ALS PAPANATES DEL DEPARTAMENT D'ESPORTS DE TV3

Sé que generalitzar és injust, per això el contingut d'aquest post només va adreçat a qui correspongui. Som-hi, doncs.

No puc suportar els mxmxns del Departament d'Esports de TV3. Són la quintaessència de la pijeria pocapena. Uns autèntics frívols que només pensen en poca-soltades i que es creuen els amos del món, el centre de l'univers. Ben segur que tots ells deuen practicar els esports d'aventura, i deuen fer juguesques sobre qui es gasta més pasta amb l'última novetat tecnològica, o amb la roba fashion. Per ells el món és l'Avui, l'ahir no els interessa i el demà no existeix.

Però per damunt de tot, el que em toca més allò que no sona és la seva veneració absoluta i per damunt de tot i de tothom, envers l'èxit.

Això fa que s'agenollin i llepin el que calgui llepar quan es troben davant d'una triomfador, al qual adularan i li riuran les gràcies fins que n'aparegui un de millor. Aquests dats no coneixen amistats ni principis. O millor dit, l'únic principi que tenen és el de mantenir-se a la cresta de l'onada, fent tots els equilibris necessaris i donant els cops de colze o de puny que facin falta.

No els parlis de principis ètics, no els interessa en absolut. Si guanyes, vals. Si perds, no existeixes. Punt.

No és d'estranyar, doncs que aquests titelles, realitzin autèntics panegírics de personatges totalment reprovables i que se situen a les antípodes del que la gent normal considera que és una bona persona.

En els darrers anys, litres de baves han caigut de les boques del Departament d'Esports de TV3 pensant, somiant en individus com Florentino Pérez i, sobretot, des de'n a fa dos, de Fernando Alonso. És una reacció provinciana, quasi equivalent a la tòpica de "Bienvenido Mr. Marshall".
Els telespectadors d'aquest canal ens hem hagut d'empassar autèntics panegírics d'aquests fenomenos que han convertit cada cop més la cadena, de ser una veritable televisió nacional -o amb vocació de ser-ho- a ser una simple televisió autonòmica més -amb tota la vocació de ser-ho.

En definitiva, després d'aguantar una setmana d'alonsomania per un tubo, ja els tinc ben plens. Que provincià que és l'autonomisme mental! Què patètic!

PD. Mira que si demà l'individu se la fot, encara seran capaços de muntar-li un monument!