L'AMENAÇA DE LA NOVENA PROVÍNCIA

Demà se celebren les eleccions al Parlament d'Andalusia. Segons indiquen totes les enquestes, la victòria serà aclaparadora per al PP. El seu candidat, Javier Arenas Bocanegra, en conseqüència, serà el proper President de la Junta d'Andalusia.

Javier Arenas no és un nou arribat a la política. Ja fa molts anys que s'hi dedica. Procedeix de la UCD, i posteriorment del Partido Demócrata Popular (PDP), una formació coneguda per ser un autèntic niu d'escurçons, que no podien deixar de matar-se els uns als altres, fins que finalment van ser absorbits, els més llestos, pel tsunami que acabaria en la formació del PP, sota el lideratge dels antics membres d'AP, amb Fraga al capdavant.

Sota l'aznarisme, Arenas va ser Ministre de Treball, un càrrec que li va anar d'allò més bé per a practicar un dels seus discursos més preferits, el del nacionalsindicalisme. És a dir, un nacionalisme espanyol amanit amb gotes de populisme sindicalista, en la línia del falangisme que va fer del sindicalisme franquista el seu veritable bunker, en oposició als altres corrents que lluitaven per guanyar espais d'influència sota el franquisme. Ja llavors, i de fet, sempre que ha pogut, Arenas Bocanegra, no s'ha estat de llançar míssils contra Catalunya, i sobretot, d'alertar sobre la suposada opressió que pateixen els andalusos que viuen a Catalunya.

Així Arenas es converteix en l'hereu d'un discurs que ja es va iniciar en les primeres dècades del segle XX, quan van arribar les primeres fornades d'immigrants andalusos a Catalunya, sobretot els procedents d'Almeria, coincidint amb la construcció del Paral.lel, el Poble Sec i la urbanització de la Plaça del Mal Nom per a l'Exposició Universal del 1929. Gran part d'aquesta gent -juntament amb murcianos i aragonesos- es van establir cap a Sants, Hostafrancs, La Bordeta, i a L'Hospitalet, als barris de La Torrassa i Collblanc.

Un discurs que, la Dictadura de Primo de Rivera va quasi institucionalitzar: es tractava d'andalusitzar Catalunya, començant, naturalment, per la seva capital. Dit en altres paraules, era un procés d'enginyeria demogràfica amb l'objectiu de convertir els catalans en una minoria. De fet, no era cap innovació, atès que es copiava el que el règim germà, la Itàlia feixista de Mussolini, ja feia amb el foment de centenars de milers de sicilians i napolitans cap al nord del país.

Arenas Bocanegra, ha jugat, juga i el que és més important, a partir de dilluns jugarà la carta de convertir Catalunya en la Novena província andalusa. I ho farà amb fatxenderia, amb la intenció de dividir ètnicament la societat catalana i assumint el rol de defensor dels "andalusos que viuen i treballen a Catalunya", amb un discurs colonialista, i amb un efecte multiplicador gràcies a la canxa que la brunete mediàtica escrita, radiada i televisada li donarà.

Preparem-nos perquè fins ara el PP s'ha moderat a l'espera de les eleccions de marres. Un cop tingui Andalusia al sac, l'ofensiva contra Catalunya ja no tindrà deturador. I així com la cara pija i liberal la posarà la Esperanza Aguirre des de Madrid, per tal d'embadalir els catalanets que volen luxe, glamour i classe, la cara populista, destralera, obrerista, la posarà l'Arenas Bocanegra.

Un exemple. Durant la campanya electoral, va declarar que com a President de la Junta d'Andalusia, impediria que es violessin el dret dels andalusos que viuen a Catalunya a rebre l'atenció sanitària en espanyol. I no es referia, naturalment, a un que va a veure els seus familiars a Catalunya i necessita de manera sobtada atenció mèdica. No. Es referia als centenars de milers de ciutadans catalans que fa trenta, quaranta, cinquanta o més anys que viuen a Catalunya, i molt probablement als seus fills, néts i besnets. Que per ell tots són andalusos, perquè la seva visió és colonial, és a dir, els vol utilitzar com a ariets per espanyolitzar Catalunya.

