S´han carregat els Mossos...

L'Artur Mas deu d'estar com una moto. Els darrers dies han estat un malson per ell. El Duran i Lleida li va clavar la punyalada del vot de suport al PP, la setmana passada, just dies després que en Mas Colell abominés de la política pepera. Ja estava massa calladet, en Duran, quan en Mas-Colell monopolitzava els telenotícies i les entrevistes radiofòniques. Devia d'estar preparant el ninotet del budú. La guerra entre aquests dos galls és a mort, i l'Artur de convidat de pedra. Passa que, com sempre en política, i amb permís de Max Weber, el polític guanya al científic. La tempesta madrilenya, en aquest sentit, ha disminuït la rellevància del viatge presidencial a Londres, on ha intentat marcar paquet polític i mediàtic, amb entrevista en exclusiva al Financial Times. Segur que en aquest intent, parcialment aconseguit, de tapar mediàticament el protagonisme presidencial hi ha llarga mà de Duran. A ningú se li escapa que en plena baixada de pantalons del govern dels millors en matèria de política internacional, la visita a Londres era com un intent de contrarestar les crítiques que, ben merescudament, s'han fet al respecte.

Però si l'episodi del vot a Madrid ja va ser una enorme tempesta política, per acabar-ho d'adobar, la protesta sindical dels Mossos d'Esquadra és d'una gravetat sense precedents. Espanya, en una operació perfectament orquestrada de guerra psicològica (psyops) s'han carregat la nineta dels ulls de molts catalans patriotes que de forma entusiasta han vist com els seus fills i les seves filles entraven en aquest cos amb la idea de fer un servei al país. I ara es troben que s'han convertit en ariets contra Catalunya. A aquestes famílies, de debò que els planyo. Quina frustració més gran deuen de sentir en aquests moments. I el pitjor és que fer net de la morralla que ha portat a terme tota la conxorxa deu ser quasi impossible... entre d'altres raons, perquè és evident que aquí el tema va molt més enllà dels sindicalistes. Aquí hi ha peixos grossos amagats, que mouen els fils, a nivell d'alts comandaments del propi cos, òbviament.

L'espanyolisme està jugant fort. La contraofensiva espanyola als dos darrers anys d'avenços independentistes a casa nostra (concretat en les consultes i en el suport creixent a la independència) es farà per terra, mar i aire. I per descomptats, per la xarxa. Quan trigarà a sortir un presentador de TV3 que voldrà parlar en espanyol? Penso que no gaire. Comptarà amb tota la brunete mediàtica per recolzar-lo, naturalment.

Després la immersió, després de les ambaixades, els ha tocat a rebre als Mossos. I sense oblidar, per favor, el tema de les caixes d'estalvi. Ara sembla que la que li tocarà serà la totpoderosa Caixa de Pensions, que serà fusionada, manu militari, amb Bankia, i naturalment, qui portarà la veu cantant serà el sr. Rodrigo Rato, que serà el nou amo del resultat de tot plegat. Si fa ja uns quants anys, els espanyols es van carregar els grans bancs bascos, a través de la fusió amb Argentaria (antic banc públic espanyol), ara li toca el torn a les caixes catalanes, que estan a punt de perdre tot signe de catalanitat, més enllà d'aspectes folklòrics. Potser és per això que, per curar-se en salut, el Banc Sabadell ha penjat un anunci televisiu on els nens que el protagonitzen parlen... en espanyol... no fos cas que a Madrid es pensessin que són nens d'Olot o el protagonista de Pa Negre....

S'han carregat els Mossos per sempre més...això, però, té una lectura positiva... Deixem-nos de punyetes, ara ja hem d'anar, directament, i sense reticències flower powers, a la formació d'un Exèrcit ... català, naturalment... És a dir, cap a la Independència.

NOTA: Post inicialment penjat al DGS, el 18.01.2012.

LES CAIXES, NACIONALITZADES

Ja es veia a venir. Tot indica que Unnim i Catalunya Caixa seran nacionalitzades de forma immediata, és a dir, posades sota el control del govern espanyol, bé directament, bé indirectament. El tan esbombat model català de caixes ha fet un pet com un aglà. I tothom sap qui són els responsables. A banda dels quaranta anys de franquisme, els trenta i escaig anys següents d'hegemonia sociata als ajuntaments han estat nefastos i han abocat a la situació actual. I el mateix es pot dir, corregit i augmentat, en el cas del País Valencià, amb el PP.

