Es diu Sara Medi Jones, i aquest és el vídeo

L'altre dia feia referència a la pregunta que una noia havia fet a la Secretària d'Estat americana, Hillary Clinton, a Brussel.les, sobre la independència de les nacions europees, entre elles Catalunya.

Ara he trobat més informació al respecte, i em plau penjar-la, en el bloc. És com una mena de regal que us faig i que m'autofaig, donat que avui, sí, avui, en faig 45!

La noia que pregunta es diu Sara Medi Jones, i és membre de l'staff de l'eurodiputada gal.lesa del Plaid Cymru Jill Evans des del mes de gener del 2008 i estudia a la Universitat de Leeds.

Per cert, el notes que fa d'Speaker abans de la Clinton no és altre que el sòmines del President del Parlament Europeu, Hans-Geert Pöttering, el mateix que fa unes setmanes va visitar Barcelona i, a l'inrevès que la Clinton, sí que va intervenir en els afers interiors, quan afirmà que no era partidari de la Independència de Catalunya.

Penso que podria estar bé crear un grup d'amics de la Sara al Facebook. Si algú s'apunta ...

DECLARACIONS DE HILLARY CLINTON

Un dels episodis rellevants de la setmana que avui s'acaba, han estat les declaracions de la Secretària d'Estat, Hillary Clinton, a la seu del Parlament Europeu, a Brussel.les. Van ser fetes un dia després que una delegació dels Deu Mil presentéssim oficialment la iniciativa de la manifestació a diversos eurodiputats. 

Una servidora, que va formar part de l'esmentada delegació, va poder veure els preparatius de l'acte i fins i tot passejar-se per l'escenari. Concretament vaig veure com treien d'un taxi -la imatge era una mica cutre, s'ha de reconèixer- la bandera americana que apareix al fons de la foto que il.lustra aquest post.

En el web del Parlament Europeu, he trobat la relació cronològica de la visita de la Sra. Clinton, i de la roda de premsa. En destaco el següent fragment:

0:02'45'' Question by young lady "I'd like to know whether you and the US support the increasing autonomy and eventual independence of European Nations, such as Wales , Scotland and Catalonia?

0:03'00'' Hillary Clinton "I am not going to interfere in the internal affairs of any European country".

Per la seva banda, el bloc oficial del Departament d'Estat, també se'n fa ressò, d'una forma molt més informal, de la pregunta i de la resposta, en els següents termes:

Secretary Clinton drew laughter from the crowd when she ducked a Welch questioner’s inquiry regarding independence for Wales, Scotland and Catalonia, saying she would not interfere in the internal affairs of any state.

Naturalment on diu "Welch", ha de dir "Welsh", és a dir, de gal.lès o, com sembla, gal.lesa.

OBAMA ARRIBA, DEAN SE'N VA

Possiblement ha estat una notícia que no s'ha difòs massa a casa nostra. Em refereixo a la substitució com a Chairman del Comitè Nacional Democràtic, de Howard Dean. Es tracta d'una nova decisió que està fent aixecar les celles i arrufar el nas a molts dels activistes progressistes que han lluitat per la victòria electoral de Barack Obama.

M'explico. El proper dia 21, és a dir, al dia següent de la presa de possessió presidencial, el fins ara cap del CND, òrgan coordinador del Partit Demòcrata dels Estats Units, Howard Dean, serà reemplaçat per Tim Kaine. La notícia ha aixecat una forta indignació entre molts militants de base i molts netroots, és a dir, activistes de la xarxa, que han estat l'avantguarda de la lluita contra el bushisme, en les primàries i en la campanya electoral de l'any passat.

La raó d'aquesta indignació és que la substitució és llegida com un retorn a la politics as usual del Partit Demòcrata, un cop aconseguida la presidència. Per contra, el fins ara cap del CND, representava tot el contrari: un partit molt més progressista, allunyat dels clintonites i dels anomenats Lite Republicans, és a dir, d'aquells electes demòcrates (senadors, representants, governadors, etc) que han renunciat al llarg dels darrers vuit anys a plantar cara a Bush i al seu poderossíssim vicepresident Cheney.