Naturalment, així com hi ha Vidal-Quadres, Samaranchs, Montserrats, Milans del Bosch, Bauzàs, Camps, etc. amb dotzenes de generacions nostrades, que s'han passat amb tot a la causa espanyola, n'hi ha molt més Gonzàlez Alba, de Sànchez, de Pérez, o de Martínez, etc. que són al capdavant de la lluita independentista. Per això, Arenas Bocanegra, no se´n sortirà.

Però com sempre, els haurem de plantar cara... i derrotar-los.

I LES JOIES DE LA CORONA?

Escoltar el missatge de Cap d'Any del Primer Ministre escocès, Alex Salmond, em mostra la sideral diferència amb el seu partenaire català. Fixeu-vos com marca paquet dels diferents museus que recullen el patrimoni històric i nacional d'Escòcia. I per acabar-ho de reblar, els qualifica de les joies de la corona... Fixeu-vos com pressumeix de la seva política internacional. Fins i tot arriba a parlar de Panda Diplomacy, en referència als acords signats darrerament, no amb qualsevol txitxarel.lo, no, sinó, òbviament, amb la Xina... Que quan s'hi posen no s'hi posen per poc. De forma intel.ligent, i perquè ningú no se senti menystingut, també hi ha una referència als Estats Units, en la persona d'Al Gore. Jo al.lucino. Em trec el barret i el que calgui davant d'aquesta gent.

Comparar la política internacional d'Escòcia amb la de la CAC, és literalment impossible. No hi ha color. I per acabar-ho d'adobar, la clatellada a les polítiques neoliberals del govern del Regne Unit, és antològica.

Això és impensable en el cas de Catalunya. I sobretot, en el cas de l'Artur Mas, el president que vota d'amagat per la Independència del seu país. Us imagineu l'Artur Mas fent-se el milhomes de les joies de la corona nostrades? No, impossible.

I això per dos motius. El primer és que no en tenim, de joies de la corona. Tot s'està venent. Tot el patrimoni català, fins i tot el públic, està sent posat al mercat, perquè els lobbies amics (Madí i companyia...) en treguin profit. Que un govern que pretén ser nacional -no autonòmic, no un subsistema descentralitzat- es ven tot el seu patrimoni, demostra fins a quin punt d'indignitat nacional s´ha arribat. I ja vaig parlar -i en continuaré parlant- del tema de les delegacions a l'exterior, que estan sent depurades manu militari sota el diktat del PP. I espereu a que passin les eleccions d'Andalusia, i el PP governi la que sí que és la joia de la corona ecspanyola...

El mes de març, les brometes del bellotari extremeny, seran un joc de nens en comparació amb els autèntics míssils que Javier Arenas, com a nou president andalús ens llançarà. Em jugo un pèsol que el fantasma de la novena província, tan car al falangisme ecspanyol des dels anys 20 del segle passat, tornarà a emergir com un u-boat.

El segon motiu és perquè, simplement, en Duran i Ecspanya el farà callar. No cal donar-li més voltes. Tard o d´hora en Duran es carregarà en Mas Colell com a primer pas per carregar-se després en Mas i consolidar el que ja a hores d'ara és, l´home d'Ecspanya en el moll de l'ós del govern de Catalunya.

És un panorama decebedor. Però, vés, els catalanets, cofois i bon minyons, es lleven cada dia ben d'hora, ben d'hora, per treballar per Ecspanya. Bé pagant els impostos amb els quals ens espolien, bé per votar més autonomia, és a dir, més dependència.

País-marmota, redéu!

Sempre ens quedarà el consol d'Escòcia, i que algun dia, nosaltres també poguem arribar-hi!