ESCOPIU A LA CARA DE LA JUSTÍCIA COLONIAL ECSPANYOLA

Ja ho he dit altres vegades, però avui em refermo de nou. El poder judicial ecspanyol a Catalunya actua com un poder colonial. Cal tenir present dues coses.

La primera que la justícia franquista no va cometre l'anomenat hara kiri que sí que van cometre els membres de les anomenades Cortes espanyoles, del règim franquista, quan van aprovar la Ley de Reforma Política, l'any 1976, la darrera de les Leyes Fundamentales, en què s'organitzava el règim de la dictadura. Ni una sola de les sentències de la justícia franquista ha estat anul.lada. Ni un sol dels jutges franquistes han estat remoguts. 

L'únic canvi rellevant, més enllà de l'aspecte nominal (l'aparició dels Tribunals Superiors de Justícia territorials), va ser la conversió de l'antic i terrible Tribunal de Orden Público (TOP) franquista, per la no menys terrible i sinistra Audiencia Nacional, que no és altra cosa que un veritable instrument polític, l'encarnació present de la tradicional Inquisició ecspanyola. Però l'anomenat Tribunal Supremo, darrera instància jurisdiccional ecspanyola, va passar del franquisme al règim actual sense cap mena de canvi intern substancial, de manera que totes les  sentències franquistes, particularment totes les condemnes a mort, continuen plenament vàlides i legals. Això ha fet que a redòs del Tribunal Suprem i de la resta d'instàncies jurisdiccionals, i també de l'anomenat òrgan de govern, el Consejo General del Poder Judicial (CGPJ) -aquest sí que de creació recent- parasiten tota una casta de funcionaris de la justícia (magistrats, jutges, fiscals, secretaris, administratius) que tenen com a objectiu fonamental preservar i, si s'escau, eixamplar el seu poder, i la visió colonial que tenen dels territoris no ecspanyols sobre els que exerceixen la seva jurisdicció.

Això ens porta al segon element. El poder judicial ecspanyol, és l'únic dels tres poders tradicionals que no s'ha adaptat substancialment a l'anomenat Estado de las Autonomías, de manera que l'organització del poder judicial és unitària a tot l'estat, no existint ni una jurisdicció autonòmica, ni per descomptat jutges autonòmics. L'organització unitària d'aquest poder porta inevitablement a col.lisionar amb els poders autonòmics. Entre d'altres raons perquè la immensa majoria de jutges i personal de la justícia, sobretot els de nivells superiors són ocupats per persones totalment alienes a la societat que han de jutjar. No cal dir que això constitueix una mancança fonamental. En els països de fonda tradició democràtica, la justícia es troba molt propera als ciutadans. No és el cas de l'estat espanyol. 

A més a més, una de les institucions clau de la garantia dels drets dels ciutadans, la Fiscalia, també segueix una ordenació de dalt a baix (top-down), fins i tot amb reminiscències militars (fiscal-general, tinent fiscal, etc). En aquest sentit, el Fiscal General de Catalunya, que hauria de ser el gran defensor de les institucions i la legalitat catalana enfront els seus enemics més aferrissats, no és més que un fosc i manipulable funcionari que segueix caninament les ordres del seu general.

En conseqüència, la justícia ecspanyola, cada cop que avança més la conscienciació independentista de la societat catalana, es converteix en un dels darrers reductes de l'ecspanyolisme més cafre i desacomplexat. És la punta de llança de la lluita contra l'independentisme, i en general contra qualsevol manifestació de catalanitat  que es consideri excessiva.

En els darrers mesos hem vist com els jutges ecspanyols han protagonitzats episodis lamentables com la persecució anti-monàrquica, anti-seleccions catalanes, contra la immersió lingüística al sistema educatiu, les accions legals contra en Marc Belzunces, conta en Franki de Terrassa, òbviament contra l'Èric Bertran o aquests dies contra en David Sanchez, membre de la CUP de Vilafranca del Penedès, entre moltes altres.

I és que la justícia colonial ecspanyola, conjuntament amb una part molt important dels mèdia (sobretot els tradicionals) seran els principals esculls (a banda dels de sempre, naturalment), que haurem de fer front en la nostra ruta cap a la Independència. 

Si em permeteu, una de les primeres tasques que caldrà fer, un cop independents, és la creació d'una nova planta de la justícia, que caldrà refer de dalt a baix, començant, per les pròpies facultats de dret, que anualment evacuen un considerable nombre de tarats mentals.