Una mica d'història

Howard Dean va saltar a la fama en les primàries demòcrates del 2004, quan va fer un ús extensiu de la xarxa d'internet per arribar a milions de ciutadans i assolir un ressò popular impensable, tenint present que provenia d'un dels estats més petits del país, Vermont, de manera que la seva força a l'interior del Partit Demòcrata era totalment negligible. Però gràcies a Internet va aconseguir mobilitzar milers d'activistes arreu del país i arreplegar milions de donacions particulars per finançar la seva campanya. Tot i així, la seva manca de suports dins el partit va ser determinant perquè finalment s'hagués de retirar de la cursa a la nominació.

Malgrat això, el ressò de la seva campanya, l'èxit que havia aconseguit amb uns recursos tan escassos, i el seu missatge clarament enfrontat al bushisme, va ser determinant per aconseguir ser nomenat chairman CND, des d'on va planificar l'estratègia per derrotar els republicans en les properes eleccions presidencials i legislatives, així com en les eleccions estatals (governadors). Així en els tres anys següents es va centrar en la implementació de la coneguda com a estratègia dels 50 estats.

L'estratègia del 50 estats

Sota la coordinació de Dean, els demòcrates van optar per canviar l'estratègia tradicional d'enfrontar-se als republicans. L'estratègia tradicional consistia en invertir tots els esforços de finançament i suport en els anomenats swing states, és a dir en aquells estats que no tenen una lleialtat electoral forta envers cap dels dos grans partits, i que en conseqüència, en una elecció poden votar per un candidat republicà i en la següent per un candidat demòcrata. Naturalment, qui obtingui la victòria en el màxim nombre de swing states, aconsegueix una avantatge considerable, podríem dir que determinant.

La contrapartida d'aquesta estratègia és doble. En primer lloc, es deixa de banda aquells estats on la possibilitat d'obtenir una victòria és molt remota, de manera que els militants d'aquests estats queden clarament frustrats i decepcionats i són la riota dels seus adversaris republicans. En segon lloc, en aquells estats que ja es donen per fet que es guanyarà, hi ha el risc d'actuar de sobrats, com aquell qui diu, de pensar-se que es guanyarà el partit sense baixar de l'autocar. De manera que és molt factible caure en actituds de suficiència i de superioritat, i fins i tot de menyspreu envers les organitzacions de base -locals- a les quals se les té totalment marginades, fet que també provoca frustració o, en tot cas, una progressiva inhibició i allunyament.

Per contra, Dean va proposar i obtenir, estendre la presència i l'activisme demòcrata a tots i cadascun dels 50 estats americans, tant als que eren favorables, com també als que eren, a priori, tradicionalment republicans. Per aconseguir-ho, Dean no només multiplicà el nombre d'staff -en tots els estats, sinó que comptà amb tot el Moviment del Netroots, és a dir de l'activisme a la xarxa, sobretot a través de la blogosfera i de les xarxes socials -que tot just llavors començaven a sorgir.

L'aposta no va ser gaire ben vista per les vaques sagrades del partit demòcrata, la major part de les quals pertanyen als anomenats TOP-18, és a dir, els 18 estats on tradicionalment el Partit Demòcrata és hegemònic, i que en conseqüència, els seus dirigents acostumen a tenir molta força a l'interior del CND. Hi veien un malbaratament de recursos, atès que es dedicaven molts dolars a combatre en estats on les possibilitats de guanyar eren escasses, i de retop, es deixaven d'invertir-los en els swing states, de manera que els republicans podia sortir-ne afavorits.

Tanmateix, l'estratègia dels 50 estats, va començar a donar els seus fruits en les eleccions legislatives del 2006, que ja avançaven els resultats del 2008. Milers de ciutadans van connectar amb els candidats demòcrates a través de la xarxa, i es recolliren una enorme quantitat de dolars en donacions. Fins i tot en aquells estats considerats republicans, sorgiren com a bolets simpatitzants, voluntaris i activistes que recolzaren els candidats demòcrates. Molts senadors i governadors republicans, van ser derrotats o van estar a punt de ser-ho, de manera que el camí cap el canvi ja es començava a entreveure.

