TERRORISTES I ESPIES ECSPANYOLS 

No seré jo qui defensi el Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC), entre d'altres raons perquè els que el formen ja són prou grandets per fer-ho ells solets.

Tanmateix la notícia de l'aparició de micròfons a la seva seu i de l'atac que ha patit, darrerament, ens demostra clarament que els terroristes ecspanyols estan esmolant l'eina. La seva paranoia està assolint límits impensables. Saben perfectament que si fins ara han pogut sobreviure, es

 deu per damunt de tot a la seva sobrerepresentació mediàtica, infinitament superior a la seva representativitat democràtica.

Vull dir que l'espanyolisme, donat que recórrer a l'exèrcit presenta importants inconvenients -no només econòmics i tècnics, sinó polítics i socials- compta a hores d'ara amb dos recursos que li permeten seguir respirant: el poder judicial i l'altre, sense cap mena de dubte, l'anomenada brunete mediàtica. 

Particularment, sense aquesta darrera, sense la constant i permanent intoxicació practicada per aquests mitjans, els espanyolistes s'haurien convertit en un element folklòric del paisatge. El fracàs estrepitós de la seva manifestació del passat mes de setembre.

Conscients d'això, i donada la cada cop més gran consciència independentista entre la societat catalana -malgrat que la classe política dirigent intenti reconduir-la- els sectors ecspanyolistes estan en ple procés de serbiatització, de radicalització, que busca clarament l'esclat del conflicte civil. En aquesta estratègia de la tensió, emissores com la COPE juguen un paper capdavanter, naturalment. De la mateixa manera que ho fa El Mundo, i altres mitjans ben coneguts. Ja fa temps que tots aquests elements assagen un clima de violència catalanòfoba al País Valencià i a les Illes. Davant el silenci còmplice de la immensa major part de la classe política del Principat que mira cap a una altra banda. 

De totes maneres, cal tenir present que aquests sectors només són la punta de llança. El gruix de l'espanyolisme s'amaga entre els sociates, i en mitjans com TV3, El País, La Vanguardia o El Periódico, entre d'altres. Aquests són immensament més perillosos que els primers. 

Cal tenir-ho en compte i no caure en el joc, més vell que l'anar a peu, del policia bo i el policia dolent. 

Per això és tan important preparar l'estratègia de la Catalunya post-autonomista. Una Catalunya que existeix des de la gloriosa manifestació del 18 de febrer, que es va consolidar arran del desastrós resultat -per als autonomistes, naturalment- del referèndum sobre el nyap, i la segona manifestació pel Dret a Decidir (1 de desembre). I que assolirà la seva carta de naturalesa quan el tribunal constitucional ecspanyol emeti la seva sentència de marres. Llavors, sí que haurà començat el compte enrere. Cap a la Independència.