DOS VIDEOS

Si en el post anterior tractava de dues fotos, en aquest tracto de dos vídeos que darrerament m'han interessat. El primer va sobre la campanya per una Selecció d'Hockey sobre gel del Quebec. Val a dir que no és un vídeo recent, però de totes maneres, és prou contundent. Per cert, com que veig que hi ha una certa demanda respecte el meu parer sobre les recents eleccions al Quebec, demanda, per descomptat, ben intencionada, em plau informar que he publicat dos articles al web Llibertat.cat. Els podeu trobar aquí i aquí. Però això no és tot, aviat també diré la meva en aquest bloc. Passa que estic esperant si es confirma un aspecte que encara cueja. No us amoïneu, segur que en sortireu satisfets (eheheheh).




L'altre vídeo que us presento és el documental sobre l'Èric Bertran i l'Exèrcit del Fènix. És un tema escandalós i del qual en el seu moment ja vaig escriure en aquest mateix bloc (1 i 2). Ara el tenim a la xarxa i en podem fer una distribució massiva. No reitero el que ja vaig escriure en el seu moment, només em refermo en què es tracta d'un cas claríssim de racisme, xenofòbia i catalanofòbia, que hauria de tenir més ressò internacional. Penso, per exemple, que s'hauria de doblar a l'anglès i a d'altres llengües per distribuir-lo arreu. Com que és un cas judicialment obert, si no m'equivoco, quan els nazis es pronunciïn -és a dir, bordin- hauríem de posar-nos les piles i engegar una campanya internacional al respecte. És una idea, si més no. Bon visionat!

ÈRIC BERTRAN, CATALÀ DE L'ANY D'AQUEST BLOC

L'enquesta ho ha deixat crystal-clear, que diuen els anglesos. Claríssim, vaja. El nostre català de l'any, el d'aquest bloc, és l'Èric Bertran, el més jove de la colla. Amb un 39% dels vots, ha obtingut un suport molt superior respecte la resta de candidats. Molt probablement, molts dels votants, a més a més de la vàlua patriòtica de l'interessat, han volgut fer avinent amb el seu vot el seu desacord, el seu fàstic infinit envers la manipulació grollera de què ha estat objecte el premi "de debò", el que donen El Periodico de Catalunya, en col.laboració amb TV3, i el protagonisme estelar de la gran conilla del zoo. Tant és així que finalment han hagut de fer mans i mànigues perquè la persona que ells han guardonat, per la qual tinc tot el respecte, no cal dir-ho, sigui, això, inatacable pels quatre cantons. No tant per ella mateixa, sinó pel que representa. Com a mínim la nominació no ha anat a parar a un catanyol qualsevol, que hi havia el risc que passés. I la reacció popular a favor de l'Èric, ho ha conjurat!

La veritat és que, fa quinze o vint dies, l'avantatge de l'Èric respecte a la resta de candidats, era molt superior, fins i tot per damunt del 50%. Però llavors va esclatar la campanya feixista-racista-ecspanyolista (tres sinònims, tres), sèrbia, en definitiva, contra l'Oleguer Presas pel seu article d'opinió famós. Això féu que els votants per aquest candidat cresquessin en els darrers dies de forma espectacular i que passés d'estar situat a la cua, a ràpidament destacar-se com a segon. De fet, el resultat que aquí donem per definitiu, mostra la diferència més curta de totes les setmanes. Un 22% dels vots emesos, és un resultat digne, i que assenyala que si prorroguéssim l'enquesta unes quantes setmanes més, molt probablement, n'acabaria sent el número u o quasi.

El tercer classificat és en Xavier Vendrell (15%). Clarament ha estat el gran perjudicat per l'ascens de l'Oleguer. Durant unes quantes setmanes semblava que seria el segon destacat, però, finalment no, s'ha de conformar amb la medalla de bronze. Resulta rellevant que, després d'haver estat sotmès a una veritable campanya d'assetjament politicomediàtic (APM), rebés un suport creixent.

Els altres tres candidats han tingut unes votacions més modestes. Curiosament, la cara menys coneguda, la de Mònica Sabata, portaveu de la Plataforma pel Dret a Decidir, ha tingut més vots que els altres dos restants, amb el 12%, que els podem qualificar d'autèntics monstres televisius. Parlo, és clar de la Mònica Terribas (7%)i d'en Joel Joan (5%), que sorprenentment, han estat els menys votats. Estem davant d'una venjança dels modestos?