ÉS BABORD QUI GUANYA QUI GUANYA ...

Recordo que de canalla, a l'escola, mitja classe cantava allò de "És babord qui guanya qui guanya...", i l'altra mitja responia "'Estribord qui guanya qui guanya....", i així passàvem una estona. Naturalment, em refereixo als anys darrers del franquisme, amb la televisió en blanc i negre -si més no a casa meva-, amb TVE omnipresent. Molt diferent de les generacions Telecinco que hi ha ara.

Això que explico no és un atac de nostàlgia pre-crepuscular, ara que he tornat a fer anys i ja veig de ben a prop la cinquantena, que segons diuen és quan deixes de pagar la hipoteca, de manera que alguna cosa positiva hi ha. No. Aquests records m'han vingut al cap escoltant de passada les intervencions marineres de l'Artur Mas i de l'Oriol Pujol, sobre els vaixells, els estols, els esculls i les aigües pudentes i tota la pesca. Mas sembla sentir-se bé agafant la versió marinera de pujolejar, mentre que el qui té el copyright de la cosa, el Pujol senior, sempre es decantava per la metàfora més de muntanya-xirucaire. Probablement alguna cosa té a veure les seves arrels vilassarenques, una població on el patrimoni marí encara és força present.

Mas i Pujol Jr, van ser les grans estrelles del conclave convergent del cap de setmana. Ara ja són, respectivament, President i Secretari General. Jo no vaig ser a Reus, naturalment. Però segons sembla, un fantasma el va recórrer de dalt a baix, de dreta a esquerra i de darrere i davant. Aquets fantasma era la paraula "Independència".

Pel que em van explicar la situació va arribar a extrems surrealistes, fins i tot semblava que hi havia alter egos del senador McCarthy, que això no obstant més que caçar comunistes, anaven per les cantonades caçant independentistes. I tanmateix, a les depuracions de les direccions -amb l'excepció de Duran, desaparegut en combat i reaparegut al Marroc, naturalment exercint de diputat espanyol, que és el que realment el posa- la immensa majoria dels delegats no es van estar de cridar allò que realment volen.

Els eufemismes anaven que volaven... que si "Estat propi", que si "transició nacional", que si tal, que si qual. Tot per no pronunciar des del faristol, la paraula clau. I després, per acabar-ho d'arrodonir, i caure quasi en el ridícul, afirmar que es vol que Catalunya sigui com Massachussets. Bé, si això és així, qui és el John Adams (foto) català? I el Sam Adams? O el John Hancook? Es convertirà Barcelona, en el Bressol de la Llibertat, com ho va fer Boston? Quines altres colònies s'uniran al Principat en la marxa per la Independència? Les Illes, el País Valencià, la Franja, la Catalunya Nord, el Carxe i l'Alguer? On es lluitaran les batalles de Concord i Lexington, que van marcar les primeres hostilitats importants amb els anglesos?

Clar que també, l'eufemisme es pot referir a Baviera (Freistaat Bayern), un estatus que de ben segur signarien molts conservadors. Una Catalunya forta en el context espanyol. Com Baviera ho és en el context alemany. O fins i tot l'Irish Free State (1922-1937), que per cert va motivar una guerra civil irlandesa, que va acabar amb la vida de Michael Collins (foto), entre molts altres....

Però a veure, és tan difícil dir "INDEPENDÈNCIA"? És una paraula bonica, que milions d'éssers humans li serven una veneració quasi religiosa. Tothom en el món mundial vol ser Independent, o com a mínim, ser Independent per prendre les decisions que pensi que són les adients per a la gent del país.

Tothom vol ser independent, menys aquesta colla de freakies que viuen a Catalunya, que reneguen de la Independència, com qui renega del respirar. Si no es respira, es mor. Així de clar.

Ens decidirem algun cop els catalans a ser normals, i a deixar de frikejar amb l'autonomia?

NOTA: Post penjat al DGS, el 28.03.2012