ESCÒCIA, KURDISTAN, QUEBEC... LA FEINA S'ACUMULA

El panorama de les nacions sense estat, expressió que cada cop m'agrada menys, es convulsiona. Això vol dir que tindrem feina. Anem a pams.


En primer lloc, naturalment, el referèndum escocès, malgrat que aparegui i desaparegui mediàticament, hi és i hi serà en l'agenda política europea en els propers mesos. N´hem d'aprendre tant, d'aquest episodi que s'imposa un seguiment quasi diari. En la mesura que podem, l'anem fent i el farem a mesura que s'acosti el moment de la veritat. Aviat ho concretarem més.


Abans d'ahir, per altra banda, es van convocar eleccions a l'Assemblea Nacional del Quebec. Es faran el proper 4 de setembre. Ja veurem si el Partit Quebequès aconsegueix recuperar el poder i capgirar la dinàmica dels darrers anys, que ha portat al Quebec a perdre una important quota de visibilitat mediàtica. Passa que la hipotètica victòria pequista, em temo, que obriria les portes a una eterna discussió sobre quan convocar un nou referèndum d'autodeterminació, i si cal esperar a que madurin les "condicions guanyadores", etc. etc.

L'actual líder pequista no sembla massa disposada a entrar a sac en aquest tema, per la qual cosa, fins i tot en la perspectiva d'una victòria pequista, el tercer referèndum, que hauria de ser el definitiu -recordo que el segon, fet el 1995, es va perdre per 25,000 vots, és a dir menys de l'1% del cens- trigaria en fer-se ben bé 4 o 5 anys. (Tanmateix, el factor escocès, podria influir en aquesta dinàmica, i fins i tot accelerar-la, sobretot en el cas d'una victòria independentista, és clar).


Per la seva banda, la qüestió del Kurdistan, torna a atraure l'interès internacional. I amb molta raó. El Kurdistan sempre m´ha atret, i ara m'alegro que les coses pintin bé pels kurds, sobretot al que es coneix com a Kurdistan meridional i, ara, també al Kurdistan occidental.

En el Kurdistan Meridional, el Govern Regional del Kurdistan (KRG), està aconseguint anul.lar la pressió del govern iraquià i ja porta signats uns quants acords amb algunes de les principals companyies petrolieres mundials (EXXON, TOTAL, CHEVRON i ara també la totpoderosa GAZPROM), de manera que s'està convertint en un actor geoeconòmic rellevant. En aquest sentit, us recomano la lectura d'aquest article, que podríem resumir com la via petroliera a la Independència. Una via, per cert, que també s'explora en el debat referendari escocès.


Pel que fa al Kurdistan Occidental, en referència als kurds de Síria, sembla que la propera caiguda del règim d'Al-Assad, pot donar lloc a un esclat de les reivindicacions kurdes. A hores d'ara, sembla existir una divisió entre els partidaris d'una autonomia per la minoria kurda (que representa el 15% del total de la població, i que de fet és la minoria més important del país), i els que propugnen un federalisme, que consistiria de fet en una libanització del país, amb la creació de quatre grans regions: l'àrab, l'alawita, la drusa i la pròpiament kurda. L'objectiu en darrer terme seria la creació d'un altre govern regional kurd, ara a Síria. Tanmateix, aquesta opció, és totalment rebutjada pel gran enemic dels kurds, que és el govern de Turquia. 

Ankara no vol sentir a parlar de la creació d'una entitat kurda al sud de la seva frontera, perquè la veu com una amenaça a la seva integritat nacional. No debades, el KRG sembla dirigir bastant els moviments dels seus germans a la banda siriana, si més no d'una part. Una entitat kurda a Síria, podria portar a una intervenció militar turca a la zona fronterera, amb l'excusa que, els més de 1200 kms de frontera que comparteixen ambdós països, podria ser utilitzat pel PKK, organització titllada de terrorista, per atacar Turquia. A hores d'ara ja se sap que 2000 guerrillers del PKK estan localitzats a Síria, Per altra banda, les relacions entre els kurds i els caps de la revolta àrab contra Al-Assad, no passen precisament per un bon moment. Fa poc, el màxim responsable de l'Exèrcit Lliure de Síria, encapçalat bàsicament per antics militars del règim que ara s'han passat a a resistència, va dir que no pensaven renunciar una centìmetre del territori nacional sirià.

Però si amb escocesos, quebequesos i kurds encara no en tenim prou, també sembla evident que en les properes rondes electorals, Euskadi i Flandes poden també picar ben fort a la porta. I no oblidem que  el nord d'Irlanda, on el Sinn Fein cada cop guanya més poder i inflluència.


Sovint penso que, només els més tontos es quedaran per vestir sants.

HI ESTÀS CONVIDAT!

Avui mateix, a les 17.00 hores, encara sou a temps, doncs, dinamitzaré un cine-fòrum sobre la situació al Nord d'Irlanda. La pel.lícula que els companys de Barcelona han triat és una del director Ken Loach, Agenda Oculta (Hidden Agenda), magnífica cinta de denúncia política, com ja ens té acostumat -i enganxats- aquest director.

Penseu que amb la pluja que cau, no estareu en millor lloc que arreglant el país -i fins i tot el món- amb una colla de patriotes que ens reunirem a la seu nacional de Reagrupament, al carrer Malgrat, 93 de Barcelona. (Metro: L1 Fabra i Puig, L5 Virrei Amat, Renfe: Sant Andreu Arenal). (Mapa)

Us hi espero!

NORD D'IRLANDA (1972)-EUSKALHERRIA (2009)

Es comença a dibuixar un escenari polític a Euskalherria que recorda cada cop més als anys de plom que es van viure als sis comtats irlandesos sota ocupació britànica a les darreries dels seixanta i principi dels setanta, i que, com és prou conegut, va culminar amb el terrible Bloody Sunday, el 30 de gener de 1972.

