ENCARA NO EN TENIU PROU?

A Catalunya es practica un doble llenguatge que fins ara ens ha fet molt de mal. S'ha identificat com a radical l'independentista i com a assenyat o moderat el dependentista. I és exactament a l'inrevès! Aquí els que representem la normalitat, allò que s'entén perfectament a qualsevol lloc del món, fins i tot a la Xina Popular, som els independentistes. I la raó és molt senzilla: tothom que assoleix la independència no hi renuncia mai més. L'accés a la independència de nous estats, s'està convertint en quelcom rutinari, que ja no espanta a aquells que no volen ser espantats. De fet la independència s'està convertint en un mecanisme d'acomodació de la diferències, és a dir, de resolució de conflictes. Vull dir amb això, que pobles que porten dècades tirant-se els plats pel cap -és un eufemisme- quan esdevenen estats diferents passen a relacionar-se de forma amistosa, i fins i tot a practicar una relació comercial mútuament beneficiosa. La Independència, doncs, és normalitat, és civilització. Fixeu-vos que hi ha una correlació entre increment del nombre d'estats i increment dels règims democràtics. La democràcia, com a idea global, com a idea força, està íntimament lligada a la idea d'independència, és a dir d'autogovern popular.

Per contra, la idea de dependència, ja fa anys que compta amb mala premsa. Qui vol ser dependent, només ho pot voler per una raó ben senzilla i fins i tot diríem que ben racional: perquè en treu profit. Perquè se'n beneficia. Així de clar. La dependència polìtic d'un poble respecte un altre, només és possible a través de la conquesta militar, i la posterior corrupció de les élits polítiques del poble dependent. Aquestes elits es converteixen en l'interlocutor del poder colonial, el qual els deixa carta blanca per fer i desfer dins de la colònia, sempre i quan no es passin de la ratlla vermella ni elles, ni el poble en general. En aquest sentit, el règim autonòmic, que no deixa de ser una subespècie, aparentment civilitzada, del colonialisme, està intrínsecament lligada a la corrupció. I això no és cap casualitat. És el roc que es guarda a la faixa el poder colonial per usar-lo si algú aixeca massa el cap.

A hores d'ara, a aquestes alçades de la història, ja un cop iniciat el segle XXI, que hi hagi gent, polítics, que pressumeixin de ser seriosos, tot avalant la dependència, demostra fins a quin punt de radicalisme es pot arribar a l'hora d'intentar mantenir uns privilegis, a l'hora d'arreplegar el que es pugui, a l'hora d'enfonsar la teva pròpia gent en la misèria per tal de salvar-se uns pocs. La nostra manca de cultura democràtica, de cultura republicana, de cultura ciutadana. De fet no és d'estranyar, atès que, particularment, en el cas català, ens manca quelcom fonamental com és una aproximació a un poder judicial propi. Sense poder judicial propi, no es pot parlar en cap cas de sistema democràtic, perquè manca un dels plats de la balança, un dels pesos i contrapesos sobre el qual funciona tot l'entremat polític d'una democràcia.

Recordo, en aquest sentit, que CiU ha votat darrerament contra la compareixença del President del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem al Congreso de Diputados, per tal que s'expliqui sobre els seus viatges a Marbella. Em refereixo a l'individu aquell, Carlos Dívar, que fa uns mesos va fer una comparació del català amb el mandinga. Aquesta és la feina bruta que fan els de CiU a Madrid, guanyant-se les garrofes per tal que l'amo espanyol els llenci alguna engruna. O votant contra la comissió d'investigació sobre el cas Bankia...

I és que hi ha individus sense escrúpols, que estant aprofitant el moment per treballar-se allò que sempre han desitjat: una cadira de Ministre d'Afers Exteriors espanyol, en el context d'un Govern d'Emergència o de Concentració Nacional (espanyol, por supuesto).

Oi, Josep Antoni?

NOTA: Post penjat al DGS (13.06.2012)