UNA QÜESTIÓ D'HONOR

No al minut de silenci per l'anticatalanista Samaranch.

Instem el Futbol Club Barcelona a replantejar-se realitzar cap acte de respecte a qui fou un destacat dirigent franquista i un actiu anticatalanista. Si el Club persisteix en l'homenatge amb l'excusa de l'esport (l'esport és ètica i Samaranch va combatre insistentment la representació esportiva de la nostra nació) cridem al boicot realitzant una xiulada monumental.

DISSABTE, AL MERENGUE

Dissabte vam aprofitar per fer una sortida d'aquelles que l'economia domèstica encara es pot permetre. Vam anar a visitar El Merengue o altrament conegut com a Tossal de Déu, a la carretera entre Balaguer i Camarasa. Es tracta d'un dels escenaris més cruents de la batalla del Segre, que va tenir lloc entre el 22 i el 28 de maig de 1938. Hi van morir més de 2.000 homes, dels quals, segons algunes fonts, 800 eren membres de la Lleva del Biberó, és a dir, nanos d'entre 16 i 17 anys. Tots ells, naturalment, catalans, que van ser enviats a l'escorxador amb un o, els més afortunats, amb dos mesos d'instrucció militar. És a dir, sense cap mena d'instrucció. Recordo que el mes d'abril, els franquistes havien arribat a Vinaròs, i doncs, el Principat havia quedat aïllat de la resta del front. Llavors, es va cridar les lleves del 28 i del 29, és a dir, homes molts d'ells casats i amb fills i també a la lleva del 41, és a dir, la dels biberons.

La Batalla pel Merengue, va ser una de les més terribles de tota la contesa. Aquesta afirmació no és gens agosarada. Ho confirmen tant els supervivents d'un bàndol com de l'altre. Fins i tot per veterans de moltes altres batalles més famoses, res va superar la carnisseria d'aquells cinc o sis dies. Una lluita que a més, va incloure un episodi que sovint es tendeix a oblidar. L'assassinat de com a mínim 176 presoners pels feixistes, concretament, per la Legió. M'ha cridat molt l'atenció, que la rehabilitació d'aquest escenari, per part de la Generalitat, a través del programa de la Memòria Històrica, no en digui res, d'aquest episodi. Suposo que no era políticament correcte, recordar l'assassinat a sang freda de persones desarmades....

Ja feia molt que hi volia anar, però mai trobava el moment. De passada, també volia visitar l'espai dedicat al President Companys al poble on va néixer, El Terrós (l'Urgell), no pas gaire lluny de l'anterior. Aquesta segona visita tenia una clara intenció. El mes de març del 2006, vaig denunciar en aquest bloc, el lamentable estat de conservació de la llosa en homenatge al President Màrtir. Bàsicament, algun enemic del poble l'havia trencada. Vaig fotografiar-la i gravar-la en vídeo, i tot plegat ho vaig penjar a la xarxa. La sorpresa va ser que de seguida la meva denúncia va ser recollida per altres internautes i va acabar publicada a les pàgines del Periódico de Catalunya (no he trobat l'enllaç, sorry). Va ser la primera vegada que la meva activitat blocaire tenia un impacte mediàtic, i realment em va causar una agradable sensació de feina feta. En aquest sentit, volia comprovar si, com se m'havia informat, algú finalment havia restaurat la llosa. I he de reconèixer que sí, que a hores d'ara, la llosa ja ha estat restaurada.

La fotografia d'aquest dissabte adjunta, així ho acredita. De totes maneres, continuo pensant que la memòria de l'únic president escollit democràticament que fou vilment assassinat pel feixisme requeriria un monument molt més rellevant, que l'actualment existent -i una guàrdia d'honor, per descomptat.

Però tornem al Merengue. És impressionant pensar que en aquest turó hi van deixar la pell centenars de joves catalans, llançats en onades humanes contra les metralletes i els obusos feixistes. Carn de canó barata.

Vam visitar la reconstrucció de les trinxeres franquistes i des del punt més alt del turó, vam veure els búnkers republicans, situats a l'altra banda de la carretera (foto inferior). També els vam visitar, tot i que aquests es conserven en un estat més precari. Vam fer fotos i fins i tot un vídeo.

Només una part molt petita dels joves biberons -els nascuts entre els anys 1920-21, aproximadament- van poder tornar a casa... després d'anys de presó, treballs forçats, patiments i humiliacions. En alguns pobles del Maresme, que he estudiat, la guerra va suposar la desaparició física d'una quarta part dels joves, és a dir, una enorme desfeta demogràfica. Considero que el país encara està en deute amb ells, amb els pocs que encara sobreviuen. Si fóssim americans ja s'haurien fet centenars de pel.lícules sobre una generació que va quasi desaparèixer tot vessant la seva sang adolescent per Catalunya.

HI ESTÀS CONVIDAT

Dins el cicle de conferències Dosrius (1936-1939) Memòria i Història, organitzat per l'Arxiu Municipal de Dosrius (AMD), em plau convidar-te a assistir a la Taula Rodona dedicada a Aspectes de la Guerra de 1936-1939, en la qual intervindrem els historiadors Agustí Barrera, Josep Xaubet, Francesc Forn, i una servidora. Cadascun de nosaltres parlarà sobre un tema concret de la seva especialitat.

En el meu cas, parlaré de les iniciatives del govern de Lluís Companys d'aconseguir algun tipus de mesura que permetés aturar la guerra, o si més no, ajornar les hostilitats fins al moment del que ja es considerava inevitable, l'esclat de la guerra mundial. És un tema al que vaig dedicar moltes hores de recerca entre els anys 1988 i 1991, i que després he abandonat una mica. De totes maneres, em va servir per introduir-me en el coneixement de la vida d'en Josep Maria Batista i Roca (1895-1978), una persona clau en la història de l'independentisme català.

