Jaume Martínez Vendrell, en homenatge

Ahir vaig assistir a l'homenatge que es va retre al patriota Jaume Martínez Vendrell, a la Colònia Güell, on va néixer, l'any 1915. Malgrat que la convocatòria anunciava una Homenatge Nacional, l'acte va ser més aviat modest, íntim, això sí. Plovisquejava i això donava al verd dels prats que envolten la Colònia, un to més intens. Em va alegrar molt retrobar-me amb en Xavier Barberà, després de prop de dotze o tretze anys, pel cap baix, de la nostra darrera xerrada. També hi havia en Robert Surroca, familiars d'assassinats pel franquisme i altres coneguts i saludats. L'acte va consistir en uns breus discursos i en el descobriment de la placa amb el nom de l'homenatjat que ara també tindrà un carrer propi. Després, com és de rigor, el cant del nostre himne nacional.

A banda de l'homenatge a en Jaume, també es feren altres homenatges en diferents indrets de la Colònia a altres personalitats que hi nasqueren i que foren represaliats pel franquisme: un mestre d'escola i el sindicalista Isidre Grané Castaneda (1889-1939), membre de la CNT, trentista, participant activament en la col.lectivització de la Colònia, el 1936. A les darreries del 1939, els franquistes el van assassinar al Camp de la Bota.

Tornant al Jaume. És evident que la seva rellevància històrica hauria de comportar un acte molt més solemne que el que va tenir lloc ahir, que això no obstant va ser d'una gran dignitat. En Jaume va ser un home d'acció i en qualsevol lloc del món on idees com llibertat i independència són preuades, tindria el seu nom no en la seva població d'origen, sinó en totes les ciutats i pobles. I per descomptat, a la Capital Nacional. Però tots sabem el pa que s'hi dóna en aquest país nostre.

En Jaume va ser membre de la nostra "Gran Generació", tal i com diuen els americans als seus. La generació que va fer la guerra de jove, va lluitar contra el franquisme d'adulta i va ser ignorada pels postfranquistes, de vella. Més encara, en Jaume va fer de pont entre el separatisme dels anys vint i trenta, el Front Nacional de Catalunya entre els anys quaranta i seixanta, i l'independentisme contemporani dels anys setanta i vuitanta. Hi ha res més que es pugui fer? Hauria de ser, de fet ho és, un Pare de la Pàtria.

Però tots sabem com va acabar. Li van prometre, els sociates, en els darrers anys de la seva vida, si tornava no seria empresonat. En Joan Raventós, ni més ni menys, si no m'erro, va donar la paraula que a una persona de més de setanta anys no se l'empresona. En Jaume va tornar... i el van empresonar. Aquest és el valor de la paraula d'un sociata... zero. I encara n'hi ha que se la creuen.

Però deixem al marge els aspectes sòrdids de la política de la submissió. En Jaume no s'ho mereix. I parlem del seu llibre de memòries. Fonamental. Centrat en els anys 1939-46, és a dir, en els que van de la fi de la guerra a la seva caiguda com a dirigent de la secció militar del FNC. Una part clau, però, encara cal saber-ne molt més. Cal una biografia exhaustiva, rigorosa. En ella caldria incidir en l'enorme importància que l'actuació d'en Jaume i dels seus col.laboradors més joves van tenir durant els anys de plom de la transició, concretament, el 1977 i el 1978, i que la historiografia frontpopulista, hegemonitzada pel PSUC, ha intentat amagar de totes totes. Al respecte hi tornaré en un post proper.

Jaume Martínez Vendrell, una Vida per Catalunya. En homenatge.