LES RATES SALTEN QUAN EL VAIXELL S'ENFONSA

La "renúncia" de Carod a ser candidat d'ERC a les properes eleccions al Parlament del parc, no només és una fugida davant els catastròfics horitzons electorals del partit. És, també, un regal enverinat al seu botxí. És deixar que Puigcercós i els seus acòlits, cremin a foc lent, que la pinya sigui tan gran que després ja no es refacin. Fixeu-vos que ha deixat ben clar, Carod, que no es retira. Senzillament fa un pas enrere, o si voleu, salta del vaixell... per tornar-hi a pujar quan el capità ja hagi desaparegut.

Qualsevol que conegui Carod personalment -no és el meu cas, tret d'alguna salutació efímera- o qualsevol que l'hagi estudiat i seguit -aquest sí que és el meu cas- sap que és metafísicament impossible que Carod es retiri de res. No concorda amb la seva personalitat messiànica -i aquí trobem una concordança amb el seu mestre, que no és altre que Jordi Pujol.

Carod, que degut al seu càrrec governamental, té accés a informació privilegiada, sobretot pel que fa a les prospectives electorals, sap del cert que dels 21 escons d'ara es passarà als 15, en el millor dels casos, o fins als 12 o 11 en els pitjors o fins i tot menys si ERC acaba dient sibwana a l'acord de finançament, i passant olímpicament del referèndum intern. O si no es planta quan es faci pública la sentència del nyap.

Passar de 21 a 15 -siguem generosos, per una vegada- vol dir que les hòsties per mantenir l'escó entre els actuals parlamentaris seran intenses i infinites. Cap d'ells voldrà perdre'l. I naturalment, donat que qui controla les llistes, sempre és la direcció, tots els actuals diputats -tret d'un- són autèntics guàrdies de corps de Puigcercós i la seva gent. Vaja que matarien la seva mare si ell els ho ordenés. En aquest context, Carod no tenia la més mínima possibilitat. Zero.

Bé sí, en tenia una. Haver intentat pontejar les estructures orgàniques i recórrer al cor de la militància, conscient com és que en retòrica i en oratòria és el millor polític català actualment. Infinitament millor que en Putxi, naturalment. Però aquesta opció outsider, es contraposa a la imatge que vol vendre d'home madur, reposat, moderat, en definitiva d'ordre. Ni vol, ni probablement pot, tornar a les trinxeres. És molt més intel.ligent esperar que el seu adversari es cremi com un misto, per després tornar a aparèixer com a salvador i messies.

Cacera de bruixes

A més a més, es dibuixa clarament, que l'acord si es pot dir així entre Carod i Puigcercós, implica l'inici de la cacera de bruixes contra la dissidència, és a dir, contra els renovadors. Les properes setmanes, si no dies, veurem que la tolerància s'haurà acabat. La iniciativa del referèndum intern pel finançament, ha fet molt de mal, i estan disposats a boicotejar-la al preu que sigui. No només Vendrell ja va assenyalar el camí ara fa uns dies. Avui mateix, Carod ha afirmat que el suport a la direcció és hegemònic dins de la militància, la qual cosa, naturalment és un senyal per liquidar els renovadors, menystenint-los com una minoria.

Una proposta

En aquest sentit, jo recomanaria a l'únic diputat d'ERC que no s'arrenglera amb les tesis oficials, que, si finalment, es boicoteja de la manera que sigui, el referèndum intern sobre el finançament, optés per una resposta institucional contundent -no limitant-se a fer declaracions. Fets, no paraules. Com per exemple, sortir del grup parlamentari, i aprofitar la resta de la legislatura, per esdevenir el portaveu de l'independentisme no domesticat, és a dir, ras i curt, de l'independentisme a seques, per després convergir amb una candidatura el més unitària possible, que ja es comença a albirar...

Jonqueres

Vaig assistir al cinquè sopar blocaire d'en Dessmond -no me n'he perdut ni un. Ara, amb l'Oriol Jonqueres. 

Amb l'Oriol passa exactament a la inversa que amb el Carod. Si aquest últim, quan veu la catàstrofe se n'allunya perquè no l'esquitxi, l'Oriol, per contra, accepta fer el paper de tonto útil, de fet, de segon plat -recordo que el primer era la Mònica Sabata. Amb la seva candidatura, Puigcercós, té molt a guanyar i poc a perdre. Si guanya, ell s'apuntarà la victòria, i el dia 8 de juny, el dia després de les eleccions, com aquell qui diu, l'Oriol no pintarà res, o quasi res. Si es foten l'hòstia, cap membre del partit en sortirà malparat, perquè l'Oriol és un company de viatge. Des del meu respecte personal i intel.lectual per l'Oriol, penso que s'equivoca, intentant legitimar i donant oxigen una direcció que té els dies comptats. Però ell és prou espavilat per saber-ho...

ÈRIC BERTRAN, CATALÀ DE L'ANY D'AQUEST BLOC

L'enquesta ho ha deixat crystal-clear, que diuen els anglesos. Claríssim, vaja. El nostre català de l'any, el d'aquest bloc, és l'Èric Bertran, el més jove de la colla. Amb un 39% dels vots, ha obtingut un suport molt superior respecte la resta de candidats. Molt probablement, molts dels votants, a més a més de la vàlua patriòtica de l'interessat, han volgut fer avinent amb el seu vot el seu desacord, el seu fàstic infinit envers la manipulació grollera de què ha estat objecte el premi "de debò", el que donen El Periodico de Catalunya, en col.laboració amb TV3, i el protagonisme estelar de la gran conilla del zoo. Tant és així que finalment han hagut de fer mans i mànigues perquè la persona que ells han guardonat, per la qual tinc tot el respecte, no cal dir-ho, sigui, això, inatacable pels quatre cantons. No tant per ella mateixa, sinó pel que representa. Com a mínim la nominació no ha anat a parar a un catanyol qualsevol, que hi havia el risc que passés. I la reacció popular a favor de l'Èric, ho ha conjurat!

La veritat és que, fa quinze o vint dies, l'avantatge de l'Èric respecte a la resta de candidats, era molt superior, fins i tot per damunt del 50%. Però llavors va esclatar la campanya feixista-racista-ecspanyolista (tres sinònims, tres), sèrbia, en definitiva, contra l'Oleguer Presas pel seu article d'opinió famós. Això féu que els votants per aquest candidat cresquessin en els darrers dies de forma espectacular i que passés d'estar situat a la cua, a ràpidament destacar-se com a segon. De fet, el resultat que aquí donem per definitiu, mostra la diferència més curta de totes les setmanes. Un 22% dels vots emesos, és un resultat digne, i que assenyala que si prorroguéssim l'enquesta unes quantes setmanes més, molt probablement, n'acabaria sent el número u o quasi.

El tercer classificat és en Xavier Vendrell (15%). Clarament ha estat el gran perjudicat per l'ascens de l'Oleguer. Durant unes quantes setmanes semblava que seria el segon destacat, però, finalment no, s'ha de conformar amb la medalla de bronze. Resulta rellevant que, després d'haver estat sotmès a una veritable campanya d'assetjament politicomediàtic (APM), rebés un suport creixent.

Els altres tres candidats han tingut unes votacions més modestes. Curiosament, la cara menys coneguda, la de Mònica Sabata, portaveu de la Plataforma pel Dret a Decidir, ha tingut més vots que els altres dos restants, amb el 12%, que els podem qualificar d'autèntics monstres televisius. Parlo, és clar de la Mònica Terribas (7%)i d'en Joel Joan (5%), que sorprenentment, han estat els menys votats. Estem davant d'una venjança dels modestos?