N'HI HA PER ESCRIURE UN LLIBRE

Alerto. De fet, no seria ni el primer, ni el segon, ni tan sols el tercer. Una servidora, ja n'ha escrit uns quants, de llibres. Reconec que darrerament he abaixat el ritme. Però el pati, tal i com està em fa venir dentetes d'escriure'l.

Realment el nostre, és un país ben complicat. O potser no. Quin país hi ha que sigui senzill? Cap, naturalment. Però darrerament les reaccions espasmòdiques de determinats elements no ens poden deixar indiferents. Cal fer alguna cosa per posar les coses a lloc. Vegem-ne alguns casos.

El primer i més obvi, és el referent als crits d'indignació en contra la proposta de Reagrupament de tenir un exèrcit propi. Un exèrcit català, naturalment. Unes forces armades catalanes, sí senyor. Diguem-ho clar i català: un independentista contrari a l'existència d'un exèrcit català, no és independentista, és una altra cosa. És tan difícil pensar Catalunya com un país normal? I els països normals, sí senyor, tenen exèrcit. I indústria militar, per cert, que sovint crea milers de llocs de treball. I de passada, recuperaríem un patrimoni històric, que es remunta als coltells, les dagues, les ballestes, passant pels gremis de mestres armers de moltes ciutats experts en la fabricació de pedrenyals, mosquetons i magranes. No és cap casualitat que Felip V s'encaparrés en liquidar tot aquest passat gloriós. Per alguna raó ho va fer, no? Cal tenir-ho ben clar, la Independència pressuposa un exèrcit, per què la Llibertat no és gratis (Freedoom is not for free). I us ben juro que quan la conquerim, no ens la deixarem prendre mai més.

Dos. Penso que el país hauria d'agrair a Reagrupament que hagi actuat com a un detonant de la consciència col.lectiva. Sembla increïble, però tot d'un plegat surten candidatures independentistes de sota les pedres. Un hom es pregunta d'on surten les misses per a tot plegat, per a tanta exhuberància. M'aposto un pèsol que aquí hi ha gat amagat. Fins i tot autèntics zombies que fins no fa gaire eren la riota del personal, ara se'ls saluda com a venerables patriotes. Ja està bé, no em queixo pas. Prefereixo mil vegades aquests zombies, que no pas pallassos ecspanyols. Però, si més no, és interessant, for the record, tenir-ho ben present. I seria de ben educats, reconèixer que sense Reagrupament, això hauria estat impensable.

I tres. La sociovergència, sí nois i noies, ja treu el morro. Ara només falta, ja ho veig, la foto del Montilla i el Duran i Ecspanya de bracet amb el Papa de Roma. Cap al novembre, no? Sí, això mateix. Avui el Bustos i l'Esteve donant-se el bec. I La Vanguardia que vetllarà perquè el país no es desvïi del camí correcte, és a dir de la dependència envers Madrit. I El Periodico, apuntant. Si fa uns mesos, ja van fer, les forces vives, el ridícul a la nova terminal de l'aeroport, la setmana passada no el feren menys a la inauguració del sincrotó. Aquests akelarres dels sibwanes de genolls davant el president ecspanyol de torn, o fins i tot del ministre de torn, o àdhuc del secretari d'estat de torn -o posats a fer- del director general de torn, llepant-los culs i vores, és l'espectacle més dantesc, més repugnant, més nauseabund que em pugui tirar a la cara. I així anar fent, oferint noves glòries a Ecspanya, oi xavals?

Bé, ja us ho trobareu. Podeu posar tots els pals a les rodes que volgueu. Podeu subvencionar totes les candidatures zombies que necessiteu. Podeu donar-vos el bec ara amb els sociates, ara amb els peperos. Podeu fer tot això, però us dic una cosa: no us en sortireu. Catalunya no es pot permetre el luxe de perdre quatre anys més subordinada, espoliada, marginada. Ja no ens alimenten les engrunes -les almoïnes pels missaires. Anem a per totes i qui es foti pel mig, en sortirà escaldat, o rebotat. O fins i tot, no se'n sortirà. Aviso.