Fem-ne un repàs ràpid. La Caixa de Girona, en el seu moment va ser el pati particular dels convergents. La seva gestió nefasta, no només va impedir-ne el creixement, sinó que finalment la va condemnar a ser absorbida per La Caixa.

Paradoxalment, és possible que hagi estat la que més bé se n'ha ensortit, tot i que no conec quin ha estat el preu en termes socio-laborals. La Caixa Laietana, en el seu moment va entrar en la fusió o absorció per part de CajaMadrid i ha acabat sent una peça més d'aquesta entitat que neix amb uns fums insofribles que es diu Bankia, que s'està gastant centenars de milers d'euros en publicitat i en esponsoritzar esdeveniments esportius, utilitzant, doncs, la tàctica més que coneguda, com és la de quant més grossa la fas, més possibilitats tens de sortir-te'n. Ja ho veurem. El penques del Rato no s'està de res, i és que sap perfectament, que la solució no serà mai empresarial, sinó política, per això està més que tranquil. Totes li ponen. Això és el que mai entendran els catalanets dependentistes. És la política, estúpids! I no tant ESADE i tant IESE ... la política, i més concretament la capacitat de regular, el que importa, i no tant els inputs i els outputs...

Continuem: la Caixa Penedès... la que era la tercera Caixa, s'ha desdibuixat totalment, sotmesa als dictats dels seus nous partenaires murcians i manyos -o xurros, si voleu. Una fi del cagaelàstics. Patètic. Jo és que realment, no entenc com encara no tenim clar que hi ha un "partit aragonès", no en termes orgànics, no, si no en termes de grup d'interès, que ja fa dècades que té entre cella i cella carregar-se Catalunya... amb l'ajuda és clar de Madrid. Ja sota el primer franquisme, els franquistes d'allà van exigir una sortida al mar. Ara, aprofiten que tenen alguns peons en llocs claus per continuar l'operació. Fins i tot, diria que de tot plegat, una de les entitats que sortirà beneficiada, no tinc cap dubte que serà la Ibercaja. Ja ho veureu.

Després el desastre majúscul de Catalunya Caixa: la de Catalunya, la de Tarragona i la de Manresa. Aquí, no em puc estar de pensar en don Narcís Serra, la presidència de del qual en la primera de les tres, ha estat un desgavell total. Aquesta era Can Sociata2 I així han acabat. La segona caixa ... al.lucinant. Les altres dues, poc puc dir perquè pràcticament no les coneixia.

I, les petites d'Unnim: Sabadell, Terrassa, Manlleu. És evident que les seves dimensions les impossibilita sobreviure en un entorn de llops. En un context normalitzat, és a dir, lliure, sense intervencions espanyoles, aquestes caixes haurien aguantat com a caixes de proximitat, i de servei a la gent. Però el capitalisme agressiu d'entitats com el Santander, el BBV o fins i tot el Popular, les ha destrossades. A banda, és clar de l'actuació del govern, i no ho oblidem pas, del Banc d'Espanya, amb l'impresentable senyor Mafo al capdavant, un tio que hauria d'estar processat per incompetent, com fan a Islàndia.

I no podem obviar un altre cas com un cabàs. La CAM, que està patint un procés de destrucció empresarial i laboral de dimensions brutals.

Si fem balanç, doncs, tenim que: una va ser absorbida. Dues de les antigues caixes, entre elles la que abans era la tercera, estan sota la direcció política d'altres entitats financeres, i elles juguen un paper perifèric. I sis, SIS, estan a punt de ser nacionalitzades. Seran trossejades i segur que se les quedaran els peixos grans. Un espectacle depriment. Com es pot acotar el cap i no dir res?

Queda, és clar, la gran senyora, La Caixa, ara convertida en CaixaBank. El seu màxim executiu és a l'hora el president de la CECA. Un lloc de gran responsabilitat. Però ja fa molts anys que aquesta entitat va per lliure i, penso que encara no perdona a Mas que obligués Vilarasau a jubilar-se... La Caixa no perd ocasió per exhibir la seva espanyolitat, i l'espanyol és cada cop més present a les seves oficines, tant en els cartells, com entre el seu personal.

Pensar que si tot hagués anat com calia, ara tindríem un model de finançament popular i democràtic que seria un veritable coixí contra la crisi ...

