dimarts, 22 de maig de 2007

L’error que no s’ha de cometre

Algunes vegades, quan parlo amb companys i companyes sobre com va el pati, de seguida apareix el tema de la nova immigració. Fins i tot per a molts independentistes, aquesta nova immigració multicultural, multilingüística, multiracial i multireligiosa, donada la seva dimensió quantitativa –gran- i temporal –curta i intensa- ha esdevingut l’objecte principal de preocupació política. És cert que en menys de deu anys, han arribat a totes les nostres comarques, quasi dos milions d’immigrants procedents de països eufemísticament titllats de “en vies de desenvolupament”. El que intenaré argumentar en aquest post és que això no té perquè ser forçosament negatiu. Més aviat que enfocar-ho per aquesta dimensió, jo ho presentaria com un repte que cal enfrontar. Vull dir que pot donar resulats dolents, però també en pot donar de molt bons, d’excel.lents.

La monopolització del debat sobre la immigració d’arreu del món a casa nostra provoca un efecte immediat. La nostra atenció, els nostres esforços militants i de pensament, se centren en aquest fenomen, prioritàriament, i, en conseqüència es deixa lleugerament de banda allò que hauria de ser el nostre nord en la lluita per la Independència de Catalunya. Han de quedar clars un seguit de principis:

Primer: El nostre principal enemic no són ni els Estats Units ni la nova immigració. El nostre principal enemic, sense cap mena de dubte són els estats ecspanyol i francès.

Segon: Tractar els nous immigrants com a ecspanyols és un error monumental. En primer lloc, perquè no ho són. Vull dir que assumir una ecspanyolitat desacomplexada i genocida, que és la que ens oprimeix, és el resultat d’un procés de socialització molt determinat i que pràcticament és intransferible a una persona que hagi estat socialitzada en un altre entorn. Les idees força de l’ecspanyolisme, doncs, són poc exportables, de fet, són inintel.ligibles per a qualsevol ésser humà que tingui una mica no ja de formació, sinó de sentit comú … i que no les hagi mamades.

Tercer: La integració desacomplexada de molts nou immigrants en la societat catalana –no tots, certament- és una autèntica bufetada a les dues galtes a tots aquells ecspanyols que porten 40 o 50 anys a casa nostra i que han passat olímpicament de fer cap esforç d’integració. Té, doncs, un caràcter exemplaritzant.

Quart: La llengua catalana ha d’esdevenir la llengua pública de comunicació, de manera que els col.lectius de nou immigrants l’han de poder aprendre i estimar i usar-la. La idea clau és que aprendre és estimar, perquè aprendre et permet millorar i progressar.

Cinquè: No vull amagar el cap sota l’ala i considerar que tot és bonic. És cert que en temes com la igualtat de gènere i la religió ens trobarem amb problemes, el risc de la ghettoització. Però això no és un fet exclusiu del cas català. És un fenomen general a escala europea. De totes maneres, cal difondre la idea que mentre un peruà a Madrid sempre serà un peruà, un peruà a Barcelona que estudiï i parli el català, sempre tindrà un valor afegit i estarà en millor situació per a progressar i integrar-se.

Sisè: La nova immigració sempre es fixa en les actituds existents. Si els propis catalans valorem la nostra llengua, ells la valoraran. Si en prescindim a la primera de canvi, ells també ho faran. És molt senzill.

Per concloure aquesta reflexió: no es poden posar portes al camp. El fluxe migratori es calcula que es mantindrà ben bé fins al 2050, quan els països del Magrib, començaran a tenir una piràmide demogràfica envellida (més vells que joves) que és la que tenim ja ara a Catalunya. Els moviments migratoris són l’altra cara de la moneda dels moviments de capitals, que van del primer món al tercer món. Què seria de la nostra vida diària sense la gasolina, el gas, i molts altres productes que actualment es manufacturen o s’extreuen al tercer món? És evident que, com diu l’slogan, “Som un sol Món”, i que el “Nostre Món és el Món”. Per això, el fenomen migratori cal gestionar-lo des de la intel.ligència i la racionalitat, i no des de la por i el temor. I molt menys des de l’estigmatització i la criminalització. Ens hi juguem molt.

