QÜESTIÓ DE FERMESA

L’altre dia em referia a en Josep Maria Batista i Roca. Aquest patriota exemplar sempre remarcava la importància de la formació del caràcter, sobretot en els dirigents del que havia de ser el partit i/o l’exèrcit d’alliberament de Catalunya. Conjuntament amb en Miquel Baltà (foto) i en Pere Rosell i Vilar, va organitzar durant la República Catalana, la Guàrdia Cívica Republicana.

En Batista, considerava la fermesa com un element clau en la formació del caràcter del patriota. Per fermesa s’entén, per exemple, el tenir un comportament decidit, no dubitatiu. Quan es decideix alguna cosa, -sempre després d’una deliberació el més enraonada possible, mai a la babalà- es porta fins a les darreres conseqüències, sense tremolor de cames i petar de dents. Però sobretot, per fermesa s’entén la capacitat de mantenir uns principis sense caure en les rebaixes o ser corromput per aquells que, com diu en Llach, pretenen “abaratir els somnis”. N’hem vist tantes de rebaixes! El poder sempre pretén seduir amb diners, símbols, pompa, i molts són els que cauen de quatre potes. No cal dir noms –o sí-, tots ja els coneixem. Sortosament, també n’hi ha que no claudiquen i, malgrat els costos en diversos ordres, continuen endavant.

Tota aquesta reflexió prèvia ve a tomb de dos episodis que s’han donat darrerament i que encara són vigents avui, dia d’eleccions, en les quals espero que es foragiti del govern regional del País Valencià i de les Illes el PP. Una esperança, però, que casa malament amb la tàctica escollida pels partits patriotes catalans: el pacte amb partits ecspanyols, sigui el PSOE (cas del BNV), sigui IU (cas d’ERC i PSM). Quant aprendrem que no hi ha dreceres per aconseguir la victòria? Algú seriosament pensa que pintaran alguna cosa en governs presidits per ecspanyols “d’esquerres”? Si al Principat, on la correlació de forces sembla més favorable, costa un món, què passarà quan els partits patriotes esdevinguin, com l’Alien, el 8è passatger? Cacadevaca. Ni ensumaran les catifes del poder. Prou que ho saben fer això els ecspanyols!

Però torno als dos episodis, que com sempre m’he sortit de mare. El primer és clarament banal, però per això mateix altament significatiu. Em refereixo al debat entorn el lideratge a la Primera Divisió de la Lliga de futbol. És un tema que m’avorreix, però molt instructiu. El cas és que mentre el Barça depenia d’ell mateix, molts periodistes i opinadors esportius, començant per en Jordi Basté, al qual hagués trencat la cara si l’hagués tingut a l’abast, no paraven de tremolar i d’anar acollonits davant la possibilitat que el llavors segon classificat ens superés. Van ser uns dies terribles. Paradoxalment, quan finalment l’adversari ha passat a encapçalar la taula de la classificació, es va donar com una desactivació de la tensió i la por, i va començar a elaborar-se un discurs positiu i optimista! És a dir, quan pitjor, millor. En el fons, el que jo veig és per una banda la incapacitat psicològica d’alguns catalans de sentir-se superior als ecspanyols. Dit d’una altra manera, aquests dats, necessiten que un ecspanyol els mani o estigui per sobre d’ells. Perquè ho han mamat. Perquè tenen el trauma de la mili o per alguna altra desviació mental. Són quasi tres-cents anys de supeditació psicològica, entre d’altres, i això marca tant que fa inconcebible que un català superi un ecspanyol. Això pot explicar, per exemple, la submissió política, moral i psicològica, digna de manual de psiquiatria d’en Carod, respecte en Montilla. Com pot ser que una persona amb evidents qualitats intel.lectuals, amb una formació suficient –mancada, però, del coneixement de l’anglès-, etc., cedeixi davant un individu, una andròmina, que és una nul.litat en tot allò que no sigui obeir i amenaçar… una persona que molt probablement seria inelegible en molts països per la seva incapacitat manifesta de maitriser que diuen els francesos, la llengua nacional. En definitiva, aquest episodi de la Lliga, que encara no sabem com acabarà, ha demostrat que manca fermesa per gestionar un escenari favorable, malgrat les pressions, els atacs, les punyalades dels nostres enemics. Sembla com si sempre nosaltres haguéssim de ser els aspirants, mai els capdavanters. No i mil vegades no. Cal aprendre a matxacar d’una puta vegada, i no només esperar a que ens matxaquin per així interpretar allò que sempre s’espera de nosaltres: el victimisme.

El segon episodi és més rellevant. Durant aquesta campanya electoral regional-local, hem assistit també a l’enorme pressió mediàtica, jurídica, institucional i política, per tal que la candidatura nazi dels C’s poguessin participar en els debats electorals i els seus actes fossin recollits pels mitjans públics. I això, malgrat no comptar amb cap mena de representació política prèvia. Doncs bé, en alguns casos, mitjans tan importants com TV3 han cedit al xantatge i la pressió i han informat d’actes dels C’s, encara que només fos durant 30 segons. I jo em pregunto: Per quins set sous sí que s’informa dels C’s i no d’altres candidatures com puguin ser la CUP o el Partit Republicà Català? O la llei és igual per tothom o per ningú!

De fet, aquest episodi torna deixar entreveure la manca de fermesa de molts catalans que se senten cohibits quan un ecspanyol, i ja no diguem quan dos, tres o cinquanta, exigeixen qualsevol cosa. El mateix català que tracta amb displicència i menyspreu els eixalabrats independentistes i si és necessari els fot un puro, quan es troba davant d’un ecspanyol, per molt impresentable que sigui, dubta, vacil.la i intenta arribar a una mena de conllevancia orteguiana. És una actitud que demostra a l’hora un auto-odi foramida i una submissió psicològica envers qui es percep que realment mana.

Diguem-ho ras i curt, els nazis de C’s han gaudit en els darrers mesos d’una sobrecobertura mediàtica sense precedents. Si tenim en compte que en el Parlament del parc representen el 3%, sovint han gaudit d’una presència mediàtica del 15% (una sisena part), és a dir, 5 vegades més, o en termes percentuals, una sobrecobertura del 500%!

Pregunta: des de quan els partits polítics amb un 3% de pes en el Congrés de les hienes ecspanyol, tenen una quota mediàtica del 500%! Són, aquests partits, sistemàticament convidats a participar en totes les tertúlies radiofòniques o televisives? Ni de conya! Si ningú no sap quins són! Si ni els coneixen a casa seva a l’hora de sopar!

En definitiva, hi ha una clara patologia que molts catalans pateixen i que bàsicament es caracteritza per una subordinació psicològica innata, combinada amb un sentiment d’auto-odi ben arrelat en l’inconscient de molts d’ells. Un gruix important d’aquests catalans ja han expedit a tall individual el certificat de defunció de la nació catalana, i en conseqüència, la seva màxima és intentar-se acomodar el millor possible en la casa comuna ecspanyola. D’altres, encara conserven una flameta d’esperança, però de caràcter inestable i poruc, quan comencen a caure hòsties, s’arreceren darrere de qui la tingui més grossa.

Finalment, hi ha els catalans (i catalanes) ferms, que no claudiquem i que abans que Senyors Esteve preferim una i mil vegades ser Almogàvers!

He dit.