A TRES HORES

Escric des de l'habitació de l'hotel. Falten tres hores perquè comenci la manifestació dels Deu Mil. Estic impacient per anar-hi. Ja em conec tot el recorregut de memòria. Una de les coses que m'ha extasiat més és que l'acte començarà a tocar del Boulevard Simon Bolivar. No sé qui va decidir-ho, però si va ser un català, es mereix un premi a l'oportunisme polític, i a la guerra psicològica. Si van ser les autoritats de Brussel.les, potser encara millor, perquè segurament, fins i tot de forma inconscient, van fer una associació d'idees que ens és naturalment força favorable: una manifestació independentista, òbviament, només pot començar des d'un boulevard -a tocar- del Boulevard de qui probablement hagi estat el més gran alliberador de la humanitat de tota la història. 

Bolivar va fer lliures milions de persones del jou esclavitzador i espoliador ecspanyol. Però naturalment, a les escoles de Catalunya, d'ell, quasi bé mai se'n parla. Bolivar, per dir-ho més exactament, va fer que el 90% de ciutadans que, segons la constitució ecspanyola de 1812, eren ecspanyols, vint o trenta anys després, deixessin de ser-ho. És un petit detall, que no casualment, es tendeix a oblidar. I és que si alguna cosa és dissoluble en aquest món és la nació ecspanyola, per molt que bramin el PP, el PSOE i el seu Tribunal Constitucional de marres.

Bé, com veieu, m'estic accelerant. Ahir vaig anar a un sopar organitzat per l'associació Catalunya Empresa Oberta, que encapçala l'Erika Casajoana, i on assistiren una cinquantena de catalans que treballen a Brussel.les i a altres ciutats europees properes (per exemple, Londres). La ponent va ser l'Elisenda Paluziè, flamant nova degana de la Facultat d'Econòmiques i Empresarials, i que va fer una xerrada, bastant tècnica, sobre la el tema de l'espoli fiscal i les negociacions sobre el finançament. L'acte va tenir lloc al Restaurant Carpe Diem, de la capital europea. L'Elisenda va fer tota una exhibició de vitalitat oratòria i de coneixement de la matèria, ni tan sols li calia mirar les xifres i les magnituds, perquè se les sabia de memòria. Naturalment, va fer la clenxa al conseller Castells, i va denunciar i posar de manifest totes les trampes i les estratègies que els ecspanyols empren en les negociacions sobre el tema. Jo la veritat, reconec que em costaria molt està assegut tres, quatre o sis hores seguides negociant amb els interlocutors ecspanyols, sense saltar damunt d'ells i començar a menjar-los el fetge... el seu cinisme és immens. Però cal ser més filldeputa que ells.... 

Val a dir que quan ja passaven de les dotze, l'Erika va demanar a l'Elisenda que acabés, que calia descansar per tal que a l'endemà tothom pogués assistir a la manifestació en plenes condicions. La ponent ho va comprendre, tot i que feia la impressió que, després de tres hores de xerrada -interrompuda pels àpats corresponents- encara li quedava un 50% per explicar. Quina tia!

Bé, vaig a dutxar-me i aniré a esmorzar fora de l'hotel, perquè aquí costa la bonica i delicada quantitat de 25 euros, i no estem per a bromes. Després, ja me n'aniré a l'esplanada de l'Estació del Nord, a tocar del Boulevard Simon Bolivar, a participar en els preparatius de la manifestació. Per poc que pugui aniré enviant Twitters sobre el seu desenvolupament.

Ja només falten dues hores i 12 minuts.

Visca Catalunya Lliure!

EN LA BONA DIRECCIÓ

Tot i que és una notícia del cap de setmana passat, i ja estem a les portes d'un de nou, no vull perdre l'oportunitat de comentar, positivament, però amb totes les reticències i precaucions corresponents, el fet que, segons sembla els dos corrents d'ERC, l'RCAT i l'EI, comencen a establir uns ponts de col.laboració.

Naturalment, he de reconèixer que vaig ser molt crític amb la gent d'EI, o més concretament, amb la seva cara pública. Per a mi, els d'aquest corrent eren els detractors més aferrissats d'en Carod, i doncs, molt més partidaris de carregar-se'l que el propi Puigcercós.

Passades ja unes quantes setmanes, i en la perspectiva dels congressos regionals, es pot dir que EI no s'ha desfet com un flam, fet que hauria confirmat les meves sospites que era un muntatge calabrès, sinó que s'ha mantingut ferm, i, cosa que em dóna una certa esperança, s'ha reforçat la visibilitat mediàtica d'altres membres del grup, com és el cas de l'Elisenda Paluziè, o del sindicalista i blocaire Moisès Rial.

Per tot plegat, penso que és positiu que aquests dos corrents, s'uneixin o estableixin ponts de col.laboració, per tal d'aconseguir el màxim de representació en els organismes territorials.

Fins i tot, he llegit en algun lloc, que ara mateix no recordo, que es baralla la possibilitat que la Rut Carandell sigui la Presidenta de la Federació de Barcelona, fet aquest que seria una boníssima notícia. Fet que de retruc donaria accés als òrgans nacionals (Consell i Executiva).

