dilluns, 31 d’agost de 2009

EL MILLOR EQUIP DEL MÓN

Deixem-nos de falses modèsties. A hores d'ara -i espero que per molt temps- el Barça és el millor equip del món. Aquesta obvietat sembla que els periodistes mercenaris de TV3, encara no la saben. Per ells només importa l'espai comunicacional propi, que en el seu cas, ésl'ecspanyol. I llavors passsa el que passa... que costa molt destriar si qui parla és de TV3, de Telecinco, d'Antena 3, de TVE o de la Cuatro o la Sexta. Què patètics que són aquests mercenaris! Això sí, no perden l'ocasió de dir que l'ecspanyola és la primera lliga del món. Doncs no! La millor lliga del món és sense cap mena de dubte, l'anglesa (3 dels quatre semifinalistes de la Champions eren anglesos, do you remember?).

Em sembla que ja he escrit en posts anteriors que el que hauria d'existir per acabar amb la cutrada de la Primera Divisió de la LFP, és una veritable Lliga Europea on competissin els 18 o 20 millors equips del continent, i punt. Naturalment, també podrien existir lligues nacionals, però molt més adreçades a l'esport de proximitat, que de fet, és el realment important.

Per altra banda, si alguna cosa dóna prestigi a la LFP és la presència del Barça, i res més que la presència del Barça. Sense ell, la LFP seria com les lligues dels règims totalitaris on l'equip de la capital (es digués Dinamo, Torpede, o com es digués) massacrava, al camp o als despatxos, any rere any la resta de comparses.

Mai fins enguany havia vist com els merengues patien la barcelonitis que pateixen. Ni en temps del Dream Team. Gastar-se 160 milions d'euros en fitxatges és el més gran, el més immens, el més enorme homenatge que se li ha fet mai al Barça. Gràcies Florentino i companyia (entre ells, la Caixa, per cert).

I tot això ha tingut lloc sota la presidència d'un independentista de pedra picada. En Joan Laporta. Ell va tenir els sants collons d'apostar per en Guardiola, quan ningú, repeteixo, ningú, donava un duro per ell. I a més, havia participat en una candidatura opositora en les eleccions a la presidència del club uns anys abans. Es pot trobar algun exemple més palmari de generositat i obertura?

Laporta se situa en la tradició d'altres presidents barcelonistes que feren de la catalanitat desacomplexada la seva targeta de presentació. Començant pel propi Joan Gamper o en Josep Sunyol.

Laporta està a anys llum de la poruga classe política catalana ... autonomista i poca-pena. A diferència de qualsevol polític de merda que es posa a tremolar quan La Vanguardia, El Periódico o fins i tot El País, l'ataquen, en Laporta els ha plantat cara i no només això els ha escopit i els ha dit de tot menys guapo. Per això l'odien a mort.
Espero molt esperançadament que faci el salt a la política. Seria un cop d'efecte genial. Ens agradi o no, avui la política és espectacle, i el primer que ha de fer un polític és ser conegut. En el cas de Laporta, si finalment es decideix, això ja ho tindria més que solucionat. La seva taxa de coneixement de ser del 110%. I això és clau, perquè llavors pots dedicar les energies a moltes altres coses i no a donar-te a conèixer.

Tanmateix, hi ha el risc que si fa el salt, caigui en un partit del sistema. Això seria del tot un desastre. Per una banda, cal que recordi a quin partit pertanyia l'impulsor de la darrera moció de censura, aquella que el va posar, literalment, contra les cordes. Per altra banda, el considero massa llest per anar a raure a un partit que a hores d'ara està en un procés moribund, escanyat per set o vuit anys de submissió a l'ecspanyolisme montillista i zapateril. No, en Laporta és massa llest per cometre qualsevol d'aquests dos errors. Probablement, l'aposta serà per una llista transversal i sobiranista... Només de pensar-hi...