2008

Naturalment, atribuir la victòria d'Obama a l'estratègia de Dean seria massa agosarat i injust. Com és públic i notori, el candidat ocupa una part molt important en la campanya electoral, a l'hora de decidir el vot del ciutadà. I ningú no dubta que la imatge que ha transmès Obama ha estat clau per a la seva victòria.

Però això no explicaria el fet que en els anys que Dean ha estat al capdavant del CND, ha aconseguit que, per exemple, al Senat dels Estats Units, els demòcrates passessin de tenir 45 escons (minoria) a tenir-ne 59 (majoria sòlida i a un sol d'escó d'evitar el filibusterisme), comptant-hi els independents. La importància d'aquest capgirament és cabdal, si es té en compte els poders constitucionals d'aquesta cambra. El mateix ha passat en altres instàncies estatals, on el Partit Demòcrata ha aconseguit trencar l'hegemonia social o mediàtica dels republicans en els darrers vuit anys.

Es pot dir, doncs, que l'estratègia dels 50 estats, no només ha ajudat a escollir Obama president, sinó que ha estat clau per a l'augment del suport als demòcrates en les eleccions senatorials, de representants i en les estatals. (Si bé val a dir que Obama, finalment no féu campanya ni a Alaska ni a Dakota del Nord, per raons ben diferents, de manera que no aplicà en tota la seva plenitud l'estratègia de Dean).

Politics as Usual?

Donat el gran rendiment que Howard Dean ha donat com a coordinador del partit demòcrata a nivell federal, resulta del tot sorprenent el seu immediat relleu, quan tothom donava per fet, en principi, que continuaria.

Segons alguns analistes, un dels principals responsables d'aquest relleu no és cap altre que el que ja s'anuncia com a totpoderós Chief of Staff d'Obama, Rahm Emanuel. Ambdós, Emanuel i Obama, procedeixen de l'estat d'Illinois, un dels graners tradicionals del vot demòcrata. Segons aquests analistes, Emanuel, així com altres pesos pesants del partit, no veien amb bons ulls que el cap del CND, fos un polític tan connotat ideològicament com Dean, el qual és vist com un liberal dels més d'esquerra del panorama polític americà.

Cal tenir en compte que Obama ha construït el seu discurs polític en base a presentar-se com a President de tots els americans, no només dels demòcrates. No debades, algunes de les seves primeres decisions han causat perplexitat: no cessament de Joe Lieberman com a chairman del Comitè d'Afers Governmentals, malgrat el seu suport a Bush i el seu enfrontament amb el partit demòcrata. Nomenament de Hillary Clinton, com a Secretaria d'Estat, malgrat ser considerada massa centrista. O el manteniment en el càrrec de Robert Gates, com a Secretari de Defensa, procedent de l'administració Bush.

Sembla clar, doncs, que Dean, un cop aconseguida la presidència, ja no és útil per als interessos del Partit Demòcrata, i per això l'han substituït. A partir del dia 21, qui ocuparà el seu càrrec és Tim Kaine, governador de l'estratègic estat de Virginia, un dels swing states per excel.lència. Kaine, malgrat ser demòcrata, té molt poc de progressista, com ho demostra el seu rebuig als matrimonis homosexuals, el seu suport a la pena de mort, i les restriccions que ha imposat a l'avortament. En definitiva, un polític demòcrata dels de sempre.

Caldrà veure si la febrada d'Obama dels darrers mesos, es mantindrà al llarg dels propers quatre anys o bé, si es marceix i frustra milions d'expectatives suscitades no només als Estats Units, sinó arreu del món.

De moment, però, l'eliminació política de Howard Dean, un dels polítics més rellevants dels darrers anys i dels més trencadors, és un mal senyal.

