LOAPA EN POLÍTICA EXTERIOR

Diumenge el diari El Mundo publicava un article-manifest signat per tots els Ministres d'Afers Exteriors que ha tingut el govern espanyol d'ençà 1977, amb l'única excepció, per causa de força major -defunció-, d'un d'ells. Es tractava d'una nova iniciativa impulsada per l'actual titular de la cartera, el Ministre José-Manuel Garcia-Margallo (sense accent final a la "o", no fos cas que el tinguessin per català).

En els pocs dies que porta en el govern el senyor Ministre no ha parat d'atraure l'atenció mediàtica, ve directament, ve a través dels seus subordinats. Dues obsessions semblen centrar la seva actuació: impulsar a tot preu la marca Espanya, en detriment de qualsevol altra marca autonòmica o local, i tallar les ales a la presència exterior de les autonomies -és a dir, deixem-nos d'eufemismes, de Catalunya. D'aquesta manera, preten que la seva Espanya assumeixi el protagonisme i la rellevància internacional que segons el seu parer li correspon.

Ja en époques de l'Aznar, es van fer totes les pressions que es van poder per aconseguir que Espanya entrés en el G7, primer, i en el G8, després. Van ser debades. La raó era de pes: per molta potència econòmica que representés, l'estat espanyol ha estat un receptor net d'enormes quantitats de transferències monetàries de la Unió Europea d'ençà el 1986, i naturalment, és del tot impensable que un vagi marcant paquet per davant i parant la mà per darrere. Això ho entén qualsevol persona mínimament intel.ligent.

Però segurament, la bufetada més dura que es van portar els espanyols va ser la seva no inclusió en una nova instància que en els darrers anys ha anat guanyant pes. El G-20, que aplega els països més desenvolupats i aquells altres considerats emergent en el context de l'economia mundial. Per més inri, en el G-20 sí que hi figuren Mèxic i Argentina, de manera que podríem dir que cobreixen la quota hispànica. Aquest fet, val a dir, demostra la creixent posició perifèrica que Espanya ocupa també en el context de la Hispanitat, en benefici dels dos estats esmentats i també de Colòmbia i dels propis Estats Units. I és que és públic i notori que el futur de la llengua espanyola, o tal vegada el present, ja, es troba en algun lloc de l'altra banda de l'Atlàntic, i no pas precisament en la península ibèrica. De fet, Espanya només ha pogut assistir a aquestes cimeres com a convidat especial per part de França, que, actuant com a veritable Primo de Zumosol, ha reeditat una mena de nous pactes de família, que ha permès el govern espanyol assistir-hi, això sí, en pla estaquirot.

Davant d'aquest escenari esborronador per als interessos espanyols, els defensors dels quals no paren de gallardejar que somos la 9a potencia mundial, el manifest al qual em referia abans, planteja la necessitat de fer, en la pràctica una loapa en matèria de política exterior. És a dir, un pacte entre els dos grans partits per liquidar la presència internacional de Catalunya -repeteixo, deixem-nos de metàfores.

Segons els autors, aquesta nova orientació de la política exterior compta amb uns punts forts com són la Corona (si bé, precisament ara no es troba en una situació excessivament tranquil.la); l'exèrcit (sobretot per la seva presència -sovint galdosa- internacional); les transformacions socioeconòmiques (sense comentaris, o només un, quasi un 25% d'atur); el Instituto Cervantes; i fins i tots els èxits esportius (el Barça... espanyol?).

Com podem constatar els espanyols viuen de somnis. Els signants de l'article exigeixen que Espanya projecti una imatge de país puixant, políticament estable, jurídicament segur i obert al món...

Puixant? Espanya?, ni de conya, més aviat el contrari. Políticament estable? Aquí sense cap mena de dubte comptaran amb la inestimable col.laboració del senyor Duran i Lleida i de les seves tropes convergents, sempre predisposades a oferir noves glòries a Espanya. Jurídicament segur? Però si la justícia a Espanya es troba a un nivell quasi tercermundista, tal i com ha demostrat, entra altres, la darrera sentència del cas Camps. I oberta al món, si els espanyols estan encantats d'haver-se conegut, es pensen que són el centre del món mundial.

La il.lusió d'incrementar el rol d'Espanya al món és, naturalment, això, una pura il.lusió. De fet és un estat en quasi fallida tècnica. Però cal tenir en compte la història per trobar que Espanya sempre ha necessitat l'ajuda d'alguna potència exterior per sotmetre els catalans. Sigui França o els nazis i els feixistes. És a dir, que sense la diplomàcia, molt probablement Espanya no hauria pogut derrotar Catalunya, ni en el segle XVIII ni en el XX.

Això ens ha de portar a pensar que si Catalunya vol ser reconeguda internacionalment com a país independent, ha de centrar gran part dels seus esforços desenvolupar una política diplomàtica ambiciosa i sense complexos. És una feina que cal començar a fer amb pressa i sense pausa.

NOTA: Post penjat al DGS, 08.02.2012