BAD COMPANIES

No seré jo qui renegui de continuar mantenint les més fluïdes i intenses relacions amb el Quebec, naturalment. Només faltaria. Modestament, penso que hi he contribuït significativament, sobretot en el meu entorn professional.

Ara bé, obrir de bat a bat les portes al Primer Ministre Jean Charest, un dels més aferrissats opositors a la sobirania del Quebec, em sembla que és passar-se tres pobles.

Charest ha protagonitzat una de les històries polítiques més surrealistes que es poden explicar. Polític precoç, ja va destacar de jovenet, la qual cosa, tot s´ha de dir, ja és un mal senyal, perquè vol dir que això de treballar no és el seu fort.

En la política, tanmateix, Charest va començar a militar en el Partit Conservador canadenc, llavors encapçalat per Brian Mulroney. Ja llavors va ocupar algun ministeri federal, que ara em fa mandra buscar per la wikipedia, de manera que ja ho fareu si us interessa. Amb el temps, el jove Charest va acabar esdevenint líder dels tories canadencs, i des d'aquesta posició va tenir un protagonisme especial en la campanya pel No durant el Referèndum per la Sobirania del 1995. Encara recordo les imatges de la televisió brandant des del faristol un passaport canadenc i dient que se sentia molt orgullós de tenir-lo.

Però el futur com a líder conservador canadenc no el veia clar, de manera que pocs anys després, va fer un triple salt mortal, i es va passar a la política quebequesa, i va aconseguir el lideratge del Partit Liberal del Quebec. Sí, sí, de conservador canadenc a liberal quebequès, tota una demostració fefaent de coherència ideològica, diríeu sarcàsticament.... Doncs sí, una coherència total, si bé cal cercar-la no en les idees socials o de política econòmica, sinó en la seva oposició aferrissada a la Independència del Quebec. No debades el Partit Conservador canadenc, sobretot en els segles XIX i XX, i el Partit Liberal del Quebec, conjuntament amb l'avui en dia enfonsat Partit Liberal del Canadà, han estat les formacions que més s´hi han oposat i que han fet tot el possible per impedir-ho.

Jean Charest, un anti-independentista rebut amb tots els honors al Palau de la Generalitat. Coherència dels dependentistes catalans? Del Duran i Ecspanya, sense cap mena de dubte, del Mas, ja en dubto més. Però tothom sap qui mana a Afers Exteriors de la Generalitat, oi?

(Per cert, m'arriba que després del 20N, i un cop el càrrec de president del GP de CiU al Congrés de Diputats no valgui més que un bo del deute públic grec, el mestretites del Duran, substituirà l'Ortega com a vicepresident del govern... Mas, els teus dependentistes t'estan fent el llit).

(PD. Com ja va sent habitual, sobretot des de l'arribada del tripartit, no se m´ha convidat a cap dels actes organitzats durant l'estada de la delegació quebequesa a casa nostra. No ho dic amb ràbia, senzillament per subratllar-ne el sectarisme, ells s´ho perden, que diria aquell...).

ENTREVISTA A VILAWEB

Avui pengen a Vilaweb, una entrevista telefònica on valoro els resultats de les eleccions federals al Canadà. La podeu llegir aquí.

LA CHACÓN PERD EL SEU MESTRE

En el post que possiblement ha rebut més visites d'aquest humil i modest bloc, vaig escriure del mestratge polític exercit per Stéphane Dion, un polític quebequès pro-federalista, damunt de la llavors Ministra de l'Habitatge espanyola, Carme Chacón. Bé, la política és molt dura, sobretot en els països amb una cultura política i parlamentària fortament consolidada. Amb això vull dir que en aquests països quan un polític perd, dimiteix i se'n va a casa o torna a la seva feina. No com en altres latituds, com per exemple, la nostra.

I és que precisament, ara fa uns dies, el senyor Dion, mestre polític de la Chacón, ha presentat la dimissió com a líder del Partit Liberal del Canadà. Ho ha fet després dels desastrosos resultats obtinguts en les eleccions del passat dia 14 d'octubre, on la seva formació, que era l'Oposició Oficial al govern conservador, va ser contundentment derrotada. Concretament, el PLC va obtenir només 76 escons enfront els 103 que havia obtingut en els anteriors comicis de l'any 2006. En vot popular, només va aconseguir el 26,2%, és a dir, un 3,99% menys. Un autèntic desastre si es té en compte que el govern conservador d'Stephen Harper, ha hagut de fer front a les creixents crítiques per la implicació canadenca a la Guerra a l'Afganistan, que ja ha costat a l'exèrcit canadenc prop d'un centenar de morts.

El conservador Harper ha derrotat els liberals, però no ha aconseguit la majoria absoluta que desitjava a la Cambra dels Comuns d'Ottawa. De 124 diputats, n'ha passat a tenir 143, però en necessitava 154 per assolir-la. Això implicarà que haurà de governar amb una majoria minoritària.

