AFARTA´M I DIGA´M MORO!, NOVA CAMPANYA PUBLICITÀRIA DE LA GENERALITAT DELS MILLORS

El fet verídic va passar en un restaurant molt conegut del Raval. I més concretament, va passar a la taula adjacent on la major part dels apparatxiks reagrupats estàvem dinant. Tanmateix, ens n'assabentàrem minuts més tard, que si ho haguéssim viscut en viu, juro per la copa de l'elefant que hauria acabat de manera molt diferent.


Resulta que en aquella taula hi seia un destacadíssim representant de la brunete mediática espanyola, però molt important. I molt conegut. Quan el cambrer del restaurant se li adreçà per prendre nota, l'individu li etzibà, un castís, "Háblame en cristiano". El cambrer, naturalment, la pela és la pela, va cedir. 


Aquest episodi m'ha vingut al cap quan he llegit que s´ha remodelat l'oficina de turisme de Catalunya a Madrid, ubicada al Centre Cultural Blanquerna que comparteix adreça amb la Delegació de la Generalitat a la ciutat mesetària.


De la delegació de la Generalitat a Madrid ja n´he parlat en anteriors posts en aquest modest i humil bloc (1 i 2). Fins al moment present, és l'única delegació immune a les ires del govern espanyol, del PP, i a l'afany liquidador del propi govern.  Vull dir que mentre no paren de tancar delegacions arreu del món. com la de Buenos Aires, la de Madrid no para de créixer i de potenciar-se. Suposo que això és el que entén el govern dels millors, per la globalització... obrir-se més a ... Ecspanya.


Segons llegeixo, "remodelació s’ha dut a terme pensant en donar al turista madrileny totes les facilitats per planificar el seu viatge a Catalunya". Ja m'imagino quins són els packs que s'ofereixen als turistes castissos: "Ven e insulta, sale, casi, gratis (somos catalanes, no idiotas)", "Disfruta de la colonia ahora que aún puedes", "Recristianiza, que queda poco", "Conoce el país de nuestro más servil servidor, José Antonio Duran y España", "Vive experiencias inolvidables en la colonia, verás cómo es posible que un manifestante del 10 de julio por la Independencia, después vote autonomia... eso sólo pasa en Cataluña". I així ad infinitum.

No cal dir que la Delegació del Govern a Madrid és un territori monopolitzat pel senyor Duran i Lleida i els seus acòlits, començant pel propi director, en Jordi Casas (foto). De fet això no és d'estranyar atès que tant les relacions bilaterals amb Madrid, com la política d'afers exteriors de la Generalitat, estan controlades amb mans de ferro pel cerillo, com li diuen al Polònia.


Naturalment, la justificació de la remodelació de l'oficina és econòmica. Diuen que el turisme madrileny a Catalunya és molt important. Però a ningú no se li escapa que en el fons, hi ha una claríssima aposta política: convertir Catalunya en una reserva turística de l'oligarquia i les classes mitges espanyoles, per tal que s'esbravin en la perifèria. I d'aquesta manera subjugar-la encara més, convertint-la en una economia de serveis de baix valor afegit, amb activitats elementals, mentre que les d'alt valor s'instal.len progressivament a la rodalia madrilenya.


Contràriament, si volem tenir una economia forta i sòlida hem d'apostar al màxim per la internacionalització de les nostres empreses. Això, per descomptat, només es podrà fer d'una forma desacomplexada, si disposem d'un Estat propi, és a dir, de la Independència, que vetlli per promocionar l'exportació i la inversió exterior  i captar inversió exterior. Però per aconseguir això cal tenir unes prioritats polítiques ben estabertes i en la direcció correcta. I això, actualment no passa, més aviat, passa tot el contrari. Cal capgirar-ho.

"EL TURISME COM A METÀFORA" AL BGS

Una de les lleis de ferro de la dominació colonial -i l'autonomia no deixa de ser una variant més o menys civilitzada del colonialisme- és convertir la colònia o territori subaltern en dependent de la metròpoli. Des d'una perspectiva econòmica això es pot aconseguir d'una manera relativament senzilla abocant el territori que es vol subordinar a una monoactivitat econòmica. D'aquesta manera, el territori -i doncs, les persones que l'habiten- a força de superespecialitzar-se en una activitat econòmica, esdevenen dependents en la resta d'àmbits en què s'estructura la divisió del treball. Per posar un exemple entenedor: si només produeixes blat, necessitaràs anar a comprar vi o oli fora. La monoactivitat econòmica és, a ningú se li escapa, un risc, atès que és com posar tots els ous en una mateixa panera. El seny més elemental aconsella diversificar les activitats econòmiques d'una manera racional per evitar que una sobtada crisi en un sector econòmic col.lapsi el sistema econòmic i tot el que d'ell penja, és a dir, el conjunt de la societat.

