L'AMENAÇA DE LA NOVENA PROVÍNCIA

Demà se celebren les eleccions al Parlament d'Andalusia. Segons indiquen totes les enquestes, la victòria serà aclaparadora per al PP. El seu candidat, Javier Arenas Bocanegra, en conseqüència, serà el proper President de la Junta d'Andalusia.

Javier Arenas no és un nou arribat a la política. Ja fa molts anys que s'hi dedica. Procedeix de la UCD, i posteriorment del Partido Demócrata Popular (PDP), una formació coneguda per ser un autèntic niu d'escurçons, que no podien deixar de matar-se els uns als altres, fins que finalment van ser absorbits, els més llestos, pel tsunami que acabaria en la formació del PP, sota el lideratge dels antics membres d'AP, amb Fraga al capdavant.

Sota l'aznarisme, Arenas va ser Ministre de Treball, un càrrec que li va anar d'allò més bé per a practicar un dels seus discursos més preferits, el del nacionalsindicalisme. És a dir, un nacionalisme espanyol amanit amb gotes de populisme sindicalista, en la línia del falangisme que va fer del sindicalisme franquista el seu veritable bunker, en oposició als altres corrents que lluitaven per guanyar espais d'influència sota el franquisme. Ja llavors, i de fet, sempre que ha pogut, Arenas Bocanegra, no s'ha estat de llançar míssils contra Catalunya, i sobretot, d'alertar sobre la suposada opressió que pateixen els andalusos que viuen a Catalunya.

Així Arenas es converteix en l'hereu d'un discurs que ja es va iniciar en les primeres dècades del segle XX, quan van arribar les primeres fornades d'immigrants andalusos a Catalunya, sobretot els procedents d'Almeria, coincidint amb la construcció del Paral.lel, el Poble Sec i la urbanització de la Plaça del Mal Nom per a l'Exposició Universal del 1929. Gran part d'aquesta gent -juntament amb murcianos i aragonesos- es van establir cap a Sants, Hostafrancs, La Bordeta, i a L'Hospitalet, als barris de La Torrassa i Collblanc.

Un discurs que, la Dictadura de Primo de Rivera va quasi institucionalitzar: es tractava d'andalusitzar Catalunya, començant, naturalment, per la seva capital. Dit en altres paraules, era un procés d'enginyeria demogràfica amb l'objectiu de convertir els catalans en una minoria. De fet, no era cap innovació, atès que es copiava el que el règim germà, la Itàlia feixista de Mussolini, ja feia amb el foment de centenars de milers de sicilians i napolitans cap al nord del país.

Arenas Bocanegra, ha jugat, juga i el que és més important, a partir de dilluns jugarà la carta de convertir Catalunya en la Novena província andalusa. I ho farà amb fatxenderia, amb la intenció de dividir ètnicament la societat catalana i assumint el rol de defensor dels "andalusos que viuen i treballen a Catalunya", amb un discurs colonialista, i amb un efecte multiplicador gràcies a la canxa que la brunete mediàtica escrita, radiada i televisada li donarà.

Preparem-nos perquè fins ara el PP s'ha moderat a l'espera de les eleccions de marres. Un cop tingui Andalusia al sac, l'ofensiva contra Catalunya ja no tindrà deturador. I així com la cara pija i liberal la posarà la Esperanza Aguirre des de Madrid, per tal d'embadalir els catalanets que volen luxe, glamour i classe, la cara populista, destralera, obrerista, la posarà l'Arenas Bocanegra.

Un exemple. Durant la campanya electoral, va declarar que com a President de la Junta d'Andalusia, impediria que es violessin el dret dels andalusos que viuen a Catalunya a rebre l'atenció sanitària en espanyol. I no es referia, naturalment, a un que va a veure els seus familiars a Catalunya i necessita de manera sobtada atenció mèdica. No. Es referia als centenars de milers de ciutadans catalans que fa trenta, quaranta, cinquanta o més anys que viuen a Catalunya, i molt probablement als seus fills, néts i besnets. Que per ell tots són andalusos, perquè la seva visió és colonial, és a dir, els vol utilitzar com a ariets per espanyolitzar Catalunya.

Naturalment, així com hi ha Vidal-Quadres, Samaranchs, Montserrats, Milans del Bosch, Bauzàs, Camps, etc. amb dotzenes de generacions nostrades, que s'han passat amb tot a la causa espanyola, n'hi ha molt més Gonzàlez Alba, de Sànchez, de Pérez, o de Martínez, etc. que són al capdavant de la lluita independentista. Per això, Arenas Bocanegra, no se´n sortirà.

Però com sempre, els haurem de plantar cara... i derrotar-los.