NOTA: Aquest post ha estat publicat inicialment en el meu bloc acadèmic 

OBAMA, Barack

Avui, com pràcticament cada dia des de fa unes quantes setmanes, he rebut el corresponent correu electrònic de la candidatura de Barack Obama demanant-me que contribueixi amb una donació a la campanya. Segons consta en el correu, l'objectiu és assolir 250,000 donants durant el mes de gener, fet que donaria molts recursos per afrontar el Super Tuesday de la setmana que ve, on segurament la cursa començarà a decantar-se definitivament.

Internet ha revolucionat la política americana, no cal dir-ho. Les microdonacions que es poden fer a través de sistemes com el Paypal, ha fet que centenars de milers de ciutadans contribuïssin amb 5, 10, 25 dolars i ha capgirat la tradicional hegemonia de les macrodonacions efectuades per les grans corporacions empresarials. Senzillament, no poden competir amb la força que representen els milions arreplegats entre una multitud de persons de rendes baixes o mitjanes, però que tenen una consciència política ben desperta, en gran part gràcies a l'activisme d'organitzacions parapolítiques com és el cas de MoveOn.

Si rebo el correu diari és perquè en el seu moment em vaig subscriure com a simpatitzant de la campanya de Barack Obama. Ho vaig fer per provar, no tant per convicció, perquè realment, poc he llegit de les seves propostes polítiques. El més rellevant que sé, i ho és molt, de rellevant, és que en el seu moment, es va oposar a la guerra d'Irak. I si bé no és prou, sí que és molt, moltíssim, en un context tant mediatitzat com l'americà, on el risc de caure en l'espiral del silenci és molt gran, per tal d'evitar ser objecte d'atacs per terra, mar i aire, quan la teva opinió és percebuda com a minoritària.

No penso que l'Obama guanyi la nominació, a hores d'ara, i si la guanya, les possibilitats de guanyar les eleccions són encara petites, si bé és cert que els demòcrates, per poc bé que ho facin tenen moltes possibilitats de guanyar el mes de novembre, per tal de cloure els 8 anys nefastos de la presidència de Dubya.

Penso que els americans i el món en general, estan molt més preparats per veure com una dona esdevé Presidenta dels Estats Units, que no un polític com n'Obama. No debades exemples de dones que ja han ocupat càrrecs d'alta rellevància política no en falten: des de la Thatcher a l'actual Angela Merkel.

Per contra l'assumció de la interculturalitat, de la diversitat racial, cultural, religiosa, en general, està lluny d'assolir-se. És ben cert que Sarkozy és d'origen hongarès, però no en fa una ostentació, i més aviat sembla haver interioritzat clarament els principis republicans de què tant pressumeix el jacobinisme exterminador de les identitats no franceses -i si no que li ho preguntin als corsos... o directament, als nostres compatriotes del Nord.

En el cas d'Obama, fill d'un kenyà i d'una americana i nascut a Hawaii, hi ha un altre fet cabdal que el singularitza. La inexistència, en la seva família, i a diferència de milions de famílies afroamericanes dels Estats Units, d'un passat d'esclavitud. Vull dir que Obama no té avantpassats esclaus que van treballar a les plantacions de cotó, van patir les lleis de segragació o van ser linxats pels blancs. No, aquesta càrrega feixuga, aquesta humiliació i possiblement aquest odi o retret que, ni que sigui inconscientment tot pària de la terra, per utilitzar una expressió clàssica, té envers els seus opressors històrics, no existeix en el cas d'Obama. Per això, sempre que pot, nega que ell sigui el candidat dels afroamericans, tot i que molts d'ells, probablement la majoria dels que voten, l'han votat, el voten o el votaran.

Tot i així, molts votants, penso que optaran per una política com la Hillary Clinton, percebuda molt més com una membre de l'establishment, malgrat alguns tics esquerranosos (liberals, en el llenguatge polític americà). Penso que el seu pitjor enemic és ella mateixa.

M'agradaria que guanyés Obama la nominació i la presidència. Però si difícil veig la primera, la segona es presenta com quasi impossible. El proper dimarts o dimecres (hora catalana) segurament alguna d'aquestes incògnites, ja estarà aclarida.