DOS PROBLEMES

Catalunya té dos problemes, ara mateix. Un es diu Josep Antoni Duran i Lleida. L´altre, Joan Tardà. Bé, ja sé que és un plantejament asimètric, atès que mentre el primer talla bacallà a casa seva, el segon no és més que una figura delirant, vorejant el freakisme. Però sigui com sigui, cadascú en el seu ramat tenen una influència que pot condicionar el resultat final d'una negociació que ja a hores d'ara hauria d'estar tancada.

Pot ser una casualitat que aquests dos personatges siguin Diputats al congrés espanyol? I que siguin precisament ells que estiguin boicotejant un acord que necessitem com l'aire que respirem? Jo diria que no. L'ambient infecte de Madrid inocula a aquells que hi van regularment, a més a més de milers d'euros en sou (10.000 euros pel cap baix... al mes), la ràbia autodestructiva típica dels espanyols, és a dir, l'esperit de les "Dos Españas", del guerracivilisme i la de que una te ha de helar el corazón, segons els versos de Machado.

Per altra banda, no podem oblidar que l'impacte mediàtic d'un diputat espanyol és molt més gran que la d'un diputat català, atès que la quota de pantalla de TV3 tot just arriba a una part de la població catalana que mira la televisió.


Nefast tot plegat. Continuo pensant que si ara en Mas comptés amb una amplíssima majoria, no seria hostatge ni de les paranoies ideològiques d'Esquerra, alimentades pels seus anys en els tripartits, ni d'aquest individu detestable, que és en Duran i Lleida.

Però els catalanets, tot i tenir la porteria buida per marcar un gol inesborrable, van preferir xutar la pilota a la tercera graderia, com si fossin un Sergio Ramos qualsevol. Era massa fàcil, aconseguir 70 diputats, tot hauria acabat massa depressa, i els catalans, per vèncer, hem de sofrir, com el Barça, que per guanyar, sovint primer li han de marcar un gol perquè espavili.

Som així de dats, és el nostre ADN.