dimarts, 18 de desembre de 2012

ELS AVANTATGES DE LA INDEPENDÈNCIA

Ja va sent hora de passar a l’atac. Res d’agafar-se-la amb paper de fumar. L’experiència de la darrera campanya electoral, ens ha de servir de referent per saber quins són els nostres punts forts i quins són els febles. 

Com a valoració general, l’estratègia independentista peca de ser massa primmirada i poc resolta. Sembla com si alguns tinguessin angúnia de dir ben clar i ben fort què és el que volem. Són molts anys plens de repressió i d’autocensura, i això costa de remuntar-ho. Ens cal una mica més de fatxenderia i de tirar pel dret, i uns sobra el paper de fer el bon minyó, en pla escolta, que promet obediència cega al cap. 

Naturalment, no estic suggerint que comencem a trencar-ho tot. No, senyor. No és això. Ans ben al contrari. L’ordre independentista ha de ser total, i no s´ha de bellugar ni una mosca. No podem donar la imatge de ser uns trinxeraires que ho petem tot, sense cap mena de control. 

Recordo que la mani de l’11S va ser un exemple fefaent d’ordre i disciplina. Ben diferents de les manis de les dues darreres vagues, on no tinc cap dubte que els elements espanyolistes infiltrats, van reeixir en la trencadissa i l’avalot. A millor notícia de les televisions i altres mèdia espanyols. 

Estic proposant que cal encarar el procés sent clarament conscients que el centre del terreny de joc -per fer un símil esportiu que s’entengui- el controlem nosaltres i des d’allà llancem els atacs envers l’àrea contrària. 

Un dels actius més gran que hem guanyat al llarg de les darreres setmanes, és el nostre coneixement i reconeixement internacional. Ha estat una victòria per golejada, i ha posat els espanyols dels nervis. A veure si ara a les properes eleccions autonòmiques de Múrcia, Madrid, Cantàbria o Extremadura, per dir-ne algunes, apareixen centenars de periodistes d’arreu del món. Hem situat Catalunya al món, i ara, qualsevol moviment que fem, de seguida tindrà una repercussió a escala global. El terra ja està trencat, i ara podem treballar amb molta més facilitat. 

Però l’impacte internacional, per molt important que sigui, i ho és i molt, no ens permetrà aconseguir la Independència, tret que un exèrcit foraster nou, expulsi l’exèrcit foraster que ja fa més de 300 que ocupa el país. I de moment, aquesta eventualitat, sembla que no es contempla. 

Cal, doncs, impactar encara més en la consciència dels catalans i les catalanes. Cal fer una tasca desacomplexada, dibuixant un escenari on l’opció espanyolista es visualitzi com una plena i total bogeria, que, per altra banda, és el que realment és. 

Cal deixar molt clar que el llast que impedeix la recuperació econòmica, l’accés al crèdit internacional, la lluita contra l’atur i la pobresa, només és un: la nostra dependència, el nostre lligam subaltern amb el Regne d’Espanya. Mentres en formem part, subordinada sempre, no hi haurà futur. Ni per nosaltres, ni per als nostres fills, ni per als nostres néts. L’única sortida racional, lògica, coherent és la independència. No és de cap de les maneres un somni. És una necessitat material i peremptòria. Quants més dies passen sense assolir-la menys oportunitats tindrem per ensortir-nos. 

Als nostres progres d’esquerra caviar -i als altres també- cal deixar clar que els 18 miliards (milers de milions) que ens roba ara Espanya, els tindríem al nostre abast per a destinar-los a aquelles prioritats immediates com són les polítiques socials, la sanitat, l’educació, sense oblidar, però, altres àmbits que caldria bastir de nou com són la Defensa, la Diplomàcia, els tribunals, les grans infrastructures, etc. 

I això ens porta a una altra consideració. Cal difondre ja des d’ara que la Independència beneficia sobretot als sectors més dependents, com per exemple, els pensionistes. Sí aquells que va intentar manipular la Camacho amb el discurs de la por, i que passats els comicis, han vist com el PP, amb Rajoy al capdavant i la Camacho al seu costat, els condemnava a perdre poder adquisitiu en aprovar un increment (???) de les pensions per sota del creixement de l’IPC. D’això se´n diu una ensarronada king size, o més nostradament, com una casa de pagès. 

Ras i curt, amb la fi de l’espoli fiscal, i de la dependència espanyola, la perspectiva de creació de treballs s’incrementarà d’allò més. Uns 25.000 militars professionals, en un escenari de bon rotllo amb els nostres veïns de ponent. Uns 8.000 mossos més, i uns 10.000 policies urbans més. I sense oblidar els serveis d’intel.ligència i la contraintel.ligència, que pot arribar a uns dos milers d’agents i personal d’administració i serveis. Després també la creació d’una marina mercant pròpia, i la gestió de les grans infrastructures (elecricitat, gas, aigua, internet, nuclear, naturalment, també la benzina. Milers, doncs, de llocs de treball directes, als quals caldria afegir els indirectes. Una passada. Ja s’han fet estudis que afirmen que la Independència farà baixar a la meitat la taxa d’atur del país de forma immediata. 

Però encara hi ha més. La independència s’ha d’associar amb una pensió mínima, de 1.000 euros, per a tots els pensionistes que acompleixin els requisits establerts. Res de pensions de misèria espanyoles, de 300 o 400 euros. I sense anar gaire lluny, hi ha el tema del salari mínim interprofessional, per 40 hores treballades, es podria arribar a cobrar uns 1.200 euros o més. 

Els avantatges de la Independència superen de llarg els costos, que serien escassos, perquè a diferència d’Escòcia respecte el Regne Unit o el Quebec, respecte el Canadà, Catalunya “aporta” al Regne d’Espanya, molt, molt més del que rep, tal i com s’ha dit més amunt. És el nostre avantatge competitiu, en la cursa per qui assoleix abans la independència. Però aquí, els flamencs, ens porten, tanmateix, la davantera. Naturalment, amb aquest discurs tan estructurat es pot arribar molt lluny i aconseguir el suport d’amplis sectors socials, i particularment d’aquells que veuran en la Independència una oportunitat per progressar. N´hi haurà, però que aquests arguments els relliscarà. 

És necessari argumentaris diferents. En parlarem en el proper post.

(NOTA: Post penjat al DGS, 12.12.2012)

Etiquetes de comentaris: