb els Departament d'Estat i de Defensa, amb determinades agències federals, i naturalment també amb el Congrés, i altres actors mediàtics, socials, acadèmics i culturals.

3. En la seva intervenció, el secretari, per contra, va posar molt d'èmfasi en la dimensió euromediterrània de l'actuació exterior catalana, sobretot aprofitant el fet que Barcelona és la seu de la Unió pel Mediterrani. Penso que gastar excessius esforços en aquest àmbit és un error per diferents motius.

  • La dimensió mediterrània no és una prioritat de la Unió Europea, i sobretot, no és una prioritat d'Alemanya, per motius més que evidents. De manera que sempre ocuparà una posició secundària en l'agenda de la UE. És apostar per un cavall perdedor.
  • En tot cas, si finalment tira endavant la potenciació de la perspectiva euromediterrània, qui en monopolitzarà els guanys no serà ni Catalunya, ni tan sols Ecspanya, sinó que serà França, de manera que els beneficis que en traurem sempre seran limitats.
  • Tot i això, la política euromediterrània, sempre es caracteritzarà per la seva inestabilitat permanent, atès que el Mediterrani és una àrea on convergeixen molts interessos, sovint contraposats. En aquest sentit, la prioritat dels afers exteriors catalans s´haurien de centrar en el Mediterrani Occidental: en els tres estats del Magrib més propers (Algèria, Marroc i Tunis), i naturalment també amb el Sud de l'estat francès (euroregió) i Itàlia.
Des del meu punt de vista, posar massa ous en la panera de la dimensió euromediterrània, seria una equivocació semblant a la que va cometre el pujolisme de potenciar el regionalisme europeu, que, com tothom sap, va acabar fent figa, i ara pràcticament ja ni se´n parla.

4. Cal reforçar la presència al cor d'Europa. A Brussel.les, naturalment, amb un delegat compromès amb el país i no pas amb Ecspanya. A Berlin, perquè cal convertir els alemanys a la causa independentista catalana, tenint en compte que els ecspanyols dediquen enormes esforços a evitar-ho (cas Air Berlin, per exemple). A Londres, perquè és un altaveu mediàtic mundial, i sobretot, perquè té un ressò important als Estats Units. I també perquè ens ho deu (Tractat de Gènova, de 1705). I, finalment, amb França, perquè malgrat les diferències evidents que tenim, no pot ser deixada de banda, entre d'altres raons, perquè dotzenes de milers de catalans s´hi van establir el 1939 o en els anys posteriors i ara són ciutadans francesos que ocupen llocs rellevants tanr en la política, com en els negocis o fins i tot en l'esport.

5. Una darrera reflexió. L'èmfasi en la diplomàcia econòmica pot comportar dos perills.

  • El primer és que Catalunya es converteixi en receptora d'enormes inversions exteriors, procedents de països diríem que problemàtics. Posem-ne alguns exemples: Rússia, Xina, els Estats del Golf, i fins i tot el propi Israel, estan esdevenint principals inversors en àmbits com l'immobiliari, el turisme, el comerç, la indústria agroalimentària... No cal dir que, per molt benvinguts que siguin aquests capitals, a ningú se li escapa que, no es pot badar i cal estar amatents a que això no suposi fer ulls clucs a les violacions dels drets humans que alguns d'aquests estats cometen amb total impunitat. Fins i tot quan adopten la forma d'actors o fundacions pretesament favorables a causes altruistes...
  • El segon, és la cada cop més evident fuita de cervells que estem patint. Segons les darreres dades, uns 300.000 catalans han marxat a la recerca de feina i una millor qualitat de vida en els darrers temps. Segurament que un gruix molt important d'aquests són gent qualificada i que no troben feina en la Catalunya dependent. Cal tallar de forma immediata aquesta tendència, perquè si no es corre el risc de convertir-nos en allò que els ecspanyols sempre han somiat: un territori de mà d'obra poc qualificada, al servei de les oligarquies empresarials madrilenyes.
En definitiva, és del tot necessari una política exterior que ens situï en el mapa del món, com un actor més, i no pas com un territori cada cop més condemnat a la monoactivitat, sense centres de decisió propis, a nivell polític, empresarial, socials o mediàtics. I això només serà possible, no cal dir-ho en un context d'un país independent.

En definitiva, cal fugir del club dels PIGS.

Etiquetes de comentaris: , , , ,