QUAN EN JORDI PUJOL SURT DE L'ARMARI

Els darrers dies, en Jordi Pujol no para de fer declaracions a tort i a dret, de manera que quasi monopolitza les portades dels diaris de paper i digitals, principalment. No vull ser mal pensat i relacionar aquest dinamisme mediàtic amb l'aparició del tercer i darrer volum de les seves Memòries, per tal d'animar les vendes... Tipus com determinats actors que una setmana abans de l'estrena de la seva pel.lícula, en munten una de ben grossa (una borratxera, una agressió, una separació de parella) per tal de "caldejar" l'ambient.

Primer va dir que la Independència era molt difícil, perquè Espanya s´hi oposaria, i això, naturalment, complicaria les coses.

Després, per acabar-ho d'arreglar va dir que la independència de Catalunya és molt difícil perquè a Europa no ho veuen amb bons ulls. Aquí he de dir que en Pujol en sap una estona del tema europeu, malgrat el fracàs total i absolut de les seves ofensives regionalitzadores dels anys vuitanta i noranta. És una figura molt valorada a Europa, i no un passarell com n'Artur Mas, que a la primera de canvi proposa que tota Europa canvïi per que la Catalunya autonòmica encaixi... Una manera ben peculiar d'anar fent amics.

Però finalment, en una entrevista ha reconegut que si hi ha un referèndum, ell votarà que sí a la Independència. Bravo Mister President! Ens agrada que a la seva venerable i molt honorable edat surti de l'armari. I que a més reconegui que tot i que sigui difícil, la Independència no és impossible, de manera que és possible. I també m'agrada que digui que des del punt de vista econòmic, la viabilitat d'una Catalunya independent està més que assegurada. Bravo, de nou, Mr. President. Segons el seu parer, la dicotomia que es planteja és o bé la Independència o bé la residualització de Catalunya dins d'Espanya.

Totalment d'acord Molt Honorable President. Deixeu-me que li expliqui què entenc jo per residualització, esperant que coincideixi amb el que entèn vostè. Per a mi, residualització, pressuposa en primer lloc que un ja no és amo del seu destí. És a dir, que el seu futur, si n´hi ha, depèn d'algú altre o d'alguns altres. D'aquest no controlar els destins propis, es deriva que en tots els àmbits fonamentals, no només des del polític, l'econòmic, el social, etc, Catalunya haurà d'esperar a veure què fa Madrid, per després reaccionar. De manera que, sempre probablement jugarà amb desavantatge.

En conseqüència, si volem un futur millor per a nosaltres i per als nostres fills, hem de renunciar a la residualització, i apostar per la Independència. L'impacte econòmic diferencial entre les dues possibilitats és brutal. Com la nit i el dia.

Però si he volgut parlar de les declaracions del M.H. President, no és tant per fer-li la gara-gara, sinó perque considero que amb més o menys proximitat, el discurs presidencial reprodueix els dubtes, les hesitacions de molts catalans davant la perspectiva que sense presenta al davant.

A veure, a hores d'ara, sembla ben clar que ja hem ocupat una primera trinxera. I aquesta trinxera és la de la constatació que amb la Independència veuríem molt millor que ara. Això ho sap tothom, tant els independentistes com el més ecspanyol, el més legionari i el més guardia civil et puguis tirar a la cara. Ningú no ho dubta.

També hem ocupat una segona trinxera: la de la votació per la independència. Les enquestes són cada cop més clares en aquest sentit. Una majoria de catalans i catalanes votarien per la Independència. Això tampoc és opinable, perquè és un fet estadísticament demostrat.

Queda però encara una altra trinxera clau. I aquesta no l'hem ocupada encara. Em refereixo al convenciment que el referèndum es guanyarà i això portarà a la declaració de la Independència. Aquí, les enquestes assenyalen que per molt que una majoria declara votar per la independència, una majoria també afirma que és escèptica que s'aconsegueixi finalment. I aquí, naturalment, entra el missatge de la por, del derrotisme, de la maledicció històrica del poble català o digueu-li com volgueu. I vés per on, aquest pessimisme és quelcom clau. És la peça que ho atura tot. I això per una raó elemental. És l'excusa que fan servir els dependentistes, per no fer el pas i plantejar un referèndum o una declaració unilateral de sobirania. Afirmen que fins que tothom no estigui convençut de la realització de la independència, millor no fer res...

És en aquest pas, on hem de posar tots els nostres esforços. Hem de trobar els mecanismes, les claus per convèncer la gent que la Independència és no només necessària i desitjable, si no també factible, i oblidar-nos del maleït "I què diran a Madrid?"... Només que guanyem aquesta batalla, esdevindrem imparables. I el camí serà obert fins a la declaració d'independència pel Parlament o la convocatòria d'un referèndum, segons s'escaigui. I amb això ja haurem fet història i dotzenes de generacions de catalans i catalanes, amb alguns dels quals hem compartit anys de lluita, ens miraran des d'allà on siguin amb emoció.

Però fer història no equival a guanyar. Encara quedarà un altre pas després de la declaració a la Independència, que serà el seu reconeixement internacional. Jo francament, a diferència d'altres analistes, no em preocupa gaire aquest darrer pas, si s'ha donat l'anterior fermament. I la raó és que la resta d'estats un cop haguem declarat la Independència no s'ho pensaran dues vegades per reconèixer-nos, al crit de cabró l'últim. I és que no són imbècils i saben que una Catalunya independent és sinònim de fer negoci i benestar. Catalunya, en definitiva, no és Kosova, en aquest sentit. I a més els espanyols, cada cop pinten menys. Contruir un estat català, una República de Catalunya, no cal dir, que obrirà moltes portes en tots els àmbits: des del laboral, al financer, al cultural, etc.

Potser m'he anat lluny des d'on he començat. Però repeteixo que cal superar els dubtes i les vacil.lacions respecte la realització de la Independència. Quan això ho tinguem superat, llavors sí que anirem de cara a barraca.

NOTA: Post penjat al DGS, dimecres, 29.02.2012