SANDRUSKO: DE FRACÀS EN FRACÀS...

Avui canviaré de tema, que la cosa no està per tocar-la gaire. Avui em referiré a qui promet ser una de les estrelles convidades de la propera temporada d'aquest modest i humil bloc. Em refereixo a en Sandrusko, el cavaller blanc de l'ecspanyolisme rampant. No content de fer el sòmines amb la seva primera sortida presidencial a.... Extremadura i de planificar metòdicament la desactivació del millor club del món, les seves pífies comencen a acumular-se, i això que la temporada, com aquell qui diu, encara no ha començat.

Avui hem conegut una notícia sorprenent. Finalment en Cesc Fàbregues no jugarà enguany a Can Barça. La pregunta és com pot ser possible que, sabent-se del cert que el jugador tenia la voluntat de tornar al Camp Nou, no ho ha fet. És de sobres conegut que en el món semi-mafiós del futbol -i de l'esport en general, val a dir-ho- si un jugador se li posa entre cella i cella que vol canviar d'aires, acaba canviant d'aires, perquè no té cap sentit retenir-lo contra la seva voluntat.

Llavors una de dues: o bé en Sandrusko passa d'en Fàbregues, potser perquè no és brasiler i hi té poc a guanyar, de manera que ha disminuït radicalment la pressió per aconseguir els seus serveis. O bé, és el propi Fàbregues que s'ha repensat el seu retorn, atesos els nous aires que es respiren a Barcelona.

No sé quin dels dos arguments és el bo. Tanmateix, el segon recorda massa a una altra gran pífia que ha tingut lloc les darreres setmanes. Em refereixo a la renovació del desitjat Josep Guardiola. El mister va renovar només per un any, quan tothom donava per fet que ho faria per més anys. Què va moure en Pep a acceptar aquesta mena de coitus interruptus? És que potser Guardiola, com en Fàbregues, no veu clar el projecte neofranquista del Sandrusko i els seus boys?

Comptat i debatut, sembla evident que en Sandrusko no ha començat amb bon peu al Barça. Tot i que naturalment els mèdia amics el tenen en cotó-fluix, no fos cas que es trenqués.

Aquest xaval, em donarà molta feina al bloc. Fixeu-vos una cosa: tant el Barça com Catalunya -la CAC- si guanya CiU en les properes eleccions, estaran en mans d'individus empaperats per la justícia fins a les celles. Quin servei poden fer al país, si, òbviament, la seva obsessió serà deslliurar-se'n d'aquesta pressió i doncs fer tot el que calgui per aconseguir-ho?

S'acosten temps difícils, sobretot per a l'èpica, i a hores d'ara, penso que només un miracle -i us ho diu un no creient-, pot capgirar la cosa. Un miracle...., o una trompa mal portada... o una mamada estroncada, és clar!

De vegades la lucidesa es recupera en els moments més insospitats, sobretot per part d'aquells individus la genialitat dels quals no els priva de ser més insegurs. I necessiten ALTres suports.

I és que, com diuen els Manel, els guapos són els raros, desafinen, no ballen bé, no tenen swing i també tenen psicòlegs. Això, ho sap tothom, però no ho diu ningú, sentencien, magistralment.

Amèn.