L'ALTRA VICTÒRIA

Finalment, s'han acomplert, amb escreix, els pronòstics. Barack Obama ja és el president electe dels Estats Units. El primer afroamericà en més de dos-cents anys d'història. Però la veritat, la imatge que m'ha frapat més no ha estat la seva o la de la seva família celebrant-ho a Xicago. No. La imatge que m'ha fins i tot emocionat més, és la que mostra les llàgrimes del reverend Jesse Jackson. Sens dubte la victòria d'ahir, també va ser, i jo diria que sobretot va ser la victòria de Jesse Jackson, d'un lluitador que des de mitjans dels anys 60 va començar la seva lluita pel reconeixement dels drets dels afroamericans i sobretot per a recuperar-ne l'orgull i l'autoestima. Han estat prop de 50 anys de lluita, sovint polèmica, amb rumors per a tots els gustos, i on destaca la foto del 3 d'abril de 1968, on un jove Jackson apareix al costat de l'altre guanyador moral de les eleccions d'ahir, en Martin Luther King. Una foto que passaria a la història, perquè al dia següent, King seria assassinat.

En les dècades següents, James entrà en la política electoral i intentà en dues ocasions ser el candidat demòcrata a la presidència (1984 i 1988). No se n'ensortí, atès que era considerat massa liberal, o fins i tot, massa revolucionari, quan no directament un terrorista, per una part significativa dels ciutadans americans, sobretot, els blancs.

Amb Clinton inicialment topà frontalment, però amb el pas dels anys la relació es va anar aprofundint, fins a forjar-se una autèntica aliança entre totes dues figures. No debades, el llavors president fins i tot va concedir-li la Medalla de la Llibertat.

Autèntica bèstia negra dels bushistes i carn de menyspreu per part de la brunete mediàtica neo-conservadora, amb l'impresentable Bill O'Reilly, de la Fox TV, al capdavant, també la seva relació amb el propi Obama ha estat senzilla.

De fet, hi ha hagut moments molt tensos, en els quals Jackson va arribar a afirmar que en el fons, Obama, era "com un blanc", i que si calia, "li tallaria els collons".

Però aquest enfrontament, els darrers mesos s'ha anat apaivagant i ahir, de fet aquesta matinada, hora catalana, Jackson plorava en la festa de la victòria d'Obama.

Una victòria, probablement més seva -i de Martin Luther King, i de centenars d'activistes pels drets civils assassinats o represaliats al llarg dels anys- que pròpiament d'Obama.

El vell lluitador ha guanyat sense ser ell el guanyador. Ho ha estat la seva gent.