El principal responsable, tant de la derrota dels liberals com de la no majoria absoluta dels conservadors ha estat, sense cap mena de dubte, el sobiranista Bloc Quebequès (BQ), liderat per Gilles Ducceppe (foto), a qui molts analistes ja li cantaven les absoltes. El Bloc ha obtingut 50 escons, un menys que el 2006, i el 9.97% del vot popular a escala canadenca.

Ara si centrem la nostra anàlisi al Quebec, comprovem que el BQ s'ha emportat 50 dels 75 escons en joc i ha obtingut el 38,1% del vot popular, de manera que no s'ha produït l'enfonsament que s'anunciava -fet que explica perquè la premsa ecspanyola no ha dit ni ase ni bèstia d'aquestes eleccions. Segurament si s'hagués fotut una pinya, La Vanguardia amb el seu inefable Xavier Batalla, de la secció d'internacional, al capdavant, hauria tret a portada que ara sí, el sobiranisme quebequès estava mort i enterrat. Per contra els liberals han aconseguit al Quebec 13 escons i 10 els conservadors.

La dimissió de Dion, que es farà efectiva el proper mes de maig en el congrés de la formació, marca en certa mesura la mort definitiva de l'herència de P.E. Trudeau, el polític quebequès que més vehentment s'oposà a la sobirana del Quebec i que propugnà el Canadà com un país bilingüe. Dion, representava la continuïtat d'aquest missatge, però els anys no passen en va, i el Canadà és cada cop més un estat segmentat en dues parts, un Quebec de majoria francòfona i la resta de majoria anglòfona, i res sembla que això es modificarà a curt termini, malgrat els intents de l'actual govern quebequès (pro-federal) d'afeblir les polítiques normalització lingüística vigents des dels anys de govern del Partit Quebequès (sobiranista).

L'opció sobiranista, doncs, mal que els pesi als voltors ecspanyols, continua present en l'escenari polític canadenc i quebequès.

LA CUP: UNA OCASIÓ PERDUDA PER TANCAR LA BOCA

La veritat és que fa una certa mandra tornar a la quotidianitat local, quan portes immergit quinze dies en l'àmbit internacional i en un procés tant excitant i tant exemplificador com és el de l'accessió a la independència d'un nou estat. És com estar al Valhalla i després caure de cul a la puta realitat. I veure les cares i escoltar les tonteries i et dius, "Hòstia puta, sant tornem-hi!". Però he nascut on he nascut i tot i que no vaig demanar néixer aquí, i tot i saber que Catalunya és un país on si els fills de puta volessin, no veuríem mai el sol, tot i això, és el meu país i me l'estimo, i me l'estimaré sempre.

 

Ara bé, tinc el consol que els ecspanyols, els meus enemics, avui són immensament més febles que fa quinze dies. I immensament més ridículs. És com si en comptes d'haver passat quinze dies per la Independència, haguessin passat quinze anys. No tinc cap mena de dubte que avui estem molt més a prop que abans del 17 de febrer. Si la independència de Kosova es consolida, les portes estaran obertes de bat a bat. Si entreu aquí, veureu que ja són 25 els estats que han reconegut formalment o informal Kosova i 28 més els que han iniciat els tràmits per fer-ho. Per cert, Canadà, ha baixat del burro i també reconeixerà Kosova. Els ecspanyols quedaran com Los últimos de Filipinas, que ara ben bé es podria rebatejar com Los últimos de Kosova. 

El posicionament de la CUP

Per això em sap greu escriure el que escriuré ara. No estic gens d'acord, però és que gens, amb el posicionament de la CUP respecte les eleccions ecspanyoles. Em sembla que heu perdut una 

bona ocasió per tancar la boca. L'acord del Secretariat Nacional o de qui diantre sigui demanant que no es voti CAP partit que es presenta a les eleccions em sembla del tot fora de lloc. 

En primer lloc, perquè és una mesura que avança cap a la homogeneïtzació del projecte i doncs cap a la imposició de decisions i la perspectiva de crear un partit més. Penso que el més lògic hauria estat deixar llibertat total o recomanar a aquells que optin per votar,  votar opcions que reforcen l'alliberament nacional, social i personal. Però mai, MAI, negar la possibilitat de prendre una decisió. Imposar comportaments, és un mal senyal. Tornarem a espifiar-la? Tornarem a ensopegar amb la mateixa pedra? Tornarem a anar amb purismes i ens allunyarem d'una part del poble català en lluita per la seva independència? 

És obvi que les eleccions ecspanyoles no són l'àmbit d'actuació de les CUP. Les CUP han de centrar la seva actuació en l'àmbit local o comarcal, en les lluites concretes, i anar sumant gent, fent una pedagogia de la participació i de denúncia del cacicisme de la classe política local (de lluny l'àmbit on la corrupció està més generalitzada), on et trobes el penques cara a cara i saps on viu ell i ell sap on vius tu, on les pressions per tapar els pufos sovint són de tipus familiar i on els dubtes són enormes. 

És aquesta la tasca que ha de portar a terme la CUP. Una tasca d'higiene, de salut pública. Perquè tots els Bassas de Catalunya aprenguin que se'ls ha acabat la bicoca. L'independentisme català ha de deixar molt clar que qui la fa la paga. I punt. I que no em vinguin amb conyetes del 6è diputat que ja no em mamo el dit!

