dimarts, 25 de novembre de 2008

MONTILLA, ETS UN PALLASSO! (1a part)

La conferència pronunciada per aquest doble d'en Sergi Mas, que es fa dir Montilla, ha deixat per a la petita, petitíssima història dues expressions impagables: Horitzons Improbables i Camins Inviables.

El primer que sobta és que el pallasso Montilla parli d'improbabilitat... hòstia, tal vegada es comença a convertir a l'independentisme!... Perquè lògicament, el que li correspondria dir és Horitzons Impossibles! Però no ho diu, no. Diu Improbables, la qual cosa pressuposa que no descarta la possibilitat que s'hi arribi, encara que ho creu improbable... faltaria plus. Perquè naturalment, quan parla d'Horitzons, es refereix a la Independència, perquè és l'única alternativa a la submissió a Ecspanya (sigui aquesta centralista, autonòmica o federal). 

També li traeix el subconscient. El terme Horitzó sempre té una connotació positiva. Per definició, l'horitzó és allò que mou a les persones, que fa que acceptin reptes, que muntin expedicions per saber què hi ha més enllà... amb l'esperança sempre de millorar, de progressar. Gràcies Montilla, per associar Independència (Horitzó) i progrés. 

Ara parlar d'improbabilitat, és clarament l'element conservador, reaccionari. El capat d'en Montilla, davant el repte de l'Horitzó prefereix quedar-se a casa, prefereix no jugar-se-la. Prefereix renunciar. És això un polític? És això un dirigent? És això un líder? No, naturalment que no. Això simplement és un pallasso! Un covard, un cagat de merda. Una vergonya per aquells que el considerin dels seus. No pas jo, naturalment.

A veure si te n'assabentes, Montilla! La Independència ha estat, és i serà, per definició, l'horitzó de tots els pobles del món. De tots! No n'hi ha ni un que hi renunciï. Està clar? Doncs faries bé de recordar-ho!

Dos. Camins inviables. Naturalment qualsevol camí que acati la legislació ecspanyola que pretengui arribar a la independència és un camí inviable. Tens tota la raó, xato. Ecspanya mai ens deixarà ser independents. Però això no és cap novetat. Sempre, repeteixo sempre, els ecspanyols s'han oposat a la independència dels pobles que sotmetien. Sempre. I sempre han estat derrotats i expulsats per la força . Manu militari, vaja. Sempre. 

Llavors jo aconsellaria a aquells que pretenen arribar a la independència legalment, que escoltin el pallasso Montilla. No hi ha via legal cap a la Independència. L'única via cap a la Independència és la rupturista. Una Declaració de Sobirania feta per una majoria de diputats independentistes que prèviament s'hagin compromès, durant la campanya electoral a aprovar-la. I punt. I un cop declarada la sobirania, demanar el reconeixement internacional i iniciar les negociacions amb els ecspanyols per al repartiment dels actius i dels passius. I naturalment, atesos els precedents històrics, prendre les mesures oportunes per a garantir la pau i l'ordre i que la transició sigui el màxim de tranquil.la possible.

I endavant, que fa baixada...

Etiquetes de comentaris: ,

10 Comments:

Anonymous Anònim said...

Tot i compartir el fons del post em refot (em fot dues vegades, és una particular manera de mesurar les coses, no ho nego pas)l'ús de termes inapropiats.
En primer lloc desaprovo l'ús despectiu del trerme "pallasso". Podríem avenir-nos que socialment aquest terme ha estat històricament considerat com a despectiu. Però tots aquells que es mouen en el món de les idees saben de la inconsistència del termes i alhora de com la sensibilitat en l'ús dels mots és una eina molt preuada per a refermar i validar premisses certes. Avui, ja en ple segle XXI, el terme pallasso ha pres una nova significació molt més dignificant que no pas l'anacrònic sentit despectiu en que s'usa en aquest post. Només per posar-vos un exemple teniu al mai prou reconegut Tortell Poltrona i Pallassos sense Fronteres, això per no parlar dels Pallassos que visiten els hospitals en una clara voluntat de servei i d'ajuda terapèutica. Però tan se val.
Quan sento arguments que comparteixo guarnits amb tal maldestre ús del llenguatge, em refot, ho sento, em refot perque per postres qui usa aquest llenguatge m'és prou proper i sé que les seves capacitats l'havien d'haver protegit d'aquesta mesquinesa. Es pot dir el mateix sense ofendre. La raó no pot mai afermar-se en l'estridència.
Què senzill fora tot plegat si fossim amablement contundents!
Llàstima, Josep.

