dilluns, 4 de juny de 2012

UNA CATALUNYA LLIURE I GRATIS (A LA MEMÒRIA D’EN JORDI GOMIS)


La necessitat d’una reflexió asserenada s’imposa en els moments cabdals. El meu sogre deia “Si tens pressa, vés a poc a poc“. Aixxx la saviesa del poble, de la terra, dels pagesos. I certament, ara que ens trobem en una conjuntura ben crítica és l’hora de reflexionar amb el cap fred. Aquesta reflexió, que també ve motivada per la pèrdua d’una persona estimada, en Jordi, a qui li dedico aquest post, parteix de dues premisses que em semblen encertades.


La primera premissa és que actualment a la CAC hi ha una majoria que, si pot, votarà per la Independència. Cada cop és més evident, malgrat els estripa-enquestes professionals, tipus José Antich. La independència ha deixat de ser un tema tabú i cada cop es converteix en el centre del debat polític. Ara els qui s’han de justificar i buscar arguments són els unionistes. I naturalment recorren a arguments tan peregrins com que si ens arribem a independitzar amb qui jugarem la lliga de primera divisió? Amb el Sabadell, el Lleida, l’Europa?  Com podeu veure, un argumentari d’un calat polític ben fondo. Als espanyols, ja només els queda l’argument del futbol… i la referència ètnica (si bé, és obvi que no existeix cap ni una raça espanyola). Tota la resta se n´ha anat enlaire. Bé, certament tenen l’espai comunicacional: avui Espanya és Telecinco, La 6, TVE, Intereconomía et tutti quanti. Si els treu això nasti de plasti, que diu aquell.  Aquesta premissa ens porta, naturalment, a una perspectiva positiva, tot i que, cal reconèixer-ho, el més calent és encara a l’aigüera.
I la raó que sigui allà és la segona premissa, que pot semblar contradictòria però no ho és. La segona premissa diu que una part molt important d’aquests catalans i catalanes que volen o votarien per la Independència, no estan disposats o disposades a pagar-ne cap preu. És a dir, a fer cap sacrifici per aconseguir-la. Això és, Independència sí, però gratis, és a dir, a cost zero. Molts acceptarien com a regal allò per la qual no estan disposats a pagar-ne el preu. Dit d’una altra manera, volen fer-se una truita sense trencar ous. En termes més propers, aquests catalans i catalanes no pensen renunciar a res del que tenen fins ara per aconseguir la Independència. En l´hipotètic cas que la Independència suposés fer més sacrificis. No en pensen fer ni un. No pensen sacrificar ni les vacances, ni el consum, ni la casa, i òbviament ni la vida pròpia ni la de la seva gent més propera. I això repeteixo, en l´hipotètic cas que calgués sacrificar-ho. Aquesta és la creu de la situació actual. La gent viu al present i no suportaria que ni tan sols un cap de setmana d’oci sacrificar-lo en benefici de la Independència.


Els espanyols, són plenament conscients de les dues premisses. Saben perfectament, que l’independentisme creix i creix com l’escuma. I per això ja es preparen per la post-independència. La prova més fefaent és la seva obsessió per impulsar l’eix central, en detriment de l’eix mediterrani, com seria lògic des d’una perspectiva racional. Saben que en un termini relativament curt -i això ens pertoca als independentista d’escurçar-ho al màxim- Catalunya serà Independent. Però com la sangonera xucladora de sang que són, volen emportar-se fins a la darrera gota possible. I per aconseguir-ho, naturalment aprofiten la seva arma més poderosa i d’una eficiència notable, com és el terror, és a dir, equiparar la independència amb la por a la mort, la guerra, la repressió, la destrucció dels catalans com a poble (afusellant-nos o ficant-nos en la cambra de gas, com hem sentit en els darrers dies). La memòria històrica, sobretot quan és familiar i local, és d’una enorme potència.
D’altres, més subtils, però en el fons en la mateixa direcció, equiparen la independència amb la pobresa o amb la sortida de la Unió Europea. Totes dues falses, més falses que un duro sevillano. Dir que una Catalunya independent serà pobra, demostra l’analfabetisme funcional de qui això afirma, perquè un simple cop d’ull als recursos humans i materials del nostre país permet veure que som molt més opulents que la majoria d’estats de la Unió Europea, i que de fet, ens situaríem en en el vagó de davant i no en el del mig, tirant cap endarrera, en el que estem ara. Pel que fa al tema de la UE, és senzillament tractar d’imbècils als socis europeus. Si aquests veuen que els catalans no dubtem i que anem a per totes, no només no s’oposaran pas, sinó que hi haurà pinyes per ser el primer en reconèixer-nos com a República independent, conscients com són que tindran algun tipus de premi. I naturalment, no em cap cap mena de dubte que el primer en tindrà.
Quant a la segona premissa, els espanyols fan el possible per demostrar que formar part d’Espanya produeix beneficis i és un bon negoci. Per això intenten promoure ridículament la Marca Espanya, fins al límit ridícul d’incloure el Barça com un exemple. La pregunta és, quantes banderes espanyoles van veure els senyors del govern de Madrid, en la final de la copa de l’elefant? Quantes?  Sense comentaris. Però això no és tot: la imatge pública espanyola es degrada cada cop més. No només a l’interior de la Unió Europea, on cada cop està més còmoda en la classificació dels PIGS, sinó també a llocs com l’Amèrica Llatina, on ja es rifen quin estat li toca expropiar empreses espanyoles.
És evident que hi haurà un moment que es girarà la truita. I aquest moment serà quan els catalans s’adonaran que qui els posa en risc, i amb tota la raó del món, les vacances, el cotxe, la casa, el treball, no és la Independència, ans ben al contrari, la submissió al Regne d’Espanya. Llavors, no milers, no, sinó milions de catalans ho tindran molt clar i es deixaran de romanços. Per molt que siguin blancs, negres, grocs, catòlics, islamistes, catalanoparlants, o urduparlants o hispanoparlants, tots ells, una immensa majoria d’ells, és a dir, de nosaltres, ens decantarem, tranquil.lament, per la Independència. La tasca de l’independentisme organitzat, és a dir, d’aquell que sí que se sacrifica, és la d’accelerar aquest procés.
Una tasca en la qual en Jordi va excel.lir. Bon viatge company

NOTA: Post penjat al DGS, 30.05.2012