DISSABTE, AL MERENGUE

Dissabte vam aprofitar per fer una sortida d'aquelles que l'economia domèstica encara es pot permetre. Vam anar a visitar El Merengue o altrament conegut com a Tossal de Déu, a la carretera entre Balaguer i Camarasa. Es tracta d'un dels escenaris més cruents de la batalla del Segre, que va tenir lloc entre el 22 i el 28 de maig de 1938. Hi van morir més de 2.000 homes, dels quals, segons algunes fonts, 800 eren membres de la Lleva del Biberó, és a dir, nanos d'entre 16 i 17 anys. Tots ells, naturalment, catalans, que van ser enviats a l'escorxador amb un o, els més afortunats, amb dos mesos d'instrucció militar. És a dir, sense cap mena d'instrucció. Recordo que el mes d'abril, els franquistes havien arribat a Vinaròs, i doncs, el Principat havia quedat aïllat de la resta del front. Llavors, es va cridar les lleves del 28 i del 29, és a dir, homes molts d'ells casats i amb fills i també a la lleva del 41, és a dir, la dels biberons.

La Batalla pel Merengue, va ser una de les més terribles de tota la contesa. Aquesta afirmació no és gens agosarada. Ho confirmen tant els supervivents d'un bàndol com de l'altre. Fins i tot per veterans de moltes altres batalles més famoses, res va superar la carnisseria d'aquells cinc o sis dies. Una lluita que a més, va incloure un episodi que sovint es tendeix a oblidar. L'assassinat de com a mínim 176 presoners pels feixistes, concretament, per la Legió. M'ha cridat molt l'atenció, que la rehabilitació d'aquest escenari, per part de la Generalitat, a través del programa de la Memòria Històrica, no en digui res, d'aquest episodi. Suposo que no era políticament correcte, recordar l'assassinat a sang freda de persones desarmades....

Ja feia molt que hi volia anar, però mai trobava el moment. De passada, també volia visitar l'espai dedicat al President Companys al poble on va néixer, El Terrós (l'Urgell), no pas gaire lluny de l'anterior. Aquesta segona visita tenia una clara intenció. El mes de març del 2006, vaig denunciar en aquest bloc, el lamentable estat de conservació de la llosa en homenatge al President Màrtir. Bàsicament, algun enemic del poble l'havia trencada. Vaig fotografiar-la i gravar-la en vídeo, i tot plegat ho vaig penjar a la xarxa. La sorpresa va ser que de seguida la meva denúncia va ser recollida per altres internautes i va acabar publicada a les pàgines del Periódico de Catalunya (no he trobat l'enllaç, sorry). Va ser la primera vegada que la meva activitat blocaire tenia un impacte mediàtic, i realment em va causar una agradable sensació de feina feta. En aquest sentit, volia comprovar si, com se m'havia informat, algú finalment havia restaurat la llosa. I he de reconèixer que sí, que a hores d'ara, la llosa ja ha estat restaurada.

La fotografia d'aquest dissabte adjunta, així ho acredita. De totes maneres, continuo pensant que la memòria de l'únic president escollit democràticament que fou vilment assassinat pel feixisme requeriria un monument molt més rellevant, que l'actualment existent -i una guàrdia d'honor, per descomptat.

Però tornem al Merengue. És impressionant pensar que en aquest turó hi van deixar la pell centenars de joves catalans, llançats en onades humanes contra les metralletes i els obusos feixistes. Carn de canó barata.

Vam visitar la reconstrucció de les trinxeres franquistes i des del punt més alt del turó, vam veure els búnkers republicans, situats a l'altra banda de la carretera (foto inferior). També els vam visitar, tot i que aquests es conserven en un estat més precari. Vam fer fotos i fins i tot un vídeo.

Només una part molt petita dels joves biberons -els nascuts entre els anys 1920-21, aproximadament- van poder tornar a casa... després d'anys de presó, treballs forçats, patiments i humiliacions. En alguns pobles del Maresme, que he estudiat, la guerra va suposar la desaparició física d'una quarta part dels joves, és a dir, una enorme desfeta demogràfica. Considero que el país encara està en deute amb ells, amb els pocs que encara sobreviuen. Si fóssim americans ja s'haurien fet centenars de pel.lícules sobre una generació que va quasi desaparèixer tot vessant la seva sang adolescent per Catalunya.