VOTAR MINISTRES

En unes eleccions ecspanyoles, la màxima aspiració d'un cap de llista dependentista és treure un resultat el suficientment bo que li permeti aspirar a ser ministre de la Corona. Punt. És així de clar. De manera que aquells que votin opcions dependentistes, estarà clar que no votaran per una Catalunya ni més lliure -òbviament- però tampoc ni més rica, ni més plena, atès que la primera és precondició de les dues altres.

Que això ho faci els candidats dels partits espanyols, té el seu punt de lògica. El senyor Jordi Fernàndez Díaz, fill de d'un alt càrrec de la policia franquista, per cert, vol ser aquesta figura tan ridícula com és el ministro catalán que tot govern ecspanyol ha d'exhibir i que en el fons no representa més que l'oficina de negocis a Madrid de tota la classe empresarial. A diferència del seu germà petit, l'Albertito, en Jordi és un home més madur i empra un to més suau. Però no deixa de ser un fatxa com una casa de pagès i a més íntimament relacionat amb els sectors més integristes i ultres de la societat ecspanyola. Però és aquell tipus de fatxa que sap camelar-se a tot catalanet que quan el tracten com una persona, i no de mala manera, de seguida afluixa i no se´n sap avenir, i, naturalment li prenen el pèl. En Jordi o Jorge, en sap un niu, d'això, té ben apamada la psicologia de l'esclau català. Però fins i tot sent tan fatxa com és, segur que ho tindrà molt difícil per ser ministre, perquè l'ofensiva nazi que s'acosta serà d'unes proporcions tan bèsties -és a dir, tan espanyoles- que encara ell quedarà com una germaneta de la caritat.

L'altra fatxeta que aspira a ser ministre, no és cap secret, és el senyor Josep Antoni Duran i Ecspanya. Aviat es farà dir José Antonio, que les coses no passen per casualitat. Aquest element pretén que un tou d'independentistes el votin, no per fer Catalunya més lliure, no, sinó perquè ell sigui Ministre. Penso que no cal insistir gaire en aquest individu, perquè ja porta unes quantes setmanes protagonitzant episodis lamentables que no fa que subratllar el seu immens nerviosisme, davant un resultats que el poden condemnar a ser un zero a l'esquerra, és a dir, a la indigència, en la política ecspanyola. Llavors probablement activarà el seu particular Pla B, que no és altre que assumir la vicepresidència del govern català, desplaçant a la seva testaferro, la no-psicòloga Joana Ortega.

Segons la darrera enquesta del CIS, hi ha un percentatge gens negligibles d'anteriors votants de CiU que dubten entre repetir el seu vot dependentista, o votar, coherentment amb les seves idees, l'opció independentista transversal, com és la que encapçalen l'Alfred Bosch i en Moisès Broggi. Si dubten, naturalment, és perquè són de mena pragmàtica. Doncs jo els aconsello, modestament, que si volen pragmatisme, votin la coalició independentista, per tal d'obtenir el màxim nombre d'escons independentistes. L'opció dependentista només significa la submissió al PP: és la via zaplanista o campista o del Matas. L'opció dependentista és la corrupció generalitzada, de la que només es beneficiaran els amiguets del règim i que mai implementarà una economia productiva i desenvolupada. Serà una economia de baix valor afegit, turisme low cost, i per no parlar d'un madridisme -en totes les seves dimensions- insuportable.

Finalment, l'altre personatge és la senyora Chacón. Aquesta ja ha estat ministra. Suposo que a aquestes alçades ja no cal dir res d'aquesta noia, que combina un discurs aparentment social, amb el fet de tenir una veritable mansió amb platja privada a l'altra banda de l'Atlàntic. És el que podríem anomenar, la quintaessència del socialimperialisme. Segurament es pensa que la pinya que es fotrà el Rubalcaba li obrirà les portes del PSOE. S'equivoca. El PSOE post-ZP, serà un partit ultra espanyol, tipus Bono, Múgica Herzog o Peces Barba. Sense oblidar la figura d'en Javier Solana, que sense cap mena de dubte comptaria amb el suport de Felipe González.Un PSOE que pactarà des de la feblesa amb el PP una reforma constitucional molt més ambiciosa i que significarà la retallada total de l'Estat de les Autonomies, i per descomptat de la immersió lingüística i dels mitjans de la CCRTV, és a dir, de TV3 i de Catalunya Ràdio. Naturalment els 15 o 18 diputats sociates que sortiran escollits a la CAC, si tenen sort, continuaran la seva fidelitat a prova de bomba al PSOE. Per ells seria una traïció, i un localisme, abandonar els compañeros federals. Individus com el Francesc Vallès, la Teresa Cunillera, l´Àlex Sáez o el Daniel Fernandez, per només esmentar-ne uns pocs, són la personificació del venut a l'or espanyol. Però tard o d´hora hauran de passar comptes amb el poble català.