25 de novembre de 2008 a les 13:22:00 CET  
Blogger Quico Ventalló said...

Sincerament, no trobo que el President Montilla sigui cap pallasso, mai el votaré, però em mereix un respecte. Trobo molt més greu la fluixesa política d'en Mas, Carod i companyia, és a aquests a qui em d'exigir una certa eficàcia i fermesa, que no tenen.

25 de novembre de 2008 a les 13:50:00 CET  
Anonymous heribert said...

Estic d'acord amb el anonim anterior, però nomès amb el tema de la definició de Pallasso. Jo en aquest cas li diria moltes mes coses com: analfabet, poca-vergonya, falç, farssant, lladre, fastigòs, aprofitat, inutil, incult, ecspanyol i molt mès que podria dir

25 de novembre de 2008 a les 19:13:00 CET  
Anonymous Anònim said...

Gràcies per publicar-me el comentari.
Resseguint el comentari d'en Quico Ventalló jo hi afegiria que són justament la resta de polítics de tot l'espectre nacional els qui estan fent més creïble la figura de l'actual President. Malauradament la percepció del personatge que en tenim els que ens mirem la política des de la distància, equivocada probablement, és que el Sr.Montilla està molt per sobre de les espectatives que ens havíem fixat. I no cal dir que hàbilment sap transmetre un "savoir faire" institucional que està molt per sobre de la resta d'actors polítics de l'escena catalana.
Qui sap si això tan sols és la mostra fefaent de la nostra actual decadència nacional...
Salut i independència.

25 de novembre de 2008 a les 19:50:00 CET  
Anonymous FrancescT said...

Estic totalment d'acord amb els comentaris anteriors. Penso que un dels grans problemes d'aquest comentari és la forma, no el contingut.
D'altra banda m'agradaria qüestionar l'afirmació "el fi de tots els pobles és la independència". M'agradaria destacar que cada poble (com tant ha repetit l'independentisme) és, per sobre de tot, la seva història, i al món també trobem casos de nacions amb fins annexionistes.
Fora d'aquest matís, crec que és important que ens preocupem de la forma ja que l'objectiu ha de ser que el missatge arribi al maàxim de gent possible i mentre usem aquest tipus de llenguatge agressiu i pejoratiu, ens estarem posant moltes més barreres.

25 de novembre de 2008 a les 21:21:00 CET  
Blogger Josep said...

Companys comentaristes,

Un de vosaltres m'agraeix que publiqui el seu comentari. Donat que és un comentari crític a la meva forma d'escriure, és que pensaves que no te'l publicaria? Dius que em coneixes, però veig que no em coneixes prou... Jo tots els comentaris constructius tant si són elogis com si són crítiques els accepto i els publico. Els destructius no, que se'n vagin a destruir a casa seva i que no emprenyin a casa meva.

Dit això, certament, he de demanar disculpes als Pallassos. De fet, de seguida m'he adonat que l'havia vessada elevant el Montilla a la categoria de pallasso. No els arriba a la sola de la sabata. Precisament aquesta setmana tindrà lloc el Festival Internacional de Pallassos de... Cornellà. Com que hi visc, m'he fet el propòsit d'esmena i aniré a alguna de les sessions a aplaudir-los.

Excuses,Tortell Poltrona i companyia. Excuses, Xarli Rivel. Perdó, Xarlot, Marcel Gros, i tants i tants d'altres professionals que fan una feina absolutament necessària. Excuses a tothom que es dedica a la honorable, aquesta sí, activitat de pallasso.