Perquè en els seus inicis, les caixes d'estalvi eren institucions que, com les cooperatives, les mútues o fins i tot els sindicats, estaven pensades per ajudar a la gent, no per fer negoci, no pels grans capitalistes i burgesos, que ells ja tenien els seus bancs de negocis. No.

Les caixes havien de ser del poble i per al poble. Per als assalariats sobretot. De seguida, però aquesta intenció es va prostituir i amb les dues dictadures del segle XX, les caixes es van convertir en veritables xucladors de sang del poble, en benfici dels grans empresaris. I van desenvolupar una tecnoestructura de personal que treballava sense cap control i sense retre comptes a nigngú. Van fer el que els passava pels nassos durant dècades i dècades, pensant-se que eren els Reis del Mambo.

Després van arribar els sociates, i naturalment el pacte va ser immediat. Les caixes progressivament es van posar al servei d'aquests i entraren a fons en el negoci del totxo, principal via per al finançament dels ajuntaments que controlaven. Fins que tot va esclatar com un bomba.

A ningú se li escapa que la República de Catalunya haurà de posar molta mà en la reestructuració del sistema financer propi. Començant per la creació d'un Banc de Catalunya, bé començant de zero, bé reconvertint l'Institut Català de Finances.

Però no hi ha cap mena de dubte que la (di)ssort de les Caixes, és un altre motiu per preguntar-te... Encara no ets independentista?

(POST inicialment penjat al BGS el dimecres, 28 de setembre passat)

HORES FRENÈTIQUES

Tal vegada vaig equivocat. Però m'ensumo que estem vivint hores frenètiques. Tot plegat ensporta a una situació cada cop més tensa, on qui sembla que s'està portant el gat a l'aigua és l'oligarquia econòmicofinancera ecspanyola. I quan dic ecspanyola, naturalment, ho dic en el sentit emprat per Esperanza Aguirre, la punta de llança, sense cap mena de dubte, de l'ofensiva del nacionalisme ecspanyol. M'explico.

1. L'empresariat ecspanyol ensuma la sang. És conscient que els sociates els faran l'immens favor d'incrementar la precarietat laboral, i estan d'allò més excitats. Veuen el futur immediat de forma radiant, amb un total abaratiment de l'acomiadament i amb la reducció total i absoluta dels cursos de formació pels treballadors. D'aquesta manera, podrà disposar d'una mà d'obra precària i sense qualificació, que és precisament el que volen. No volen treballadors i treballadores formats, perquè llavors haurien de competir entre ells per retenir-los, i per fer-ho haurien d'oferir unes condicions no només decents, sinó interessants.

És curiós el paper històric dels sociates. Felipe Gonzàlez va fer l'immens favor al gran capital d'encapçalar la reconversió industrial, que va destruir centenars de milers de lloc de treball. Després va impulsar la televisió privada, que va ser la palanca des de la qual, la dreta aznarista va assaltar el poder.

Ara amb ZP, estan a punt de culminar un dels objectius fonamentals dels dirigents empresarials: l'acomiadament lliure. No cal dir que les mesures que es prendran en els propers dies donaran lloc a un increment vertiginós de l'atur, de manera que ens esperen uns mesos d'allò més dramàtics per milers de persones.

2. Però això no és tot. Els taurons, com sempre, aprofiten el desori per colpejar. I l'oligarquia ecspanyola, repeteixo, amb l'Aguirre al capdavant, acaben de donar un cop decisiu: la formació de la Caja (que no Caixa) més potent de l'estat, desplaçant d'aquesta manera a la que fins ara ostentava aquesta posició: la Caixa de Pensions. Caja Madrid, absorbirà en la pràctica, Bancaja i altres cinc caixes més petites, entre elles, val a dir, Caixa Laietana. Pim, pam. Brutal! El més al.lucinant de tot és que és la Caixa més polititzada, la que està sota el control directe de l'Aguirre, i ara també d'aquesta esperança blanca que es diu Rodrigo Rato, la que en sortirà més reforçada del procés de fusions diktat -sí amb k- des del Banco d'Espanya, dirigit per un altre perill amb potes que es diu Miguel Ángel Fernández Ordonez, més conegut per MAFO.