Em temo que quan Laporta plegui, per mandat estatutari, el Barça pot tornar a caure en mans de la púrria autonomista, borbònica, carca, cutre, casposa i ecspanyola de sempre. Tot i que hi ha un bri d'esperança que la seva herència continuï a Can Barça. A mi un Barça com el d'abans del Laporta no m'interessa ni gens ni mica.

Veure com els periodistes del règim se la mamen dia sí i dia també a en Guardiola, per evitar parlar d'en Laporta, em fa venir basques. Sense en Laporta, en Guardiola estaria ara més preocupat pels seus afers italians que per qualsevol altra cosa. Que quedi clar, però, que jo no tinc res en contra d'ell. Em sembla un tio collonut ... i amb una sort increïble. Però aquí qui talla el bacallà és en Laporta, ok?. I sort que no ho fan els padrins de sempre (els Roca, els Alemany, els Godó, etc). Això és respirar aire fresc.

La darrera d'en Laporta, que em va entusiasmar i que en part es troba en l'origen d'aquest post, va passar divendres a Mònaco. Quan havien de lliurar-los medalles i la Super Copa d'Europa, el President, sense tallar-se ni un pèl, es posa el primer de la filera, i darrere seu l'equip i l'staff tècnic -Guardiola inclòs, of course. Que quedi clara la jerarquia! Em va semblar genial!

I estic segur que a molts blancs, molts blaus, i naturalment molts blancs-i-blaus els va sentar com una patada als collons. Doncs a fer-vos fregues, xavals!

Així doncs, cal treure's del damunt els complexos incubats sota la dominació ecspanyola i que estan destinats a l'auto-odi dels catalans. A pensar que mai farem res i que, com si fóssim nens i nenes petits, necessitem de Mamà-Ecspanya, per anar fent.

Orgullosos i descarats, som els millors del Món i som l'equip de la capital de Catalunya... i per on passem nosaltres, no torna a créixer l'herba.

Amb permís -o sense- de l'Unicef, naturalment.

Etiquetes de comentaris: , , , ,

2 Comments:

Anonymous Josep-Empordà said...

En Jan Laporta, en pots estar ben segur, quant abandoni la presidencia del Barça, si es vol dedicar a la politica, caura de quatre grapes al partit a on milita actualment l'Angel Colom, amb el que l'uneix una estreta amistat. Pensa que els estatuts del P.I. els va fer en Jan Laporta com a favor que li va demanar en Colom. També será decissiu en López Tena...en Xavier Sala i Martín i en Joan Oliver i la més que bona sintonia que té amb l'Artur Mas.

Ja veus...tots els camins porten a CiU

2 de setembre de 2009 a les 19:02:00 CEST  
Anonymous Anònim said...

L'eufòria és un estat emocional de curta durada. Laporta i el seu Barça han aconseguit perllongar-la més enllà del que estàvem acostumats. Tant de bó sigui un simptoma de que la realitat es pot transformar. Una necessitat que el país clamava i que n'estava mancat des de fa molt de temps. Il·lusió i autoestima. Ara, però caldrà esperar que com tantes i tantes vegades no ens escatimin l'esperança. La responsabilitat del Sr.Laporta és tan alta que un mal pas en aquest potencial futur desitjable ens duria a un desànim i una debacle nacional demolidora. Patim brots de caire bipolar. Caldria mesurar amb molt de compte les expectatives que dipositem en certs personatges. És alló de no posar tots els ous en el mateix cistell no fos cas que ens els esclafessin amb una simple relliscada. Si el relleu a Can Barça es manté continuïsta haurem avançat en la bona direcció. En canvi en l'àmbit polític ho tenim molt pelut. Hi ha ben poques possibilitats de reeixir-n'he. Tant de bó es consolidessin algunes bones intencions però em temo que no passaran d'un simple souflé. El sistema de partits ha d'esclatar però ni ha una colla de sistèmics que treballen per perllongar-se adés sigles i ideologies.
Mantenir el cap fred ens ajudarà a mesurar molt millor les nostres possibilitats i a no jugar-nos-ho tot a una sola carta. Ni a Can Culé ni al País(sos).

3 de setembre de 2009 a les 11:08:00 CEST  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home