El President de la Generalitat, Lluís Companys i Jover, li va encarregar negociar amb el govern britànic algun tipus d'entesa, tasca que va portar a terme, malgrat les dificultats i els perills que comportava.

L'únic que em sap greu és que de tota la feina feta, ben poca cosa he publicat, bàsicament articles de divulgació i alguna comunicació acadèmica, però poca cosa més.

Bé, sàpigues, que l'acte tindrà lloc el dissabte, 15 de desembre, a les 6 de la tarda a la Sala de Plens de l'Ajuntament de Dosrius.

T'hi espero!

UN LLIBRE LLEGIT i el 30 MINUTS

Ara fa unes setmanes vaig acabar de llegir un llibre que ha aixecat una certa polèmica. Em refereixo a Entre el roig i el negre de Miquel Mir i Serra. És una obra interessant, de la qual, això no obstant, se n'està fent una lectura totalment esbiaixada. De fet, aquest llibre, conjuntament amb el llibre de l'Enric Vila sobre la biografia d'en Lluís Companys, s'estan convertint en autèntics referents del reaccionarisme nostrat. Vull dir, que han esdevingut referències imprescindibles, espero que més enllà de la voluntat dels seus autors- per tots aquells sectors del regionalisme autonomista que vol passar comptes amb una interpretació de la història recent de la nostra Pàtria considerada massa esquerranosa i sobiranista. Algú, des d'un bloc sobiranista, l'ha definida de barretina mediàtica, em sembla una caracterització excel.lent. El que més m'emprenya d'aquests sectors és que en certa mesura s'inspiren en el model ecspanyol de lluita ideològica. Són com una FAES, però en petit. Tot, sempre, en petit, no fos cas que...

No he llegit el llibre d'en Vila, com tampoc he vist la pel.lícula d'en Puig Antic. Tard o d'hora hauré de fer les dues coses i sé, postivament que m'emprenyaré. I per això ho intento evitar o posposar-ho el màxim possible. Fins quan aguantaré? No ho sé. Però sí sé una cosa. Molts d'aquests de la barretina mediàtica, deuen la vida a Lluís Companys. Ells són al món, entre nosaltres, perquè Companys i altra gent de la Generalitat republicana, els van proporcionar salconduits per poder fotre el camp durant les primeres setmanes de la Revolució. Aproximadament 5.000 salconduits foren expedits i permeteren que una part significativa de la dreta catalana -l'ecspanyola no, faltaria més- se salvés de la mort. Per entendre'ns i a tall d'exemple, sino fos per en Companys, molts Salvadors Sostres d'avui en dia, no haurien nascut mai, perquè els seus avis haurien estat executats, passejats. No cal dir que, el 1940, quan Companys va ser sotmès a una pantomima de judici -el mateix que ara el PSOEGAL es nega a declarar nul, per cert- aquells que li devien la vida, no van moure ni un puto dit. I és que de desagraïts l'infern (i Catalunya) n'és ple.

I respecte els anarquistes, el llibre que comento parla quasi bé més dels robatoris que de les execucions. Com si les primeres tinguessin més rellevància que les segones. Hi ha pàgines senceres dedicades a descriure amb tot luxe de detall i amb un vocabulari litúrgic fins i tot per mi del tot desconegut, els objectes religiosos que els protagonistes van acumulant i que després els serveix per sobreviure a l'exili. Què voleu que us digui? Se me'n fot que expropiessin de facto als rics i als poderosos. Ara bé ha de quedar una cosa ben clara, les Patrulles de Control no només estaven compostes per anarquistes. La gent d'ERC, del PSUC i de la UGT també en formaven part, però sembla que a l'hora de rebre, sempre rep el mateix.

Que quedi clara una cosa, en el cas hipotètic que jo hagués viscut els fets de la Guerra, i sempre tenint en compte que a diferència dels protagonistes d'aquella època, jo sí sé com va acabar tot plegat, si jo hagués viscut aquells episodis, probablement hagués donat suport a qualsevol cop o putsch sobiranista que hagués acabat amb el domini de la CNT i sobretot la FAI. Per exemple a l'anomenat, per alguns malanomenat, complot de de Joan Casanovas, contemplava la liquidació d'entre 30 i 40 dirigents faistes, molt d'ells ecspanyols hasta las cachas. Un cop liquidats, el Principat hagués demanat la protecció de França, com una manera de desvincular-se de la guerra. Us imagineu què hagués passsat -ucronia- si França declara un protectorat sobre Catalunya i a l'hora Madrid hagués caigut en mans franquistes el 1936? Jo ho tinc molt clar: trencament de l'estat. Probablement això hauria portat a entrar en la Guerra Mundial i tot plegat s'hagués complicat molt: més guerra, més morts... Però segur que no hauríem passat, ni de conya els 40 anys de merda sota la dictadura de Franco. I només per això ja hagués pagat la pena.

INDIGNANT, TV3
M'afegeixo a la justa censura que els companys de Tribuna Catalana fan del darrer reportatge del 30 Minuts sobre la recuperació de la Memòria. Segons sembla, el referent d'aquesta gent és el que va passar a Extremadura o a vés a saber quin cony de poble mig perdut per la Meseta. Poca, molt poca referència a Catalunya (només parlaren d'en Sagardia). Ni tan sols feren esment de l'enorme fossa de la ciutat de València, que els feixistes d'avui en dia volen destruir. I Valle dels Caídos per un tubo, i Paracuellos per un tubo, i fot-li que són catalans. Però què collons mengen aquesta gent? Els catalans i les catalanes no tenim prou morts que hem de plorar els morts dels altres? Patètic, depriment. Encara bo que no van parlar d'Iznájar!