Què farà la Caixa, ara? Naturalment, res. Empassar-se Ecspanya, com sempre. Jo realment no sé a què juguen aquesta gent. Han perdut el control d'AGBAR, en benefici d'una companyia francesa, han perdut el control d'ABERTIS, on ara el soci majoritari és l'inefable Florentino Pérez una altra peça clau de l'oligarquia empresarial ecspanyola- i ara han perdut el lideratge de les caixes. Això sí, ara en Fainé és el president de la CECA. També sona, de forma cada cop més insistent, el nom d'en Salvador Alemany, com a futurible Conseller d'Economia unionista. Sempre, a l'indígena submís se'l recompensa, mentre que a la resta de la tribu, se la massacra. Continuarà la seva submissió als Borbons, llepant-los culs i vores.

3. L'orgia continua amb la santificació d'en Duran i Ecspanya superstar al Circulo Ecuestre, com a una de les grans esperances de l'unionisme ecspanyolista, naturalment amb el suport entusiasta de La Vanguardia, no deixa ser un atac a la línia de flotació del lideratge d'Artur Mas al capdavant de la federació. Pel unionistes, i de passada, pels integristes, en Duran i Lleida ha esdevingut el referent polític primordial, l'home cridat a salvar els dependentistes de la cada cop més clara deriva independentista de Catalunya.

4. L'altra esperança, és naturalment, la victòria d'en Sandro Rossell a les eleccions al Barça, que suposarà la recuperació, per part de l'establishment de la principal tribuna social de Catalunya (i ja és trist o significatiu que aquesta sigui un club de futbol... però és el que hi ha). Aquí també La Vanguardia ha tret l'artilleria sencera en defensa d'aquest individu, ja emmerdat judicialment fins i tot abans d'arribar al càrrec -de manera que podrà ser objecte de les oportunes pressions- si finalment -esperem que no- arriba a la presidència (qui ha dit que no serveixen de res les auditories de seguretat?).

Fa pocs dies vaig escriure un post titular I La Vanguardia prengué el fusell. M'equivocava. La Vanguardia, en tant que metàfora de l'unionisme més desaforat ha pres no un fusell si no tot l'arsenal al seu abast per exterminar de socarel l'independentisme. Bé, si més no, per intentar-ho. No un fusell, més aviat bombes de 500 lliures o predators.

LA CARA I LA CREU

Felicitats, Bernat
En aquest post parlo d'una notícia bona i una de no tan bona. Per variar, començo per la bona. Vull felicitar l'eurodiputat Bernat Joan arran del seu nomenament com a Secretari General de l'Aliança Lliure Europea (ALE), l'eurogrup parlamentari que aplega els partits independentistes a Estrasbrug. En Bernat és un dels polítics en els que tinc més esperances, i voldria aprofitar l'avinentesa per suggerir-li que impulsi una Declaració de Brussel.les, en virtut de la qual, els partits independentistes europeus es comprometin a ajudar-se mútuament per tal que les respectives nacions assoleixin la independència. Seria quelcom molt important. Si a més a més, l'SNP guanya les eleccions a Escòcia, i es convoca un referèndum d'autodeterminació, llavors a en Bernat se li girarà molta feina.

L'ombra de Rato a l'Aran
La notícia dolenta, però tanmateix interessant, pel que pot significar de predictiva d'un futur no gaire llunyà, és la de l'absorció del partit aranès Unió Democràtica d'Aran (UDA), liderada per l'històric Josep Calbetó, pel Partido Popular ecspanyol. Val a dir que fa nou anys aproximadament que eren cul-i-merda, i ara ja només són una cosa... merda, naturalment. Al respecte ja vaig escriure fa temps en un altre post que en tot aquest tinglado qui es troba al darrere és la família Rato, i principalment, l'actual president del FMI, Rodrigo Rato. Una família multimilionària que està estenent els seus tentacles arreu de la vall, amb la pretensió de convertir-se, si és que ja no ho són, en uns autèntics cacis. D'aquesta manera, els Rato serien la versió pirineu-atlàntica de l'Abel Matutes a Eivissa. No és debades que l'ecspanyolització de l'Aran cada cop és més important. Cal estar amatent i alerta.

La veritat és que aquesta absorció ja anuncia la propera absorció del partit català que inicialment era l'interlocutor natural de l'UDA, que no és altre que Unió Democràtica de Catalunya (UDC)...això si no hi posen remei els sectors patriotes que lluiten contra en Duran Lleida en unes condicions duríssimes. I després d'UDC, qui?

Per cert, que l'alter ego de la família Rato a l'altra cara del Pirineu sembla ser la família del conseller d'agricultura sociata, al qual algun bloc la rebatejada, de forma prou ingeniosa, com el Zapalana del Pirineus. I és que no hi ha un pam de net.