GODOLÀNDIA

Vivim a Godolàndia. Quan vaig llegir en un comentari aquesta expressió em va agradar d'allò més. Efectivament, vivim a Godolàndia, el país dels que no volen ser lliures, que els fa por ser-ho. Prefereixen ser rarets, a ser normals. L'exemple més fefaent el tenim en els mitjans de comunicació: l'actual govern dels millors està desmuntant la televisió i la ràdio públiques per tal de beneficiar un grup mediàtic privat. I tan panxos! Naturalment, no penso defensar ara aquests mitjans públics que moltes vegades no han estat més que els transmissors de la "ideologia del 3" de la qual ja vaig parlar en un post al Bloc Gran, ja fa uns mesos. Però haver de suportar el director de La Vanguardia estripant una enquesta perquè no li agrada és too much for the body.

A ningú se li escapa que el paper dels grups mediàtics és clau en la societat actual. Els espanyols tenen entre cella i cella eliminar aquells elements estratègics que poden afavorir la necessària i inajornable nacionalització de Catalunya. Em refereixo, per exemple, a les relacions internacionals i als mitjans de comunicació, entre d'altres. Fixem-nos que estan obsessionats amb tancar les delegacions del Govern a l'exterior, perquè naturalment no volen que hi hagi una veu pròpia, catalana, al món. Fa uns dies vaig llegir que han cessat o cessaran el delegat a Alemanya.

És, naturalment, una mala notícia. El fins ara delegat és una persona com cal, i segurament ara posaran, si el posen, algun passarell de la corda d'en Duran i Lleida, més en línia amb els actuals responsables de la Política Exterior del govern dels millors, que tenen el CIDOB com a laboratori d'idees i de polítiques. Sense comentaris.

Per cert, des d'un punt de vista egoista, resulta feridor veure com mentre el Primer Ministre d'Escòcia, Alex Salmond, porta a terme el seu tercer viatge a la Xina des del 2007, per tal d'incrementar les relacions comercials... i les altres (no siguem ingenus), el seu equivalent a Catalunya, no pinta res ni a Europa ni al món, perquè només pensa en la política espanyola i en si han d'entrar ministres de CiU a Madrid, i consellers del PP a Barcelona. Està així el pati, no hi ha més cera que la que crema.

Pel que fa a l'anunciada retallada de 2 canals de la CCMA, és no tenir sentit d'estat. D'estat català, naturalment. I pensar amb el cul. En un sistmea mediàtic totalment hegemonitzat per l'espanyol, i avui encara més, després del tancament de Ràdio i Televisió de Mallorca, anunciar que es xapen dos canals de la Corpo és un crim de lesa humanitat, Un d'ells sembla que serà el TVCi, és a dir, el canal que miraven els catalans que viuen arreu del món. Ara es queden sense televisió en català. Així de dur i així de clar.

No entendre -o entendre massa bé- que els mèdia són fonamentals per a la vertebració d'una nació, és un crim. Ja he escrit en altres bandes que TVE en els anys cinquanta, però sobretot en els seixanta, setanta, etc., va fer molt més per l'espanyolització de Catalunya, que tots els escamots d'afusellament del Castell de Montjuïc, del Camp de la Bóta o de Paterna plegats. Així de bèstia.

En definitiva, si els independentistes no hi posem remei, ens esperen pel cap baix vuit anys de règim de Godolàndia, on el PP i els seus titelles nostrats -puppets- faran el que voldran, no en va han obtingut un xec en blanc dels ciutadans, molts dels quals, centenars de milers dels quals, en la manifestació del 10 de juliol, es van esgargamellar cridant Independència. Cada dia que passa estic més content i cofoi de no haver -hi assistit llavors, perquè no ho veia clar anar colze a colze amb el Montilla. Com a mínim ara no se'm queda la cara de pòker. És a dir, de babau.

PD. Aquest és el meu primer post en el Diari Gran del Sobiranisme (DGS). Aquest mitjà actualitza el venerable Bloc Gran del Sobiranisme (BGS). Tot i que el BGS va començar a funcionar l'1 de juliol del 2008, en la xarxa, tres anys és una eternitat, i s'imposava un aggiornamento. Aquesta és la raó de ser del DGS, des d'aquí vull agrair la feina que en aquesta transició han fet els companys de capçalera Dess Mond i en Morgades, i espero i desitjo que el DGS tingui una acollida espectacular, com en el seu moment va tenir el BGS. Ens calen mitjans que afavoreixin la nostra aposta per un futur lliure i normalitzat.

