ELS ESPANYOLS TAMBÉ SIGNEN DECLARACIONS D’INDEPENDÈNCIA

Aquesta foto recull el moment que el llavors Ministre Manuel Fraga Iribarne va signar en representació d’Espanya la independència de Guinea Equatorial. Era l’any 1968. Va ser el mateix que a Paris la imaginació pujava al poder, a Catalunya es fundava el PSAN, i ETA eliminava el torturador Melitón Manzanas (foto).

Probablement, alguns, tal vegada, molts dels lectors sigui la primera vegada que vegin aquesta foto. I fins i tot és possible que ara s’assabentin que, qui va ser President fundador del PP, va ser qui va acceptar, protocolàriament, la independència d’un territori sota sobirania espanyola, i en ple franquisme!

Recordo que els espanyols sempre es vanten que Espanya és indissoluble. Quan de fet és la nació més soluble que hi ha en el món. Ara ha fet dos-cents anys de la Constitució de Cadis, on es parlava dels espanyols dels dos costats de l´Hemisferi, en referència, és clar als d’Amèrica. Poques dècades després un 90% d’aquests espanyols havien deixat de ser-ho. Voleu una prova de més dissolubilitat que aquesta?

Llavors van haver de refer la historiografia nacionalista a correcuita, centrant-se en l’àmbit estrictament peninsular i rodalies. La pèrdua de les colònies, va anar prenent una posició perifèrica, i s’accelerà més el discurs castellanista com a forjador de la unitat peninsular i totes les paranoies que ja sabem.

Però aquesta foto franquista, em fa pensar que si en un context dictatorial, de guerra freda, els espanyols se la van embeinar i van fotre el camp -com van fer, anys després amb els Sàhara Occidental- com algú pot pensar que, si s’escau, quan hagi arribat el moment, no tindrem una foto, o un vídeo, en el qual el representant del govern espanyol del 2014, que podria ben bé ser el Josep Antoni Duran i Lleida, signés la independència de Catalunya, davant la presència del líder independentista, que podria ben bé ser, en Joan Carretero, per exemple.

Les lliçons d’aquesta foto són múltiples. Però la més rellevant és que quan arriba el moment, el polític, fins i tot aquell més bocagrossa, fa el que el Big Brother li ordena fer.

Avui en dia, més de quarants anys després, els espanyols continuen amenaçant i fent totes les xuleries que us podeu imaginar. Però quan arribi el moment, i sempre amb l’acord de Washington, s’avindran a raons.

Però, perque això sigui possible, ha de quedar clar, net i polit, el compromís dels màxims dirigents catalans al respecte. Qui no estigui per la Independència, ho ha de dir ben clar. I no anant amagant-se per les cantonades.

NOTA: Post penjat inicialment al DGS, el 23 de maig del 2012.