I dit això, què voleu més que afegeixi. He de tirar del tòpic i dir als meus comentaristes-crítics-constructius que us "ofega l'estètica!"? Doncs us ho dic US OFEGA L'ESTÈTICA!

Em permeto recordar-vos que el sr. Montilla és el primer que va rebentar el pacte del 30 de setembre, quan ni tan sols havien passat 24 hores, i ja anunciava que presentaria les seves 62 putes esmenes que no havien pogut prosperar al Parlament, al Congrés de Madrid. De manera que ara l'hem de respectar a aquest tros de quòniam! Vinga home, no em féu riure!

Jo realment al.lucino com dècades de socialització autoritària ha fet que milers de catalans perdin el sentit de la dignitat i no gosin alçar la veu davant un penques com aquest. Molt cultura escolta, massa diria jo. Molta obediència deguda al cap, encara que el cap sigui un malparit!

Jo em nego a fer el pessebre, mentre es carreguen Catalunya. I atenció, una cosa és la meva activitat acadèmica, que sempre intento mantenir dins els cànons corresponents... però jo també sóc ciutadà i tinc les meves idees, i quan escric aquest bloc, ho faig com a ciutadà que defensa unes idees. I sí sóc contundent,i sí, sóc dur. Perquè me n'adono que estem -perdoneu el tòpic- en un moment clau de la història. No podem afluixar. L'autonomisme està ferit de mort, la pobresa s'escampa per Catalunya, i hem de fer alguna cosa.

Jo el 1714 no hi era, el 1939 tampoc, el 1977, sí però amb tretze anys poca cosa podia fer. Alguna sí, com apallissar a qui em volia obligar a cantar el cara al sol i l'himne ecspanyol, i per tutatis que ho vaig fer! I no un, sinó dos, per més inri.

Però ara som el 2008 i no només em toca a mi, ens toca a nosaltres, intentar-ho de nou. I no podem afluixar. I davant el cinisme de la pretesa resposta contundent del govern Montilla, hem de dir que no combreguem amb rodes de molins. Que aquesta gentussa ja no enganya ningú. I sí, els hem de dir el nom del porc, i qui es preocupi per les formes és que no pateix el fons del problema: la dependència econòmica, l'assimilació lingüística, l'anorreament del país...

Montilla, per a mi equival, i de fet per als espanyols té el mateix pes que el president de Sabta o el de Mililla, i per això està a anys llum dels presidents Companys i Macià... però a anys llum, eh?

Ens posem les piles i ens deixem de collonades?

25 de novembre de 2008 a les 23:20:00 CET  
Blogger L'Espelt said...

Josep, perdó. Però he sentit pou collonades... i ja saps que m'hi dedico a això de les collonades (hehehe)...
Els pallassos no es mereixen aquesta comparació, bé fas de rectificar... ara bé, aquest bon home, que no hem escollit directament com a president (gràcies altre cop Esquerra per trair el meu vot), té l'honor (!) de ser el primer president del meu país ECSPANYOLISTA. I a mi se'm refot que no hagi nascut aquí, em queixo perque se sent "d'allà" i defensa els d'allà. És l'enemic a casa. Però a més és tant mentider com qui el va posar aquí de cap de llista (oi ZP?)
Fets i no paraules, i el tio no para de vomitar paraules falses mentre encara no hem vist cap fet, cap!
Espanyolista i mentider. Això sí que són fets, i no paraules!

25 de novembre de 2008 a les 23:45:00 CET  
Anonymous Anònim said...

