QUANS ELS TAURONS ENSUMEN SANG

Les eleccions al Quebec del proper dia 26, de sobte han aixecat un enorme interès entre la premsa carpetovetònica i l'autonomista. Com els taurons, quan ensumen la sang, es concentren al voltant de la víctima i en un procés d'embogiment progressiu, comencen a atacar-la i a esquarterar-la, fet que encara genera més sang i atrau més taurons... I tot plegat perquè les enquestes assenyalen que el Partit Quebequès té bastant difícil guanyar les eleccions. I això pels ecspanyols i els seus adlàters autonomistes, és música celestial.

La doble pàgina en l'edició d'avui del diari de Prisa, signada per l'inefable José Luís Barberia (Enivado Especial), és un exemple fefaent de la mala llet i, sobretot, de deslegitimar les opcions independentistes (tant al Quebec com a Katmandú). M'ha recordat aquell article d'un altre inefable, per no dir impresentable, com és en Xavier Batalla, de La Vanguardia, que fa uns anys va comparar els quebequesos sobiranistes amb els boers sudafricans.

Segons el Barberia de marres, els separatistes ho tenen fotut, perquè el PQ no sembla que guanyi les eleccions. Però la raó que esgrimeix és de jutjat de guàrdia: atribueix tot plegat a l'auge del conservadorisme rural dels québécois, que tenen por de la immigració. Tot plegat deixa entreveure, doncs, un altre trasfons de racisme i intolerància en el sobiranisme quebequès.

També és al.lucinant quan diu que l'actual primer ministre, el liberal pro-canadenc Jean Charest, ha estalviat als quebequesos, el "permanente conflicto por las reformas constitucionales, los contínuos tira y afloja con el Gobierno". Què malparit! Sí, però a quin preu? Doncs el de la submissió política, la pèrdua de recursos econòmics, el risc sobre la descohesió social, etc. etc. Collons quin estalvi! És a dir, com sempre, el senyor Barberia recomana que qui rep les patacades no es mogui, perquè sino és pitjor. Au i que et bombin, xaval! La lectura en clau domèstica és òbvia.

Però què està passant en aquestes eleccions? Està passant coses importants. En primer lloc, pot passar que un partit quebequès no surti reelegit per un segon mandat. Aquest és un fet del tot inusual. Normalment al Quebec els partits governen dues legislatures abans de perdre les eleccions i ser reemplaçats per l'antiga oposició. És a dir, pot passar que el senyor Charest, tan estimat pel sr. Barberia, de tan malament com ho ha fet, sigui derrotat i se'n vagi a casa. Seria una humiliació en tota regla. I espero que passi.

En segon lloc, passa que per primera vegada, a l'Assemblea Nacional del Quebec, sigui necessària una coalició per obtenir la majoria parlamentària, tot i que jo en sóc escèptic. Vull dir que el PQ pot bé guanyar per pocs vots (caldrà veure, però quants escons guanya) o bé quedar segon rere la gran sorpresa d'aquests comicis, que és, sense cap mena de dubte, el candidat Mario Dumont, líder de l'Acció Democràtica del Quebec (ADQ). L'ADQ és un partit nacionalista, que en el referèndum del 1995, va participar en el Bloc del Sí a la Sobirania, conjuntament amb el PQ i el Bloc Quebequès... petit detall que no remarca el Sr. Barberia. És cert que des de llavors ha jugat a fer la "puta i la ramoneta" amb el tema del referèndum, però no tinc cap mena de dubte que si el PQ aconsegueix convocar-lo, l'ADQ tornarà a recomanar el vot afirmatiu.

També és cert que Mario Dumont està jugant a presentar-se com un model de polític straight, és a dir, favorable de la família tradicional, les parelles heterosexuals, el nen i la nena, i si cal també l'àvia. Un paper, val a dir ben penós per a un jove de només 37 anys, sobretot si es té en compte que aquest model de família tradicional està en plena crisi. Però l'explicació cal cercar-la en la militància homosexual del candidat del PQ, André Boisclair. Dumont vol arrabassar els vots de sobiranistes poc partidaris de les noves identitats, que, com a tot arreu, també n'hi ha, amb un discurs de caire més tradicional. Tot dependrà de qui s'emporta el gat a l'aigua: si ho fa el PQ hi haurà referèndum en un espai màxim de dos anys. Si guanya l'ADQ, passaran més anys, però com a mínim els liberals quebequesos ja no seran al poder.

Sigui com sigui, els partits sobiranistes seran molt més presents a l'Assemblea Nacional del Quebec que els federalistes. I això, el Sr. Barberia, ho obvia.

PD. (Una diferència clara entre Catalunya i el Quebec és en el personal que gosa sortir de l'armari. Quan tinc la temptació de comparar en Boisclar amb algun exemple semblant a casa nostra... em deprimeixo)