HORES FRENÈTIQUES

Tal vegada vaig equivocat. Però m'ensumo que estem vivint hores frenètiques. Tot plegat ensporta a una situació cada cop més tensa, on qui sembla que s'està portant el gat a l'aigua és l'oligarquia econòmicofinancera ecspanyola. I quan dic ecspanyola, naturalment, ho dic en el sentit emprat per Esperanza Aguirre, la punta de llança, sense cap mena de dubte, de l'ofensiva del nacionalisme ecspanyol. M'explico.

1. L'empresariat ecspanyol ensuma la sang. És conscient que els sociates els faran l'immens favor d'incrementar la precarietat laboral, i estan d'allò més excitats. Veuen el futur immediat de forma radiant, amb un total abaratiment de l'acomiadament i amb la reducció total i absoluta dels cursos de formació pels treballadors. D'aquesta manera, podrà disposar d'una mà d'obra precària i sense qualificació, que és precisament el que volen. No volen treballadors i treballadores formats, perquè llavors haurien de competir entre ells per retenir-los, i per fer-ho haurien d'oferir unes condicions no només decents, sinó interessants.

És curiós el paper històric dels sociates. Felipe Gonzàlez va fer l'immens favor al gran capital d'encapçalar la reconversió industrial, que va destruir centenars de milers de lloc de treball. Després va impulsar la televisió privada, que va ser la palanca des de la qual, la dreta aznarista va assaltar el poder.

Ara amb ZP, estan a punt de culminar un dels objectius fonamentals dels dirigents empresarials: l'acomiadament lliure. No cal dir que les mesures que es prendran en els propers dies donaran lloc a un increment vertiginós de l'atur, de manera que ens esperen uns mesos d'allò més dramàtics per milers de persones.

2. Però això no és tot. Els taurons, com sempre, aprofiten el desori per colpejar. I l'oligarquia ecspanyola, repeteixo, amb l'Aguirre al capdavant, acaben de donar un cop decisiu: la formació de la Caja (que no Caixa) més potent de l'estat, desplaçant d'aquesta manera a la que fins ara ostentava aquesta posició: la Caixa de Pensions. Caja Madrid, absorbirà en la pràctica, Bancaja i altres cinc caixes més petites, entre elles, val a dir, Caixa Laietana. Pim, pam. Brutal! El més al.lucinant de tot és que és la Caixa més polititzada, la que està sota el control directe de l'Aguirre, i ara també d'aquesta esperança blanca que es diu Rodrigo Rato, la que en sortirà més reforçada del procés de fusions diktat -sí amb k- des del Banco d'Espanya, dirigit per un altre perill amb potes que es diu Miguel Ángel Fernández Ordonez, més conegut per MAFO.

Què farà la Caixa, ara? Naturalment, res. Empassar-se Ecspanya, com sempre. Jo realment no sé a què juguen aquesta gent. Han perdut el control d'AGBAR, en benefici d'una companyia francesa, han perdut el control d'ABERTIS, on ara el soci majoritari és l'inefable Florentino Pérez una altra peça clau de l'oligarquia empresarial ecspanyola- i ara han perdut el lideratge de les caixes. Això sí, ara en Fainé és el president de la CECA. També sona, de forma cada cop més insistent, el nom d'en Salvador Alemany, com a futurible Conseller d'Economia unionista. Sempre, a l'indígena submís se'l recompensa, mentre que a la resta de la tribu, se la massacra. Continuarà la seva submissió als Borbons, llepant-los culs i vores.

3. L'orgia continua amb la santificació d'en Duran i Ecspanya superstar al Circulo Ecuestre, com a una de les grans esperances de l'unionisme ecspanyolista, naturalment amb el suport entusiasta de La Vanguardia, no deixa ser un atac a la línia de flotació del lideratge d'Artur Mas al capdavant de la federació. Pel unionistes, i de passada, pels integristes, en Duran i Lleida ha esdevingut el referent polític primordial, l'home cridat a salvar els dependentistes de la cada cop més clara deriva independentista de Catalunya.

4. L'altra esperança, és naturalment, la victòria d'en Sandro Rossell a les eleccions al Barça, que suposarà la recuperació, per part de l'establishment de la principal tribuna social de Catalunya (i ja és trist o significatiu que aquesta sigui un club de futbol... però és el que hi ha). Aquí també La Vanguardia ha tret l'artilleria sencera en defensa d'aquest individu, ja emmerdat judicialment fins i tot abans d'arribar al càrrec -de manera que podrà ser objecte de les oportunes pressions- si finalment -esperem que no- arriba a la presidència (qui ha dit que no serveixen de res les auditories de seguretat?).

Fa pocs dies vaig escriure un post titular I La Vanguardia prengué el fusell. M'equivocava. La Vanguardia, en tant que metàfora de l'unionisme més desaforat ha pres no un fusell si no tot l'arsenal al seu abast per exterminar de socarel l'independentisme. Bé, si més no, per intentar-ho. No un fusell, més aviat bombes de 500 lliures o predators.