Etiquetes de comentaris: ,

5 Comments:

Blogger Fantassin said...

Anem en compte també de no barrejar tots els origens migratoris. Es molt diferent la massa magrebina, xinesa o pakistanesa, que no tenen cap prejudici contra el català, que la massa hispanoamericana la qual, front la CONSTATACIÓ de que LA VERITABLE LLENGUA FRANCA d'integració a Catalunya ÉS L'ECSPANYOL, i que això és un avantatge per a ells, s'adonen que és absolutament innecessari aprendre el català llevat que vulguin aprobar oposicions a l'administració.

22 de maig de 2007 a les 12:37:00 CEST  
Blogger Josep said...

És cert que els hispanoamericans poden treure profit de conèixer l'ecspanyol per situar-se en una posició més bona respecte la resta de comunitats immigrants que no dominen aquest idioma.

Però alerta, no caiguem en l'error que han caigut els propis ecspanyols. Es pensen que pel fet de parlar ecspanyol, els hispanoamericans són quasi ecspanyols. I això és totalment fals. En primer lloc, els hispanoamericans no són un conjunt homogeni. Res tenen a veure els caribenys dels centroamericans. I per descomptat els andins (peruans, bolivians, equatorians) són un altre món respecte els argentins o els uruguaians. Segon, la mentalitat és diferent. Vull dir, que jo com a català estic molt més a prop d'un magribí que no pas d'un veneçolà o un guatelmaltec. Perque comparteixo història -més de mil anys d'història- entorn geogràfic, el Mediterrani, fins i tot la cultura en sentit ampli (per exemple la cuina), etc. etc.
Dit això, cal dir que els llatinoamericans ens han de servir d'exemple. Ells van deixar de ser ecspanyols en un moment determinat. Molts catalans van lluitar per la Independència de l'Amèrica del Sud, i el propi independentisme català, en els seus orígens s'inspira en la guerra d'independència de Cuba. He de dir que el discurs més borroka que he sentit darrerament el va pronunciar el president del Casal Argentí de Barcelona, em sembla que es diu Daniel Arcos o semblant. Molt intel.ligentment, el seu discurs va emfatitzar el component ideològic del republicanisme que està tan arrelat en la cultura política del Nou Món.
En definitiva, penso que és cert que el discurs no pot ser homogeni, però també que pels llatinoamericans arrelats a Catalunya, tenen molt a guanyar amb la independència de la nostra Pàtria. Incorporant-se a la nostra lluita deixen de ser un sudaques qualssevols, tals com els titllen els ecspanyols, i fan un pas endavant en la seva inserció en la societat catalana.
No sóc tonto, però, i sóc conscient que aquest pas no el donaran tots i cadascun. Sempre hi haurà estómacs agraïts que apostaran per Ecspanya perquè això aparentment els dóna uns seguretat immediata o senzillament, per un complex d'autodi interioritzat.

22 de maig de 2007 a les 17:30:00 CEST  
Blogger bacus said...

L'autor ha eliminat aquest comentari.

22 de maig de 2007 a les 18:05:00 CEST  
Blogger bacus said...

L'autor ha eliminat aquest comentari.

22 de maig de 2007 a les 18:09:00 CEST  
Blogger Josep said...

Bacus,
Això que dius és el que és realment preocupant. Molts catalans tenen interioritzat que per parlar amb "forasters" s'ha de parlar amb ecspanyol. Viuen clarament en una situació diglòssica. En el fons és un sentitment d'auto-menyspreu o menysvaloració d'un mateix. No hi ha una consciència nacional i lingüística sòlida, ferma, arrelada. Realment em fan tan fàstic com a tu, aquesta gentussa... són franquistes sociològics que han assumit la patuesització del català.

22 de maig de 2007 a les 18:54:00 CEST  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home