NOTA. Post publicat inicialment al Diari Gran del Sobiranisme (14.12.2011)

UNA GUERRA DE SUMA ZERO!

En Josep Gifreu és un referent de primer nivell. En una entrevista recent a la publicació Comunicació 21, diu sense embuts unes veritats grans com una casa de pagès. La podeu llegir sencera aquí.

De totes maneres no puc estar-me de reproduir íntegrament els fragments més rellevants. Són aquests:

La televisió és un instrument totalment domesticat de relació amb el món, i aquí hi ha la gran batalla.

La gran batalla entre l’espai català de comunicació i l’espanyol es troba situat sobretot en el front televisiu.

(...) Però no podem tancar els ulls al fet que encara avui, trenta anys després de la Transició, un 80% del consum de televisió a Catalunya es fa en castellà amb canals de control espanyol, i això no té

perspectives de canviar.

Dit això, la batalla principal de qualsevol estratègia per progressar cap a una normalització del català a l’espai de comunicació ha de centrar-se, doncs, en la televisió. El problema capital és la desocupació dels ocupants. És el gran problema que es troba una empresa privada catalana de televisió que vol competir amb els ocupants. Els ocupants, els grans canals espanyols, són canals competitius amb molts recursos que envaeixen l’espai amb canals vells i nous, generalistes i temàtics. Aquest és el gran nus pel model de negoci per una televisió privada en català." (negreta meva)

"El problema capital és la desocupació dels ocupants", frase genial, que no és altra cosa que allò que en ciència política s'anomena una relació de suma zero, on allò que guanya A ho perd B, de manera que l'avanç del primer pressuposa un correlatiu i obligat retrocés del segon. I això, naturalment és així perquè l'espai televisiu és limitat. I amb un 80% de televisió en ecspanyol, ho tenim difícil -tot i que no es pot establir una relació directa entre usar l'espanyol i ser contrari a la Independència, com tampoc es pot pressuposar que emprar el català, et fa partidari de la Independència, naturalment.

"Com desocupar els ocupants", that's the question! (the bloody fucking question, diria més). En aquest bloc ja m'he referit en més d'una i de dues ocasions a aquest tema.

Ja el 1995, en el meu llibre L'Ombra del Poder, afirmava clarament que TVE va ser un element capdavanter en el procés d'ecspanyolització de Catalunya, sobretot en els anys claus de 1958 a 1982.

Cal tenir sempre present que van ser polítics franquistes que van dirigir o gestionar TVE en els anys anteriors, els que després protagonitzaran la transició.

Em refereixo, és clar a individus com Adolfo Suarez, Rosón (el ministre de l'interior que va difondre per la televisió l'expressió d'etarra, seguint fil per randa el manual de contrainsurgència, en la primera lliçó del qual es diu que per destruir l'enemic, primer se la de deshumanitzar -és a dir, convertir-lo en no-home, un convertit en no-home, en etarra, la susceptibilitat per liquidar-lo desapareix, perquè és com si esclafessis una formiga, que al cap de tres segons ja te n'has oblidat).

O el propi Juan Luís Cebrián, referent incombustible de la progressia ecspanyola, i alt responsable de TVE en l'època franquista, abans de fer el salt a El País.

Després, entre 1983 i 1992, l'entrada en acció de TV3 va significar un retrocès evident de l'espanyolisme televisiu, però de seguida els ecspanyols es van posar les piles. La Llei de la Televisió Privada, aprovada pel govern Gonzàlez el 1989, va estar pensada per tallar el protagonisme del canal autonòmic, i també es va posar molt èmfasi en impedir la concessió d'una llicència a un canal privat en llengua catalana i d'àmbit nacional. Les televisions privades, amb les seves Mamas Chichos i tota la pesca, van obrir la porta a la victòria d'Aznar el 1996 i als vuit anys d'ofensiva neo-espanyola sense deturador. Així, en la primera dècada del segle XXI, la televisió en català va perdre una gran oportunitat, sobretot en el procés de digitalització, que no ha fet més que reforçar un ecspanyolisme rampant i sense complexos.

En aquest sentit, els set anys de tristpartit, van ser un autèntic

desastre. La pèrdua de TV3 com a referent de la modernitat hertziana, el tancament dels repetidors al País Valencià, la brunete mediàtica que no cessa, ha portat en els darrers anys a una situació molt precària del panorama televisiu nacional. Tv3, fidel al seu nom, és una televisió que s'ha regionalitzat i ecspanyolitzat fins a límits insospitats, amb periodistes i comunicadors que en alguns casos són difícilment diferenciables d'un col.lega de Telemadrid o de Canal Sud. Com dues gotes d'aigua, vaja.