És una llei de la política que si l'oposició renovadora es presenta dividida per enfrontar-se a una direcció oligàrquica, corrupta i amb temptacions totalitàries i omnímodes, fracassarà amb molta probabilitat. La unió fa la força. Però ha de ser una unió de debò. Digueu-me il.lús, però espero que tothom vagi en la mateixa direcció i acabi triomfant la racionalitat independentista, per damunt del sibwanisme filo-sociata.

DONES D'ERC

Enmig de tot el mullader del Congrés d'ERC, m'ha cridat l'atenció un fet que fins al moment, i potser m'equivoco, cap analista ha destacat. Em refereixo al creixent protagonisme actual de les dones d'ERC a l'interior de la formació.

Val a dir que, tradicionalment, ERC ha estat un partit dirigit i monopolitzat per homes. No recordo cap dona exercint un poder executiu rellevant.

Naturalment, podeu esmentar el tsunami Rahola, actualment reconvertida en una telepredicadora maruja, però allò va ser més una tempesta d'estiu, i de fet mai va estar arrelada a l'estructura orgànica del partit, sinó que anava de megastar i naturalment passava olímpicament dels militants que no li llepessin cul i vores.

Més recentment un altre fenomen femení en l'univers erky ha estat la megaportaveu Marina Llansana, la qual, però, malgrat la legió d'admiradors que té, penso que no ha estat capaç d'actuar amb prou personalitat i fins i tot ha protagonitzat episodis lamentables, com aquelles declaracions que va fer poc abans de la Conferència Nacional del passat mes d'octubre, on va quantificar el pes dels sectors renovadors -naturalment, ella els anomenà crítics- en un 3 o 4% del conjunt de la militància. Hòstia, no em faig la idea de quants quilos de patates va menjar per empassar-se aquestes brillants paraules!

Ara bé, sí que he de reconèixer la seva transformació sideral. Quan me la van presentar, ara fa cinc anys, semblava la típica tia de poble que quan parla amb homes sempre abaixa la vista i parla amb un fil de veu quasi bé inaudible, acostumada com està a heure-se-les amb xavals i xavalets que van de milhomes i són uns boca-grosses. A més a més vestia fatal. Passats els anys, s'ha convertit en una mena de megawoman, i una de les polítiques secretament (o no) més desitjades de l'univers polític nostrat. Però ni tan sols aquest canvi de look li ha servit per mantenir-se al càrrec, i en el congrés del passat dissabte, va saltar de l'executiva. Trobarem a faltar la seva imatge en el faristol de la seu calabresa...

Aquestes excepcions a banda, el 25è Congrés d'ERC també podrà ser recordat, a més a més, del Congrés del Harakiri, tal i com ja vaig comentar en un post anterior, o de la definitiva conversió, si no som capaços d'evitar-ho els votants, ja que els militants s'han demostrat incapaços de fer-ho, en una còpia d'Euskadiko Ezkerra à la catalane, en el congrés on les dones republicanes van començar, si se'm permet, a marcar paquet. Posem-ne tres exemples.

Naturalment, el primer seria la de la candidata a la secretaria general per l'RCAT, la Rut Carandell. Per primera vegada en els més de 70 anys d'història, una dona es presentava a un càrrec de tanta responsabilitat dins del partit. I no només això. La Rut està cridada a ser una de les líders de la nova etapa, i, no cal dir que jo poso moltes esperances en ella i en tots els seus col.laboradors per tal de redreçar el rumb suïcida emprès pel partit. Ànims Rut, que de força ja sé que en tens i te'n sobra!

En segon lloc, hi ha el cas de l'Elisenda Paluziè. Va ser la candidata a membre del Consell Nacional d'ERC, més votada pel Congrés. Una persona que conec de fa anys i en la qual tinc molta confiança. Certament, pertany als milers de catalans i catalanes que han ingressat recentment al partit, i aquest pecat, el va haver de pagar quan els de tota la vida van impedir que es presentés com a número 2 a les eleccions ecspanyoles. Si se n'ha de ser d'obtús per prescindir d'una persona de la vàlua de l'Elisenda! Però la partitocràcia és així. Ara espero que, des de dins, l'Elisenda introdueixi una mica de racionalitat i sentit comú.


Finalment, tenim la Laura Vilagrà, que va ser la candidata més votada a la nova Executiva Nacional. És l'única de les tres que no conec personalment, i per això amb aquestes paraules que ara escric m'estic tirant a la piscina. La Laura és alcaldessa de Santpedor i diputada. Es tracta doncs, d'una persona clarament identificada amb l'establishment calabrès, o per afinar encara més, amb el lobby del Bages que, com es va demostrar en les eleccions presidencials, va ser un dels actors claus del triomf oficialista. Això que, naturalment, no és gens positiu, encara pot acabar bé si ajuda a la jubilació de l'actual senyor feudal d'ERC en aquesta comarca.

En definitiva, tres dones. Una jurista, una economista i una politòloga, respectivament, que sense cap mena de dubte també han estat protagonistes del Congrés i l'ascens de les quals marca un canvi sociològic i humà en un partit, en aquest sentit, tant tradicional com ERC.

Post-data. Us recomano molt entusiàsticament, dos posts de l'amic elies. Brutals. Llegiu-los aquí i aquí.