La proximitat no sempre ens dona prou coneixement de les persones.
S'agraeixen les excuses.
Podem menystenir l'estètica?. Si vols podem encetar un debat del valor estètic en la comunicació i alatres foteses (o no tant, oi?). Oblides, però, que la contundència que defenses també està connotada d'estètica?.
I en tot cas em reafirmo amb el fons ideològic del teu post. Segurament el comparteixo molt més del que les meves paraules poden apuntar-te.
Montilla no és pas sant de la meva devoció, ni tot l'entramat socialista que l'acompanya i que configura la gran desfeta nacional que estem patint.
De totes maneres discrepo del teu tarannà apocalíptic i del maximalisme que expresses. El moment clau històric que apel·les ho és tan sols per a nosaltres com a individus concrets. La humilitat ens hauria de donar la justa mesura.
Sovint volem canviar les coses amb grans proclames i doenm massa valor als grans esdeveniments que recullen les cròniques oficials. L'essencial però no sempre viu en l'estridència.
De les batalletes revolucionàries de cadascú en podriem comptar un munt. Però son anècdotes d'unes cirscunstàncies particulars i molt determinades. Apallissar algú, mai ho vaig arribar a fer. Enfrontar-m'hi, sovint. Però el cos a cos mai m'ha abellit. Diga'm covard, si vols. Però t'asseguro que tampoc he estat cap santet,eh. Massa prudent en els meus actes, segurament. Però també tinc les meves medalletes. No poden mai bastir cap projecte i molt menys si van empeltades de violència.
Collonades. T'ho puc admetre. Però jo poso per davant determinats valors i si per assolir la independència he de fer no se què, ves a saber si potser ja no m'interessa. Tinc la convicció, però, que aquest nostre país tan sols és viable si opta clarament per la independència. Demà, però, quan siguem independents, seguiré combatent un munt de coses, d'estructures mentals, socials i econòmiques que la nostra condició nacional no hauran resolt. I qui sap si aleshores seré el torracollons contra el nou estatus.
No sé pas, si m'he sabut explicar. Perdona'm. La pobresa m'envaeix però no estic disposat a tot per sortir-ne. Cadascú té un preu, i jo potser me l'he posat massa alt.
No hi fa res.

26 de novembre de 2008 a les 15:41:00 CET  
Anonymous Josep-Empordà said...

Benvolgut Josep Sort,

Algunes vegades discrepem, avui no. Pallasso, aquest és l'abjectiu que més s'adiu am l'imitador de'n Sergi Mas que tenim a la Generalitat. Imitador, però sense ni mica de gràcia, tot sigui dit.

El que em regira l'estòmac des de fa temps és que si aquest pallasso sense gràcia és "president" de la Generalitat, és gràcies a uns que en el passat jo votaba, cosa de la qual demano disculpes a tots els meus conciutadans i que es proclamen "independentistes" amb les paraules encara que els fets vagin en el sentit contrari. Encara hi ha qui se'ls escolta, cosa que considero terrible.

Una vegada, a l'exministre espanyol d'interior Mayor Oreja, li preguntaren si era nacionalista espanyol. La seua resposta fou que no, que ell no era nacionalista espanyol, que ell era ...espanyol!.

Donç bé, a la pregunta de si som "independentistes", i después del desprestigi en que han sumit a aquest mot els "independentistes de calçotada", he optat per respondre que no. Jo no soc independentista catalá...jo soc catalá!. Espero que ho captis, perque...si només ets catalá, ja no cal posar-se adjectius, només es pot ser només catalá sent independents...però mai de la má dels que posen adjectius als catalans dividint-los en parceles via semàntica (ERC).

Cordialment.

3 de desembre de 2008 a les 8:18:00 CET  
Anonymous Anònim said...

Ara he de contradir-me. Abans et donava gràcies per publicar el meu comentari. Ara en canvi em lamento que me'l silenciïs. Què ho fa. L'estètica és una arma tant perillosa? Des de la proximitat, que no pas el coneixement profund, (compartir taula tot sopant ja és prou proximitat, oi?)em dolen certes manifestacions. Què hi farem. M'ofega l'estètica, ho admeto. Però que carai, tot acte, tota expressió humana està connotada de valors estètics.
Res, home, res. Apa, salut.

4 de desembre de 2008 a les 22:51:00 CET  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home