El castell d'en Figaró

de Serafí Pitarra i

 Pau Bunyegas

Regirant uns  llibres vells

va cridar-me l’atenció

un de tot petit que deia:

“El castell d’en Figaró”.

Poso petroli al quinqué

i em col·loco les ulleres,

escolteu noies solteres

la història que us contaré.

Era l’amo del castell

un vell que ja no trempava,

ni la llet li rajava

tal com hagués volgut ell.

Sa esposa, jove encara,

de cardar se n’hagués fet un tip,

però li mancava a sa xona

un mànec de pam i mig.

Tot això considerant,

li va dir el seu marit:

“D’avui en endavant

carda amb qui tinguis desig.

“Mil gràcies, noble baró,

menys de vos no n’esperava,

i si fins ara no cardava

era per no fer-vos cabró”.

Gran dia pels figarons

s’escampà la grata nova,

que es donava la gran prova

pagada amb molts petracons.

Consistia dita prova

a endinyar setze vaines

a la gentil bella dona

del baró de Dues Aigües.

Sabudes les condicions

hi acudiren molts calents,

però es feren impotents

i acabaren els collons.

Un dia es presentà a la dona

un frare sec, mig corcat (el Gurriato).

“Què voleu, desgraciat?”

“Satisfer la vostra xona”.

I sense afegir res mes

es tragué el samaler

i li endinyà setze vaines

i quatre més pel rulé.

L’home satisfet anava,

escorregut de cigala,

i mentre baixava l’escala

un per allà mateix pujava.

Estava la baronessa

fent-se fregues a la figa

i quan veu aquell merda

exclama tot emprenyada:

“Foteu-vos al cul la cigala,

doncs ja la tinc avorrida,

que ha vingut un cony de frare

que m’ha fet sang a la figa”.

“Un frare, dieu?

Mira si en serà de calent

aquest maricón de frare,

que quan jo pujava l’escala

ell tocava a somatent.

I, no satisfet amb la vostra xona,

si no m’hi afanyo a pujar l’escala,

fins a mi me l’enlletona.”

QUÈ VOLEU QUE US DIGUI?

BON ANY NOU 2009!