Però en una relació colonial, és evident que a la metròpoli li interessa mantenir la dependència de la colònia. D'ella en treu profit. Per això, més que evitar, en fomentarà la monoactivitat econòmica. La seva compulsió espoliadora sovint no li deixa entreveure que actuant d'aquesta manera, està condemnant el territori a un empobriment creixent i en conseqüència dificulta la consolidació d'un mercat de consumidors per als seus productes elaborats. La metròpoli només viu en el present, recorda les victòries del passat -les que li permeteren subjugar la colònia- i li importa una rave el futur. Com deia aquell, d'aquí a cent anys, tots morts.

Catalunya, en tant que territori mancat de poder polític autocentrat, és a dir, en tant que nació sense Estat, o el que és encara pitjor amb un o fins i tot dos estats en contra, va en camí de convertir-se en un exemple palmari d'aquest progressiu camí cap a la pobresa i la dependència. Durant els anys del franquisme, el turisme de sol i platja va arrassar el litoral català, tant a la península com a les Illes. L'impacte econòmic, però també social, cultural i mediambiental va ser, i encara és enorme. I política, és clar. Avui en dia, el turisme és una monoactivitat en molts municipis del país. I en el seu conjunt representa entre el 20 i el 25% del seu producte interior brut.

Semblava que l'establiment del règim autonòmic, podria suposar una rectificació en les tendències cap a la monoactivitat econòmica. Però la veritat és que amb el pas dels anys, i sobretot amb l'adveniment de la crisis econòmica global, el turisme continua tenint un pes cabdal i sembla condemnar el país a una dependència creixent.

Algú pot considerar, tanmateix, que el turisme és una activitat amb un alt valor afegit. I certament, hi ha casos que així és. Però esdeveniments recents ens apunten cap a una altra direcció. Vegem-los.

El turisme de borratxera, sexual, adolescent, ni-ni, continua ben viu en llocs com la Costa Brava (Lloret) o la Costa Daurada (Salou). A Benidorm, a Eivissa o a Mallorca. Cada any milers de killos europeus, per no dir milions baixen a aquestes localitzacions a emborratxar-se i a fer el dropo, i quan ja n'estan fins al capdamunt o bé s'esbatussen i quan arriba la policia comença la gresca. Com acaba de passar el darrer cap de setmana.

És una situació que ens col.loca, clarament en la clavaguera de la Unió Europea. Però ja se sap, que mentre la cosa generi diners, doncs continuarem ballant.

Darrerament, però, m'ha preocupat una altra tendència que sembla apuntar-se cada cop més. La globalització està generant l'aparició de les anomenades potències o països emergents, els conegut com a BRIC, o en català, BRIX, atès que fa referència a les Brasil, Rússia, Índia i la Xina. Tots quatre estan generant una riquesa de la qual se n'aprofita una élite local que cada cop més s'enriqueix i, això la porta a invertir sobretot en els països més desenvolupats, sobretot ara que aquests travessen una crisi financera de dimensions encara a hores d'ara desconegudes. Com també passa a Occident, naturalment, alguns d'aquests nous rics, han aconseguit acumular les seves fortunes en activitats més aviat de dubtosa legalitat, per dir-ho suaument. Particularment, això és prou conegut en els casos de Rússia i de la Xina, estats que a més a més, no es caracteritzen per una excessiva llibertat polític, o civil dels seus respectius sistemes polítics.

En aquest sentit, no deixa de ser preocupant, diverses notícies que en les darreres setmanes han aparegut a la premsa, en el sentit que els russos i els xinesos són els que cada cop gasten més a casa nostra. I particularment, en el cas dels russos, consumeixen de forma compulsiva. Posem-ne uns exemples.

Primer, en termes generals, russos -i altres nacionalitats ex-soviètiques- i xinesos, cada cop tenen més pes en tant que lloc de procedència en el conjunt del turisme que entra a Catalunya. Fins i tot desplaçant altres procedències més tradicionals del centre d'Europa. Únicament els francesos, per raons de proximitat geogràfica, naturalment, aguanten l'envit dels nous visitants.

Dos. Llegia l'altre dia que també els xinesos i els russos són cada cop més nombrosos en un establiment que està creixent com l'escuma com és La Roca Village, i que es gasten, sobretot els segons, quantitats considerables de diners en cada visita.

Per acabar-ho d'adobar, també llegeixo que el proper Barcelona Meeting Point, la nineta dels ulls de Fira de Barcelona, presidit pel senyor Enric Lacalle, estarà dedicat especialment als potencials clients russos, atès que són els que més diners s'estan gastant en la compra de béns immobles al país, amb un desacomplexament cada cop més evident.

Evidentment, tinc molt clar que ni xinesos ni russos són en general, gent sospitosa o problemàtica. No. Però no podem tampoc anar amb el lliri a la mà, i seguir d'aprop aquests canvis que s'estan donant en un sector considerat estratègic com és el turisme o el propi negoci immobiliari -una altra de les fins fa poc activitats capdaventeres de l'economia nacional. Ja a hores d'ara és públic i notori que els russos estan comprant edificis i quasi bé urbanitzacions senceres.

És una tendència que el govern dels millors hauria d'anar seguint d'aprop, per evitar que si més no, el tema esclati un dia d'aquests. Ens hi posem?