LA FESTA DE L'ESTELADA

La jornada d'ahir va tenir una protagonista estelar... naturalment, l'estelada. La bandera dels patriotes. La bandera de la dignitat, de la llibertat i la independència, naturalment. Mal m'està el dir-ho, però us recordo que les quatre barres és i ha estat sempre una bandera monàrquica, catalana, naturalment, però monàrquica. La del Casal de Barcelona, vaja. En canvi, l'estelada, és republicana. No només pels seus orígens, sinó també perquè és germana de les banderes dels Estats Units, de Puerto Rico, de Cuba i no sé si me'n deixo alguna més. Per cert, la bandera de Texas, és l'estel solitari (Lone Star). En canvi, la bandera ecspanyola és patètica. Ni tan sols és original. I només ha presidit que massacres. Quina merda de bandera! Ja se la poden fotre on els hi càpiga!

Quina passada veure més de cent ajuntaments onejar-la. I quin orgasme veure com els ecspanyols salten de ràbia i esbufegant. Treuen foc pels queixals! Quin careto la del paleto batlle de Vilafranca, el sociata de marres, que quan vol es passa la llei municipal pel forro dels collons i no vol complir un acord municipal! Què ràpid que aprenen els sibwanes catalans dels seus amos els ecspanyols! Si aquells s'han passat per l'arc del triomf la data del 9 d'agost, el nen Esteve, doncs els imita... perquè el nen vol ser com els seus amos.

I què hem de dir del batlle de Figueres, el convergen Santi Vila? Ai que li faran pupa al cul si no obeeix els ecspanyols! Cagat de merda. Un altre de la colla d'en Cullell, en Recoder, l'Espadaler i el Pelegrí. Mare de déu, quant detritus.

Més. Es veu que a Vic, els regidors d'ERC van votar amb UDC i els sociates en contra de penjar l'estelada. El merder dins del partit va ser brutal i els militants osonencs van fer el boig per no anar pel carrer i que la gent els xiulés per botiflers! Quin mal que ha fet el pensament calabrès. Com un que diu que és independentista pot votar contra penjar la bandera independentista al.legant que no és legal, mentre que els ecspanyols, siguin sociates o peperos, és igual, es passen pels dallonses la seva pròpia legislació! S'ha de ser realment imbècil!

No és d'estranyar que quan il capo di tutti cappi fa el paperina davant el monument de Rafael de Casanova, la gent cridi a cor què vols "Carretero, Carretero!". I us juro que jo no hi era. Ni ho vaig preparar.

Bé, moltes emocions. Pel matí, el discurs contundent de la Doris Benegas, d'Izquierda Castellana, posant a parir al Borbó. Ja fa molts anys, vaig tenir el plaer d'esmorzar amb ella en una cafeteria tocant a l'Audiencia Nazional a Madrid. Quina tia! I què estranya és la biologia familiar o què important la socialització, la vida, en definitiva. I l'Inaki Gil de San Vicente, amb missatge per a navegants inclòs ("Si l'any que ve algú us diu que s'ha acabat la lluita, no us el creieu" va tronar... a qui es referia? em pregunto).

Però l'anècdota més bona me la van explicar, perquè jo, modest i humil com sóc, no la vaig viure in person, perquè, mal m'està el dir-ho, no sóc d'eixe món. Resulta que molt abans de començar la manifestació de Sobirania i Progrés, com una o dues hores abans, tots els llocs per portar la pancarta d'encapçalament ja estaven ocupats... però no pels diguem-ne titulars, sinó per uns altres, uns camàlics que vigilaven que els seus amos no es quedessin sense la fotografia de rigor. Com sempre, sembla que el més cridaner i el més espectacular era el camàlic d'en Joel Joan. És a dir, igual que el seu amo... Sense comentaris. O bé, què cony! Com es pot ser tan desgraciat? Com es pot tenir aquest desfici per mamar pantalla? Jo no ho puc entendre! Ho sento. Ja ho sé que això són misèries humanes, i que de fet tampoc és tan important. Però realment fa mal a la vista.

Per compensar-ho, veure com la quitxalla s'omplia de marcar gols a Ecspanya, n'hi havia prou i de sobres.

Bonica Festa. Amb foguera borbònica inclosa.

La Festa de l'Estelada. La bandera dels Patriotes.

ÈRIC BERTRAN, CATALÀ DE L'ANY D'AQUEST BLOC

L'enquesta ho ha deixat crystal-clear, que diuen els anglesos. Claríssim, vaja. El nostre català de l'any, el d'aquest bloc, és l'Èric Bertran, el més jove de la colla. Amb un 39% dels vots, ha obtingut un suport molt superior respecte la resta de candidats. Molt probablement, molts dels votants, a més a més de la vàlua patriòtica de l'interessat, han volgut fer avinent amb el seu vot el seu desacord, el seu fàstic infinit envers la manipulació grollera de què ha estat objecte el premi "de debò", el que donen El Periodico de Catalunya, en col.laboració amb TV3, i el protagonisme estelar de la gran conilla del zoo. Tant és així que finalment han hagut de fer mans i mànigues perquè la persona que ells han guardonat, per la qual tinc tot el respecte, no cal dir-ho, sigui, això, inatacable pels quatre cantons. No tant per ella mateixa, sinó pel que representa. Com a mínim la nominació no ha anat a parar a un catanyol qualsevol, que hi havia el risc que passés. I la reacció popular a favor de l'Èric, ho ha conjurat!

La veritat és que, fa quinze o vint dies, l'avantatge de l'Èric respecte a la resta de candidats, era molt superior, fins i tot per damunt del 50%. Però llavors va esclatar la campanya feixista-racista-ecspanyolista (tres sinònims, tres), sèrbia, en definitiva, contra l'Oleguer Presas pel seu article d'opinió famós. Això féu que els votants per aquest candidat cresquessin en els darrers dies de forma espectacular i que passés d'estar situat a la cua, a ràpidament destacar-se com a segon. De fet, el resultat que aquí donem per definitiu, mostra la diferència més curta de totes les setmanes. Un 22% dels vots emesos, és un resultat digne, i que assenyala que si prorroguéssim l'enquesta unes quantes setmanes més, molt probablement, n'acabaria sent el número u o quasi.

El tercer classificat és en Xavier Vendrell (15%). Clarament ha estat el gran perjudicat per l'ascens de l'Oleguer. Durant unes quantes setmanes semblava que seria el segon destacat, però, finalment no, s'ha de conformar amb la medalla de bronze. Resulta rellevant que, després d'haver estat sotmès a una veritable campanya d'assetjament politicomediàtic (APM), rebés un suport creixent.

Els altres tres candidats han tingut unes votacions més modestes. Curiosament, la cara menys coneguda, la de Mònica Sabata, portaveu de la Plataforma pel Dret a Decidir, ha tingut més vots que els altres dos restants, amb el 12%, que els podem qualificar d'autèntics monstres televisius. Parlo, és clar de la Mònica Terribas (7%)i d'en Joel Joan (5%), que sorprenentment, han estat els menys votats. Estem davant d'una venjança dels modestos?