En definitiva, que sense un espai televisiu català fort i cohesionat, tot és molt més difícil.

El Ciberespai català

En Gifreu també es refereix, sàviament, a la situació del ciberespai català. Concretament diu,

"Estem força bé en el ciberespai i en la cultura digital pel que fa a l’ús del català. (...) Ha estat molt important l’activisme digital català. Sóc optimista amb els passos que s’han donat fins ara a internet."

Tanmateix adverteix tot seguit,

"Espero que continuï, però també m’agradaria destacar que no hi ha un cel digital independent de la terra normalitzada. Terra i cel han d’anar molt ben coordinats i per tant cal tenir mercats i lleis que protegeixin el català."

Un 10. Sí senyor. Sublim. Cel i terra, terra i cel han d'anar units. No hi ha un sense l'altre i l'altre sense l'un. Les experiències ja s'acumulen: per molta virtualitat independentista a la xarxa, cal tocar de peus a terra -sovint dolorosament- per saber realment on s'està.

En definitiva, doncs, una entrevista com la raó mana. Una senyora entrevista!

LA MISSIÓ SAGRADA DE TVE

El PSOE es proposa que TVE reforci la identitat ecspanyola en un nou projecte de llei que pretén presentar per a la seva aprovació parlamentària. Parlem-ne.

Des de la seva fundació el 1956, i sobretot, des de la seva arribada a Barcelona, el 1959, la missió sagrada de TVE ha estat, és i serà, crear i difondre la identitat ecspanyola. De manera que la proposta sociata no deixa de ser una pura i simple reiteració.

Mal m'està el dir-ho, però sobre aquesta missió sagrada de TVE ja en vaig parlar en el meu primer llibre, L'ombra del poder. Un estudi sobre el nacionalisme espanyol (Oikos Tau, Vilassar de Mar), publicat el 1995. Concretament, en les pàgines 82 i 83, hi deia el següent:



Naturalment, sostinc totes i cadascuna de les paraules que vaig escriure llavors. (Cal dir que aquest plantejament meu va ser inclòs per el professor Francesc Roca, en el seu rellevant llibre, Teories de Catalunya (Pòrtic, 2000).

De fet, podem traçar un eix històric que uniria tres anys concrets: 1939-1959-1975. On el 1939 representaria la submissió política i militar de Catalunya a la Nova Ecspanya franquista. I econòmica, per descomptat.

El 1959, representa l'inici de la colonització mediàtica televisiva, de manera que la difusió d'aparells de TV arreu de les llars catalanes a partir d'aquell any va significar ni més ni menys que l'entrada del discurs franquista, tant a nivell polític, com també a nivell sociològic i cultural, convertint-se en un instrument ideal de socialització i d'acomodament. Pels infants, els adolescents i els joves dels darrers 50s i sobretot dels anys 60s, TVE es convertí en el referent de la modernitat, de manera que l'equiparació entre modernitat i ecspanyolitat formà un còctel perfecte que influencià la classe política que protagonitzaria la transició.

Per acabar-ho d'adobar, el 1975 s'inaugura el Pont Aeri, instrument fonamental per a la submissió no només empresarial i executiva de Catalunya envers Madrid (Ecspanya), sinó sobretot, una submissió psicològica i àdhuc biològica: el Pont Aeri és com una mena de cordó umbilical que lliga la Catalunya dependent i les elits que se'n beneficien de l'Ecspanya construïda sota el franquisme i que ha convertit Madrid d'una simple capital políticoadministrativa, a l'autèntic motor de les grans empreses de la banca, els serveis, les multinacionals, la publicitat, l'audiovisual, etc. etc., procés que s'anà incrementant en els decennis posteriors, sobretot sota els governs del PSOE (1982-1996) i el PP (1996-2004).

En definitiva, penso que el PSOE rampant, el mateix que pacta amb la dreta extrema al País Valencià i a Nafarroa, s'ha proposat amb aquest projecte de llei sobre TVE collar encara més la missió històrica d'aquesta agència de l'estat.

És d'esperar que el 2008, on coincideixen esdeveniments claus com les noves eleccions i els Jocs Olímpics a la Xina, TVE no estalviarà esforços per satisfer la funció que se li ha assignat des dels seus inicis i que ara es pretén reforçar: construir més Ecspanya.