dilluns, 29 de desembre del 2008

GLOBALISTAN, de Pepe Escobar

Ara fa uns dies, abans de començar les vacances, vaig acabar de llegir el llibre, escrit pel periodista Pepe Escobar, que porta per títol Globalistan, i per subtítol, How the Globalized World Is Dissolving Into the Liquid War, d'òbvia referència al sociòleg polonès però resident des de fa molts anys a Anglaterra, Zygmunt Bauman. Era un treball que feia molt de temps que volia llegir i, quan vaig tenir un moment, vaig comprar-lo, naturalment a través d'Amazon, i la seva lectura, reposada, m'ha dut quasi un mes i mig. A continuació en faig un comentari breu, sense entrar en profunditat, opció que deixo per més endavant, en un format més acadèmic.

Al seu autor, Pepe Escobar, el vaig conèixer tot llegint l'Asia Times Online (ATOL), un diari electrònic, que és una font immensa d'informació i de periodisme d'investigació. Segons la breu biografia a la wikipedia, Escobar va nèixer el 1954 i resideix a Sao Paulo (Brasil). El seu nom va assolir un ressò important arran de l'11-9, pel fet que pocs dies abans, concretament, el 30 d'agost, va publicar-hi un article que duia per títol un premonitori Get Osama Now!... or else.

El llibre no és un treball acadèmic, sinó més aviat un assaig de denúncia dels grans interessos (Corporatistan), molt íntimament lligats a la indústria energètica (Pipelinestan), en el món actual. S'hi nota clarament des del primer moment, la influència d'autors acadèmics com el ja esmentat Bauman (teoritzador del temps líquid), d'Ulrick Beck i també del sociòleg i historiador Immanuel Wallerstein, entre d'altres. Segurament per influència d'aquest últim, l'obra té una òbvia estructura geogràfica, que parteix de la concepció que el centre del món el forma la gran massa continental que és Eurasia, i que en conseqüència, el centre, el rovell de l'ou d'aquesta unitat geogràfica, és Iran, Afganistan i Pakistan, que és on contacten Europa (a través de Rússia, la Xina i l'Índia i el món àrab). En conseqüència, serà en funció de cap a on basculin aquests territoris (militarment, econòmicament, energèticament, etc), que es condicionarà l'equilibri estratègic del segle XXI. 

D'aquesta perspectiva estratègica, naturalment es dedueix una negació de la visió atlantista del planeta, atès que clarament, els Estats Units es troba a la perifèria d'Euràsia, si bé malda per ser-hi present bé indirectament (Israel, els amics àrabs suposadament moderats), bé directament (intervencions militars a l'Iraq, a l'Afganistan, bases militars en antigues repúbliques soviètiques d'Àsia Central), que entre d'altres coses li permetin controlar les línies d'extracció i subministrament dels recursos energètics. 

Per altra banda, també s'endevina, una progressiva subordinació d'Europa al gegant energètic rus (Gazprom Nation), fet que comportarà un allunyament de l'amic americà. I una presència creixent de la Xina als territoris igualment perifèrics com són l'Amèrica del Sud i, sobretot, Àfrica. 

Però on sense cap mena de dubte es juga el futur del món és a l'Àsia Central, i sobretot, a l'Iran i en les relacions entre l'Índia, la Xina i, en una mesura lleugerament menor, Rússia.

Un dels elements que més m'ha cridat l'atenció és la interpretació que fa Escobar de la lluita a cara de gos que actualment hi ha al món islàmic per assumir-ne el lideratge. És una lluita que sobretot porten a terme l'organització d'Al-Qaeda (panislamisme i anti-occidentalisme) i per exemple Hezbollah, amb Hassan Nasrallah, al capdavant (nacionalisme i un certa col.laboració amb elements no àrabs ni islàmics, d'altres àrees geogràfiques del planeta), i que és vista amb horror pels aliats àrabs de Washington, que entre d'altres raons, consideren els xiïtes com un potencial element revolucionari en àrees tan sensibles com el Golf Pèrsic. Segons Escobar, Nasrallah, gràcies a la seva victòria damunt d'Israel en la guerra del 2006, ha assolit avui en dia en el món islàmic i per descomptat en el món àrab, un reconeixement que supera fins i tot al del mateix Nàsser, dels anys cinquanta i seixanta.

Naturalment, em deixo moltes coses per comentar, però no vull cloure aquesta ressenya sense comentar-ne tres de concretes. La primera és, el silenci total i absolut entorn la causa del poble kurd. Per Escobar sembla com si les seves legítimes reivindicacions, senzillament no tinguessin cabuda. Una segona cosa que vull comentar és més una impressió meva més que una afirmació de l'autor. Considero que Escobar, sense explicitar-ho, dóna per descomptat que a mig o llarg termini, l'estat d'Israel acabarà sent destruït o que desapareixerà, en gran part per la pròpia evolució sòciodemogràfica de la zona, i ben probablement, i això ja és collita meva, perquè els Estats Units cada cop tindran més dificultat per continuar ajudant-lo com ho han fet les darreres dècades. 

{Sense l'ajuda americana, l'estat d'Israel està condemnat a una lenta però inexorable derrota, tant externa (a mans dels seus enemics ferotges) com interna (augment de la corrupció i trencament del mirall democràtic de què sempre ha pressumit, de forma, segons el meu parer, totalment immerescuda, auge de la cúpula militar i dels serveis de seguretat en detriment del poder civil). Els esdeveniments d'aquests dies, amb una ràtio de mortalitat de 300:1, no només és quelcom que és inassumible com un conflicte entre dues parts, sinó que posa la llavor per a dècades d'atemptats indiscriminats arreu, on es tornarà a repetir la ratio de mortalitat però a la inversa 1:300, 1:400, 1:500, sigui a Nova York, a Londres, a Berlin, a Barcelona o a València. I si se'm permet, amb tota la raó del món!}

Finalment, vull destacar del llibre el capítol titulat Condofornia versus Slumistan. Més enllà d'algunes llicències cinematogràfiques  (referències a Mad Max, Blade Runner), Escobar relata el futur de les grans metròpolis urbanes del segle XXI, seguint en gran mesura l'obra del sociòleg urbà Mike Davis (City of Quartz, Planet of Slums), i basant-se molt en la realitat de Sao Paulo: diferències socials, apartheid residencials, protestes socials, auge de la delinqüència comuna, a la qual poc li falta per adquirir algun tipus de consciència política...

En definitiva, una obra summament interessant i polèmica.

Pepe ESCOBAR, Globalistan. How the Globalized World Is Dissolving into Liquid War, Nimble Books LLC, Ann Arbor, 2006. ISBN 0-9788138-2-0.

Etiquetes de comentaris: , , , , , ,

1 Comments:

Anonymous Anònim said...

Si us hi fixeu, l'ùnic estat que va d'un extrem a l'altre d'Eurasia, és Russia.

Russia no només será (és) un gegant energètic, sino que en un futur molt proper, será un inmens gegant logìstic, perqué és l'ùnic capaç de fer transitar tots els fluxes de mercaderies i primeres matèries entre el llunyá orient superindustrialitzat (Corea, Japó i Xina) amb Europa i vicecersa. Ells ho saben i están fent inmenses inversións ferroviaries i portuaries, sobre tot al llunyá orient. I al tanto amb la industria. La crissi, ha fet veure que cal diversificar la seua economia i baixar la dependència de venda de matèries primeres. Tenen recursos naturals, gent preparada i....molts de diners...i necessitat de reconvertir-se.

29 de desembre del 2008, a les 16:56:00 CET  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home