CHACON, L'ALUMNA DE DION: PREPAREM-NOS-HI

Em vaig assabentar del nomenament de la Carme Chacon a Londres (o Londra). Em sembla que va ser el meu vell amic, Vicent Partal, qui m'ho comunicà, després de rebre la notícia al seu mòbil. O potser va ser algú altre, però, en Vicent rondava per allà.

Bé. Jo conec lleugerament la Carme Chacón des del vessant acadèmic. De fet, li dec un favor. Sort que ella ni se n'enrecordarà. Concretament, l'any 1996 em va ajudar a buscar allotjament al campus de la Universitat de York a Toronto, on vaig passar un mes fent recerca. He de reconèixer que va fer bé la feina. Em van assignar un apartament per a professor, de dos pisos, amb terrassa i tot. Va ser, de lluny, la millor residència universitària que he tingut mai. I molt més barata que qualsevol hotel.

El nostre coneixement prové de ser tots dos estudiosos de la política canadenca/quebequesa. Per descomptat des de punts de vista diferents i fins i tot antagònics. Ella declaradament unionista o federalista, mentre que jo sobiranista o independentista, per descomptat. De fet, la Chacon, conjuntament amb homes com el Caldera, actual Ministre de Treball i Afers Socials, i de l'ex-Ministre de Justícia, López Aguilar, representa el front més neojacobí i partidari d'una progressiva implicació de l'estat central en totes les competències, fins i tot en aquelles suposadament exclusives de les anomenades Comunitats Autònomes. Per aconseguir això, naturalment, l'estat central té el recurs dels diners, de la seva enorme capacitat de finançament, aconseguida bàsicament gràcies a l'espoliació fiscal de Catalunya. L'estratègia és la següent: l'estat compra la participació en àrees de competència autonòmica, mitjançant el seu poder de despesa. Així les comunitats autònomes, a canvi de finançament, renuncien a la seva competència legislativa o executiva, que és recuperada de facto pel govern ecspanyol. L'exemple més fefaent, més sangrant, més incomprensible d'això que dic, és la Llei de la Dependència, promoguda pel senyor Caldera, i que comptà, de forma surrealista i indignant, amb el suport d'ERC, ara fa uns mesos.

Bé, aquest poder de despesa del govern ecspanyol no és una innovació pròpia. És una afusellada total de l'estratègia que des dels anys 70 porten fent els governs liberals canadencs, ferotgement contraris a la independència del Quebec, per pressionar el govern d'aquesta província i a l'hora per incrementar-hi la seva pròpia presència. L'ideòleg actual d'aquesta política anti-independentista no és altra que l'actual líder del Partit Liberal del Canadà i cap de l'Oposició Oficial, Stéphane Dion. Aquest senyor, amb el qual, per cert, vaig sopar-hi, durant una seva visita a Barcelona, l'any 1993, quan encara era un simple professor universitari, s'ha convertit en el referent intel.lectual de tots els anti-independentistes del món. Sigui al Quebec, a Escòcia, al País Basc o a Catalunya, el senyor Dion és venerat com si d'un sant es tractés. I la raó és que és l'artífex de la Llei de la Claredat, que en el seu moment va aprovar el govern d'Ottawa i que regula sota quines condicions el govern canadenc acceptarà negociar amb una província que es vulgui secessionar de la federació. No cal dir que es tracta d'unes condicions numantines. No entraré en detalls, qui en vulgui saber més, que entri aquí. Fins i tot el diari totpoderós, El País li ha dedicat molt espai a aquest príncep de l'unitarisme. I s'ha publicat en ecspanyol un recull dels seus textos acadèmics i discursos polítics.
Naturalment, la flamant ministra Chacón és una deixeble avantatjada del senyor Dion. Per això, algunes de les anàlisis que he sentit en els dos darrers dies, segons les quals la Chacón és una ministra junior, perquè les competències en Habitatge estan traspassades a les autonomies, i doncs, no tindrà marge d'actuació, no poden ser més que fruit de la ignorància més supina. És tot el contrari!

Preparem-nos per una ofensiva generalitzada, per terra, mar i aire, per part del govern ecspanyol per emparar-se d'una competència tan llèpola com la d'Habitatge. Serà una ofensiva que passarà per damunt de tot quisqui i que no filarà prim. En els propers mesos la nova Ministra, segurament impulsarà iniciatives populistes que posarà els governs locals i autonòmics contra les cordes. I no cal dir que molts d'ells es rendiran gustosos a l'intervencionisme central. Això és el que passarà. Probablement, es vendrà de bon rotllo, amb una campanya publicitària positiva on parelles joves, families monoparentals, saltaran d'alegria per tenir accés a un habitatge, etc. etc. Tot a majoria glòria del govern ecspanyol, per descomptat.

En definitiva, una autèntica ensarronada adreçada al reforçament de l'estat en detriment de Catalunya. Segurament, en tornarem a parlar.