M'explico. El front ecspanyolista que ha aconseguit finalment controlar les institucions autonòmiques de la CAB, gràcies a la negació dels drets polítics i civils d'una part substancial de la ciutadania, no ha fet més que ensenyar les dents. En els propers mesos, podem assistir a una brutal retallada de molts altres drets, no només polítics i cívics, sinó també lingüístics i culturals, de manera que els abertzales bascos progressivament aniran perdent la capacitat de fer sentir la seva veu en unes institucions que, progressivament, s'aniran convertint en una autèntica carcassa colonial, que asfixiarà la societat i la dividirà encara més. 

El més terrible de tot és la profunda clivella que es dibuixarà entre la classe governant ecspanyola i la societat, on la orientació abertzale és molt majoritària. Aquest divorci tindrà conseqüències sagnants. 

Naturalment, els ecspanyols, fidels a la seva tradició imperialista, intentaran imposar a sang i foc el seu projecte polític. Suposo que a aquestes alçades ningú es creu les declaracions d'en Patxi López, on afirma que serà el president de tots els bascos (de la CAB)... I un bé negre! Serà únicament i exclusiva el president dels colons ecspanyols i dels seus esclaus botiflers (no sé com es diu botifler en basc)! 

Imagino que el punt culminant serà quan aprovin modificar l'estructura política de les diputacions forals, aquí el PNB declararà la guerra. Però cal tenir en compte que si s'ha arribat a aquesta situació és per la miopia del PNB que -com a bona formació autonomista- ha volgut anar a la processó i tocar campanes, i finalment s'ha quedat sense res -com també li ha passat a CiU. Recordo que el motiu de l'escissió d'EA, ja fa molts anys, va ser la llei de territoris històrics. Mentre que uns volien establir un model nacional, i doncs proporcional, els penebistes es van mantenir en l'ortodòxia foralista, que en darrer terme ha estat clau per a sobrerepresentar el vot ecspanyolista.

Però, això ja és el passat. Ara cal tenir clar que els ecspanyols aniran poble per poble, de forma sistemàtica, a depurar tots els abertzales, tant de dretes com d'esquerres. I no en deixaran ni un. Però és clar, a ningú se li escapa que la resistència basca no es quedarà amb els braços creuats. De manera que el xoc de trens es veu a venir des de lluny. Per una banda, serà materialment impossible que els ecspanyols imposin el seu diktat, en tots i cadascun dels municipis abertzales. 

Bé, l'única manera que ho podrien fer és ocupant-los militarment de forma permanent. I és aquí on jo situo el paral.lelisme amb la situació irlandesa abans esmentada. Ho dic clarament i rotunda, no descarto que els ecspanyols decideixin desplegar el seu exèrcit a la CAB per tal d'imposar la llei colonial a sang i foc.  Un simple cop d'ull a tots els mèdia ecspanyols ens permet adonar-nos que estan escalfant motors perquè, un cop en López sigui Lehendakari, trigaran poc en fer un pacte d'estat per liquidar el tema autonòmic definitivament. I sobretot, liquidar els partits crossa, que en els darrers trenta anys, els han estat útils per als seus plantejaments, però que ara són perfectament prescindibles. Em refereixo és clar a CiU i PNB, però també a ERC i al BNG.

Ja vaig dir en un post anterior, que si el PP hagués guanyat les eleccions del 2004, una de les primeres decisions hauria estat suspendre l'autonomia basca, llavors en ple debat sobre el Pla Ibarretxe. Llavors no va poder ser, però ara, de facto anem a una supressió de l'autonomia basca i a la repressió i denegació dels drets civils, polítics, culturals i lingüístics d'una gran majoria dels ciutadans de la CAB.

Això no farà més que portar sang. Sang en grans quantitats. I no m'estranyaria que tot plegat acabés en un altre Diumenge de Sang, pels carrers de Donosti o de qualsevol altre municipi. 

L'única diferència rellevant que trobo entre els dos escenaris és naturalment, el context internacional. Ara no ens trobem en plena guerra freda, i a hores d'ara desplegar una força militar a l'estil Kosovo, faria sonar totes les alarmes a la Unió Europea... però amb els ecspanyols ....

L'efecte a Catalunya

El panorama és molt desolador, i des de Catalunya estant, no podem més que prendre'n nota. Si més no al Principat, PSOE i PP no sumen. Si sumessin, ells solets, algú dubta que també pactarien? Ningú suposo! 

Però paradoxalment, el pacte basc deixa amb el cul enlaire tota l'estratègia terrorista del PSC fonamentada en utilitzar el PP com el dimoni, per espantar els porucs votants catalans. Com vendran ara la moto els Iceta, els Zaragoza, quan els seus camarades han pactat amb el dimoni pepero? El PP ha deixat de ser el dimoni? Hi haurà algú que encara combregarà amb rodes de molins (i no em refereixo a militants, sinó a gent patriota que vota sociata per por al PP)?

Dues campanyes

No vull acabar aquest post sense demanar a qui això llegeixi que a hores d'ara estan en marxa dues campanyes patriòtiques que necessiten tot el nostre suport. D'ambdues en parlaré amb més espai més endavant.

La primera, i més urgent, és fer front a tota l'ofensiva ecspanyola que s'oposa al coneixement del català per als professionals de la sanitat a les Illes. Per participar-hi, cliqueu aquí.

La segona, és la campanya, Catalunya Estat Lliure, que pretén presentar una Iniciativa Legislativa Popular per tal que es convoqui un referèndum d'autodeterminació.