LA REBEQUERIA DEL NEN PÀMIES

Vagi per endavant que no tinc gaire confiança amb com es desenvoluparà tot el tema de la Fira de Frankfurt. Si ens hem de guiar per l’actuació prèvia del seu màxim responsable, Josep Bargalló, sobretot quan va assumir, de rebot, el càrrec de Conseller primer, doncs més aviat no sóc gaire optimista. És cert, però, que com a mínim han desaparegut del mapa elements perillosos com l’antic conseller de cultura, Ferran Mascarell, o el yuppie metropolità director de l’Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC), Xavier Marcé. Tots dos feien més por que una pedregada.

Dit això, escoltar les rebequeries del nen Pàmies, és a dir, del Sergi Pàmies, actuant d’enfant terrible i renunciant a assistir a l’esdeveniment, tot afirmant que si digués el que realment pensa, el fotrien a la presó, doncs em sembla una autèntica i monumental boutade. La pròpia d’un individu que es creu diví i intocable.

Tot i que mai m’ha caigut simpàtic, en Pàmies definitivament se’m va travessar aquell maleït dia que va intervenir a Catalunya Ràdio en plena campanya d’assetjament de l’Heribert Barrera arran les seves declaracions en un llibre-entrevista. Recordo com el nen Pàmies va actuar de forma inquisitorial, amb odi, com si es tractés del fiscal Vitxinski dels processos de Moscou. Va ser un comportament rancuniós, quasi insultant. No cal dir que en Barrera, no es va quedar enrere, i al final se’l va menjar amb patates. No debades l’experiència és un grau, i als comunistes de manual i fidels a Ecspanya, en Barrera se’ls menja de quatre en quatre.

Aquell episodi va servir per marcar una creu i una ratlla en el meu dossier particular del nen Pàmies. Però també em va motivar a fer-ne una semblança del personatge que ara la comparteixo amb els lectors d’aquest modest bloc.

Així com en la burgesia trobem el típic nen fill del seu pare, és a dir, que és algú no per mèrits propis, sinó per ser fill de qui és, en el cas d’en Pàmies, també trobem que en gran mesura és qui és gràcies a ser fill del seu pare i de la seva mare… per partida doble doncs. Un pata negra del comunisme de manual. Forma part doncs, d’una hipotètica pijeria comunista, aquella va conèixer el relax roig a l’URSS, probablement al Mar Negre, i sobretot a can Ceacescu, és a dir a Romania. Òbviament això marca i crea una actitud altiva, quasi fatxenda, mamada directament –conjuntament amb la seva fesomia- de la seva mare. Però també una part fosca, quasi sinistre, sense cap mena de dubte, derivada del seu pare.

(Un individu, per cert, don Raimundo, que sempre ha denunciat que no hi havia catalans en la lluita antifranquista, només immigrants (andalusos, aragonesos, etc.). Tal vegada, el venerable ex-secretari general, hauria de saber que quan ell va arribar a Barcelona, ja feia més de cent anys que el proletariat català lluitava contra la burgesia i l’estat ecspanyol i que llavors el 100% dels proletaris eren d’origen català, si bé van ser anihiliats en les diverses etapes repressives, tant sota els governs moderats, liberals, conservadors, i molt particularment, durant la Restauració, el Pistolerisme i per descomptat la Dictadura de Primo de Rivera i la guerra dels tres anys.)

Tornant, però al nen Pàmies, penso que el seu actual èxit editorial, acaba de ser l’autor més venut pel Dia del Llibre, no es pot deslligar de les enormes plataformes mediàtiques de les que disposa. Vaja que té totes les portes obertes allà on vagi: a la tele, la ràdio i els principals diaris. Aquesta penetrabilitat, de la que molt poca gent disposa, facilita el creixement de les vendes, per raons de simple coneixement popular.Segurament una altra supervivència dels temps en què els seus papàs tallaven el bacallà i encara viuen dels favors fets en aquells anys gloriosos.


En definitiva, no és que tingui una obsessió per aquest pijeta pseudocomunista, realment me la bufa bastant i dormo molt tranquil sense pensar en ell de forma obsessiva.

Això no obstant, se li pot aplicar aquelles dues dites que, una mica refetes per una servidora, sostenen el següent: “Que només existeix quan emprenya” o l’altra que diu, que “quan més el conec més m’agrada el seu gos” (Els Pets dixit).


El nen Pàmies, com el nen Comín o la nena Lluch, per esmentar només alguns casos, són exemples fefaents de la via nord-coreana a l’èxit i la fama.